La incansable creativitat de Joaquim Carbó
BARCELONAJoaquim Carbó ha perdut les ulleres. L'escriptor passejava pel bosc que queda al costat de la casa de Castellterçol on estiueja i, atabalat per la calor, s'ha tret la samarreta. Quan se l'ha tornat a posar ha descobert que les ulleres li devien haver caigut i s'ha posat a buscar-les. Però no les ha trobat. Carbó, que avui fa 80 anys, podria picar a la porta del detectiu Felip Marlot, una de les seves creacions més conegudes, i demanar-li ajuda. O potser podria engegar una col·lecció de microcontes -que l'escriptor ha rebatejat amb el nom de bonsais - en què cadascun plantegi una alternativa diferent: pot ser que les ulleres hagin estat segrestades per algun animal curiós, o bé les ha agafat algú, amb bones o males intencions; caldria no descartar que hagin fugit per iniciativa pròpia i visquin una situació perillosa.
L'escriptor celebrarà el seu vuitantè aniversari sense ulleres ni gaire cerimònia. "Aniré a dinar amb la dona en algun hostal a la vora del poble -diu-. La meva vida pot semblar rutinària, però per a mi, aquesta rutina és fantàstica". Gràcies a aquest dia a dia poc accidentat, Carbó ha anat treballant els 130 llibres que ha publicat des que l'any 1962 va aparèixer el primer, el recull de contes La sortida i l'entrada . El total d'exemplars venuts de la seva obra supera el milió. "Vaig entrar a treballar a La Caixa l'any 1949, amb 16 anys, i no me'n vaig moure fins a la jubilació, 40 anys després -recorda l'autor-. De les vuit del matí fins a les tres de la tarda feia números. Llavors me n'anava cap a casa i tenia tota la tarda per escriure".
Carbó no va publicar el seu debut fins a la trentena, i des de llavors ja no s'ha aturat, si bé la seva mare li va desaconsellar que s'hi dediqués. "La mare va passar molta por, després de la Guerra Civil -fa memòria-. L'any 1939, després de passar un temps en un camp de concentració francès, el pare va arribar a Barcelona. Poc després el van empresonar per haver escrit un article anticlerical publicat en temps de la Segona República. Hi va passar quatre mesos! La mare no ho va oblidar. Per això sempre em deia: «Escriure significa comprometre's...»".
L'hora de tapar forats
Un any abans de La sortida i l'entrada , Carbó es va implicar en la creació de la revista Cavall Fort . Mai més no se n'ha desvinculat. Ha passat el mateix amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual ha format part des de les primeres juntes, l'any 1977. "Em vaig posar a escriure per tapar forats. La dedicació a la literatura infantil respon al fet de voler crear vocacions. Si engrescava nous escriptors no seria necessari continuar escrivint", diu. Per sort dels lectors, Carbó no ha complert la seva promesa i ha continuat explicant històries. A la dècada dels 60 va compaginar la creació per a adults ( Els orangutans , El carreró contra Còssima ) i els llibres adreçats a un públic infantil, dels quals, encara ara, el més conegut és La casa sota la sorra , que tot i els més de 250.000 exemplars venuts va quedar "tercer i últim" al premi Joaquim Ruyra. "No estic content de com ha actuat el jurat d'alguns premis, però és una feina difícil", reconeix Carbó.
Al llibre de memòries Viure amb els ulls (2011) l'escriptor recorda que el jurat del premi Andròmina de València, en què havia presentat la novel·la S'ha acabat el bròquil! , va declarar-lo desert després que es jugués el veredicte a cara o creu i que Carme Riera votés "a favor de la sorra, [...] del desert" a última hora.
Un degà compromès i treballador
"La generació del Quim es va haver d'inventar un públic normal per als llibres en català", diu l'escriptor Vicenç Villatoro, que des de l'any 1985 va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs (1979-1994), juntament amb autors com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster. "El Quim és un escriptor total, encara que se'l conegui pels llibres infantils. De Deu pometes té el pomer , el primer llibre d'Ofèlia Dracs, centrat en el gènere eròtic, els contes del Quim eren els més pujats de to".
L'any 1969 l'escriptor va publicar La colla dels deu a La Galera, motivat per l'encàrrec del seu editor, Andreu Dòria, que en pocs anys editaria llibres de Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú, Emili Teixidor i Gabriel Janer Manila. "Carbó és un dels degans de la literatura per a joves -diu l'escriptor Andreu Sotorra-. El meu primer contacte amb els seus llibres va ser cap a l'any 1972. Jo donava classes en una de les anomenades escoles actives , on fèiem coses en català sense que estigués regulat. A la dècada dels 70 el nivell de lectura de les criatures era més avançat que ara. Cal tenir en compte que llavors la literatura era la gran porta d'entrada a la imaginació. La situació ha canviat: els nens d'ara neixen envoltats de pantalles".
La producció de Carbó, que amb els anys s'ha anat intensificant, ha estat publicada per gairebé totes les editorials del mercat català: Laia, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, La Magrana, Casals i Barcanova són alguns dels segells que han divulgat la seva obra. Després de La Galera, en què ha publicat 20 llibres, Cruïlla és l'editorial que més títols de Carbó té al catàleg. La relació va començar amb La Roser veraç (1985) i té com a última referència El gos de la masia (2008). "Quim Carbó és un clàssic de la nostra literatura infantil i juvenil. L'honestedat personal i un compromís ètic profund han presidit els seus llibres, en els quals no ha faltat mai un sentit de l'humor molt fi que el caracteritza. Té una obra molt extensa i diversa, i tant de bo continuï escrivint amb entusiasme molts anys més", diu l'actual directora editorial de Cruïlla, Montse Ingla.
Carbó, que ni de bon tros pensa a jubilar-se, publicarà aquest setembre La màquina dels contes (Baula) i el març de l'any vinent Les vacances de Felip Marlot (Barcanova). També treballa en una novel·la negra per a adults. "Encara no he trobat títol, però sé que tots els dolents portaran les inicials de Fèlix Millet, el bandarra més gran del món cultural català".
