Imre Kertész, La memòria de la infàmia totalitària

BarcelonaSi hi ha destí, no hi pot haver llibertat. Si hi ha llibertat, llavors no hi ha destí. La vida i l’obra d’Imre Kertész, mort ahir als 86 anys a Budapest, ha seguit un propòsit tenaç: explicar per què “la passió més aniquiladora del segle XX és la renúncia a l’individu i l’acusació col·lectiva contra pobles o grups ètnics”. Així ho escrivia en la reveladora i gens complaent autoentrevista en forma de llibre Dossier K. (2006), una de les obres de les quals més orgullós estava i que d’alguna manera és la síntesi de les preocupacions filosòfiques i literàries d’un home que veia contradiccions arreu. “Però m’agraden les contradiccions”, deia Kertész, i això fa que fracassi qualsevol intent reduccionista per explicar la magnitud del seu llegat.

Sí, va ser l’escriptor dels camps, però la seva mirada sobre la Shoah va ser profunda, més propera a l’honestedat moral de Jean Améry que a la renúncia estètica d’Adorno. I sí, va ser l’escriptor de l’absurd estalinista, però no va fugir d’estudi i va posar el dit a la llaga de la complicitat de la societat hongaresa en totes les infàmies.

L’experiència totalitària

Al Museu de l’Horror de Budapest hi ha una sala que mostra de manera prou eloqüent una de les tragèdies d’Europa. És el canvi de jaqueta: un sol maniquí per a l’uniforme feixista i per a l’estalinista. Kértesz, jueu hongarès nascut a Budapest el 9 de novembre del 1929, va viure les dues experiències totalitàries del segle XX, i totes dues són presents en una obra literària en què la ficció s’alimenta de la biografia. Així són les novel·les Sense destí (1975), Fiasco (1988), Kaddish pel fill no nascut (1990) o Liquidació (2003) i relats com els aplegats a La bandera inglesa (1991). I és ficció perquè, tot i l’innegable pes autobiogràfic, Kertész fa servir la llibertat de la narració per confrontar el seu pensament amb abismes inabastables només des de la vivència.

Profund i radical en l’anàlisi d’una Europa fantasmal “al servei del no-res”, Kertész, gran amic de músics com Ligeti i Barenboim, va albirar una esperança amb la caiguda del Mur de Berlín, però de seguida va advertir que l’odi i el racisme obren la possibilitat de noves dictadures fins i tot vestides de democràcia. Va perdre tota l’esperança, i ni tan sols quan van concedir-li el premi Nobel de literatura el 2002 va trobar una llum que impugnés un pessimisme que, tot i certa amargor, mai no va arribar al sarcasme sovint maligne de Thomas Bernhard. A Hongria va rebre insults de tota mena: uns venien dels “nazis hongaresos, entre els quals hi ha molts jueus”, i altres, de jueus com “l’antic estalinista resident a Àustria Pál Lendvai”, tal com recorda Kertész a La última posada, el llibre en què, amb l’ajuda del seu col·laborador Zoltán Hafner, va aplegar apunts dels últims anys. La última posada, publicat en hongarès el 2014, és una mena de testament d’un home malalt de Parkinson que seguia burxant en les contradiccions de la naturalesa humana, ies podrà llegir en castellà a partir del 6 d’abril en la traducció que n’ha fet Adan Kovacsics per a Acantalido, l’editorial que, juntament amb Quaderns Crema i gràcies a l’infalible nas de Jaume Vallcorba, va editar l’obra de Kertész i d’altres autors hongaresos com Ádam Bodor i László Krasznahorkai.

El rigor existencialista

Imre Kertész era tot just un adolescent quan el 1944 va ser deportat al camp d’extermini d’Auschwitz. Un cop alliberat, va tornar a una Budapest que ja no era la ciutat de la família sinó un no-lloc hostil per als supervivents. Va fer de periodista fins que el van despatxar del diari on treballava el 1951. Després va ser obrer en una fàbrica i va treballar al ministeri de Metal·lúrgia i Maquinària. Va escriure obres teatrals i va començar a fer traduccions mentre anava covant un pensament que naixia de la constatació de la mort de Déu i, per tant, de la impossibilitat d’un punt de vista objectiu en la narració.

La influència de Thomas Mann, Albert Camus i Franz Kafka s’escola en una trajectòria narrativa que comença amb Sense destí, una novel·la sobre l’experiència als camps d’extermini que Kertész escriu des de l’experiència de viure en el règim comunista de János Kádár. Aquesta particularitat, també evident en la més kafkiana Fiasco, és fonamental per entendre per què Sense destí va ser un fracàs a Hongria i per què encara avui és un llibre incòmode i alhora tan necessari. Ho és perquè Kertész, l’autor que Spielberg mai podria adaptar al cinema, considera que l’Holocaust revela la vertadera naturalesa d’un poder legitimat per la cultura. “Auschwitz em va semblar una exacerbació de les mateixes virtuts per a les quals em van educar des de la infància”, va dir. Aquesta advertència segueix vigent en aquests temps de replegament identitari d’una Europa que podria tornar a covar els ous de la serp.

El pensament crític i analític de Kertész

"La passió més aniquiladora del segle XX és la renúncia a l’individu i l’acusació col·lectiva contra pobles o grups ètnics"

"El ciutadà que viu en una dictadura i que no és en una presó és tan sols un pres que està de permís"

"Quan mires una determinada línia de la història europea, quan analitzes què ha passat i com ha viscut i com ha actuat durant segles l’home, la maquinària de mort creada per exterminar els jueus europeus no suposa una sorpresa tan gran"

"Llibres com Sense destí o Fiasco potser no podrien haver-se creat en circumstàncies sanes. Si volgués formular-ho de manera despietada, diria que en les dictadures pots 'gaudir' de la llibertat dels manicomis, mentre que en la democràcia existeix un consens, una vertadera responsabilitat de l’escriptor, que limita la seva imaginació procliu a la divagació"

"Llegir Mort a Venècia, de Thomas Mann, va canviar la meva vida en el sentit més radical, fins i tot diria que revolucionari"

"Formo part d’aquells crèduls que, en canviar el règim [comunista], van imaginar que, amb la desaparició de les condicions de vida anòmales, de sobte tot i tothom es tornaria normal. I vaig endur-me una sorpresa darrere l’altra: la mentida, l’odi, el racisme i l’estupidesa van esclatar al meu voltant"

"S’ha acabat el sentimentalisme de la supervivència, el liberalisme sexual, filosòfic i temperamental de després de la guerra: ara ve una altra època, masculina, de conformisme brutal, potser de guerra. En qualsevol cas, el feixisme"