Visita a Vallferosa, una imponent i altíssima torre de peatge

Torà“Les torres cilíndriques - de més difícil accés - són una aportació dels àrabs; abans que arribessin els àrabs eren de planta quadrada”, subratlla Xavier Andreu, professor de secundària, apassionat del patrimoni cultural i natural del país. El Xavier en sap un niu de la història de la torre de Vallferosa, perquè va estudiar-la a fons per escriure la novel·la Terra de pioners (pendent de publicació). A la torre de Vallferosa hi va situar el dolent de la trama. Fa uns quants estius em va dur a conèixer-la. Em va fascinar, per les seves grans dimensions, per la seva forma i pel lloc on s’alça. Però no vam pujar-hi. Avui l’Associació del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà organitza una visita guiada -que inclou pujar fins a dalt de tot- i ens hi hem apuntat.

Ens cal trepitjar un cementiri -on tan sols hi ha una creu- per accedir-hi. Pugem pel que en diuen la xemeneia, l’espai que hi ha entre les dues torres. Sí, hi ha una altra torre a dins. La torre de Vallferosa són... dues torres!, com una matrioixka. “Fins fa poc es creia que primer van construir-ne una, la interior, i després l’altra, l’exterior. Però sembla que en realitat les van fer al mateix temps. Uns estudis de datació amb radiocarboni diuen que el material de les dues torres és exactament de la mateixa època, de manera que probablement van anar fent els dos murs alhora. A mesura que s’aixecava un s’aixecava l’altre, cosa que era més pràctica”, ens diu Rosa Bagà, que és la presidenta de l’Associació del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà i ens fa de guia.

Aquests estudis de radiocarboni han permès determinar la data de construcció de la torre: el segle VIII. Fins fa poc -i encara hi ha qui ho diu- es pensava que era del segle X. El que no se sap és per què es van construir dues torres. Un enigma per resoldre.

“¿Va ser feta pels àrabs?”, pregunto al Xavier. “Sí, sens dubte. Al ser de planta circular, i del segle VIII, ha de ser feta pels àrabs -opina-. Els gots, els altres possibles constructors, les alçaven amb planta quadrangular, i molt sovint eren més lleugeres, de fusta”.

Som una desena de persones en la visita guiada. La meitat del grup ha decidit no pujar-hi. No les tenen totes. Pugem per una sèrie d’escales de fusta, gairebé verticals. Ens cal fer servir mans i peus, com els gats.

Ja som a dalt! Veiem algunes masies i, sobretot, arbres. Bona part del que tenim a la vista és un bosc feréstec. Som a la Segarra, però ens fa la sensació de ser al Solsonès. “Jo he vist vegetació aquí dalt de la torre”, comenta un home, de mitjana edat, de Torà. “I, fa temps, també vaig veure gent que escalava fins aquí dalt i baixava fent ràpel”, diu.

“Per què no és en un turó, aquesta torre?”, pregunto al Xavier. “Si la seva funció fos la de guaita i vigilància, seria lògic que fos en un turó o una carena, i no en una vall -em respon-. Jo diria que es va fer per controlar el pas del bestiar de les pastures d’hivern cap a les d’estiu, de les planes a les muntanyes, de la Segarra cap al Solsonès, i viceversa (el camí de la transhumància), i també de mercaderies -diu-. És, per tant, una torre fiscal, no militar. La torre volia dir poder: això explica la seva grandiositat”.

De nou a baix, visitem (el que queda de) l’església, d’estil barroc. Se sap que s’hi va fer un bateig l’any 1939 i després ja va quedar abandonada. No té sostre. Sorprèn que se’n conservin elements com algunes gàrgoles del campanar. A la façana de l’església hi llegeixo, en llatí: “El castell dels senyors és temporal, el temple de Déu és etern”. Aquí ha passat una mica al revés (s’ha conservat la torre, tot i que no el castell, que és posterior).

Finalment visitem les ruïnes de les cases que van formar el petit poble de Vallferosa. Aquí tot és de grans dimensions: la torre, la rectoria, les cases... “Aquí hi havia pela! -exclama Xavier Andreu-. Segur que els senyors de Vallferosa tocaven molts calés, i els pagesos també”. “Cal Teuler”, diu en una de les cases enrunades. “Era un hostal -ens explica la Rosa-. Hi venien els caçadors i els cuinaven les peces que havien acabat de caçar. Alguns, al sortir del dinar, d’allò més alegres, es divertien tirant perdigons a la paret de l’església”.

A tocar de les cases hi ha una sèrie de pedres foradades que la Rosa sap molt bé per a què s’utilitzaven: “Aquí hi feien oli de ginebró -un apreciat ungüent per curar ferides, de persones i d’animals- i allà premsaven raïm per fer vi”. A Vallferosa fins i tot hi havia escola. El mestre era el capellà. “Un senyor gran m’explicava que, quan de petit venia aquí, a l’ escola, feia una hora de camí, sol (a vegades trobava altres nens pel camí, que s’hi afegien)”, ens diu la Rosa.

Faig nit a Cal Jaumet, a Torà. “Jaumet, puc deixar un cavall aquí?” (els traginers duien més d’un cavall, i a Cal Jaumet hi deixaven el cansat, que recollien a la tornada). Això passava a finals del segle XIX. Cal Jaumet va esdevenir hostal gràcies als traginers que hi feien parada. Els traginers eren un element imprescindible per portar carbó, fusta, vi, teixits... d’una banda a l’altra del territori, font de llegendes i de refranys (“Mare, si marit me dau, no me’l doneu traginer, que com peguen al bestiar també peguen a la muller”).

Val la pena aturar-se a Torà, que molts coneixen només com a lloc de pas. Uns quants hi passen per anar a Andorra, i així eviten el peatge del túnel del Cadí. A Torà, el peatge ja és història.