La impactant i tràgica història de la vulva

El metge anglès Isaac Baker-Brown (1811-1873) ha passat a la història com un dels grans estudiosos de l’òrgan sexual de les dones. Enemic acèrrim de la masturbació femenina, era partidari de l’extirpació del clítoris per prevenir el problema. La intervenció, adduïa, també servia per curar la histèria, el mal de cap, la depressió, la desgana i fins i tot “la desobediència”. La va practicar amb freqüència fins que el 1860 el van expulsar del col·legi de metges, però no per extirpar el clítoris de les pacients alegrement, sinó per fer-ho abans de rebre el vistiplau dels marits. Baker-Brown és un dels “homes massa interessats en l’òrgan sexual femení” que l’autora sueca Liv Strömquist cita en el seu revelador còmic El fruto prohibido (Reservoir Books, 2018), un assaig que traça una història cultural de la vulva a través de tots els significats, mites i funcions que la ciència i la religió li han atribuït en diferents èpoques.

El relat que en resulta és esfereïdor. De ser considerat un òrgan sagrat i en contacte amb la divinitat, adorat per les religions paganes i representat constantment en escultures i pintures primitives, la vulva va passar a ser considerada impia, bruta i pecaminosa pels cultes monoteistes. La persecució i la invisibilització arriba fins i tot al llenguatge: ¿Per què es fa servir sempre vagina per referir-se a la part exterior de l’òrgan sexual i no vulva, molt més precís? “A Suècia no hi ha cap paraula per referir-se educadament a les parts exteriors dels genitals femenins, només paraulotes -diu Stromquist-. La gent diu vagina, però la vagina és una cavitat de l’úter. No en tenim un llenguatge adequat perquè al llarg de la història la vulva s’ha envoltat de culpa i vergonya. Ningú en vol sentir a parlar”.

Naus espacials puritanes

Strömquist inclou al còmic un exemple prou revelador d’aquesta invisibilització. El 1972, la NASA va llançar a l’espai la sonda espacial Pioneer amb informació sobre el planeta Terra i els seus habitants per si era interceptada per extraterrestres. Una placa representava els éssers humans amb un dibuix d’un home i una dona despullats; en la versió original del dibuix de la dona una petita línia representava la vulva, però algú va pensar que allò ofendria els extraterrestres i la va esborrar. Sembla una broma, però com apunta Strömquist no és sinó la conseqüència de desterrar la vulva de l’esfera pública durant segles. “En l’antiguitat ensenyar la vulva era un gest humorístic i vigoritzant -diu-. Aristòfanes descriu les dones d’Eleusis ensenyant-se els genitals les unes a les altres. També es feia a Egipte. I en moltes faules europees ensenyar-li la vulva al diable és una manera d’enfrontar-s’hi i derrotar-lo”.

La religió i el puritanisme van convertir els genitals femenins en un pecat vergonyós que calia amagar. “La nostra cultura evita representar i fins i tot anomenar les parts visibles del nostre òrgan sexual: els llavis menors, els llavis majors i el gland del clítoris són censurats en alguns llibres de text i reservats a la literatura científica”. L’aversió cultural a la representació de la vulva, afegeix, alimenta la tendència actual a fer-se labioplàsties, una cirurgia que redueix el volum dels llavis menors. “És una de les operacions d’estètica més demanades tot i tenir efectes secundaris que alteren la sensitivitat dels òrgans sexuals -assegura Strömquist-. Els llavis menors són considerats com una cosa lletja i repulsiva i és molt estrany que, tant com hem avançat, una idea així continuï vigent”. Un dels motius, apunta, és que “l’únic àmbit en què encara es representen els òrgans sexuals” és la pornografia. “L’hàbit d’afaitar el pubis era una forma d’esquivar una censura que penalitzava la visió del pèl púbic. Amb els llavis menors passava una mica el mateix, els petits eren menys escandalosos. Amb el pas del temps es van convertir en un estàndard i la gent va pensar que així és com havien de ser”.

Strömquist aborda tots aquests temes i d’altres amb rigor documental, una gran capacitat divulgadora i, sobretot, amb un sentit de l’humor extraordinari, sempre punyent, que fa més lleuger un contingut de vegades colpidor. Per a ella és essencial. “Quan tenia 17 anys vaig descobrir el feminisme i vaig anar a un parell de festivals underground feministes. Era com entrar en unes catacumbes -recorda-. Tothom era extremadament seriós i feien xerrades llarguíssimes sobre violació i assetjament sexual. Hi trobava a faltar passar-m’ho bé, disfrutar de la vida [riu]. Parlo de temes molt seriosos, però no veig per quin motiu cal sacrificar el goig i l’humor a l’hora de fer-ho”. Un exemple entre molts seria la vinyeta en què imagina un grup d’homes discutint sobre les seves dificultats per disfrutar del sexe o per arribar a l’orgasme; l’efecte és demolidor perquè posa en relleu la construcció de gènere d’aquests problemes.

Menstruació, el gran tabú

Però l’humor no rebaixa l’impacte de llegir els testimonis de dones parlant de l’angoixa i la violència amb què experimentaven l’arribada de la menstruació; l’anàlisi dels anuncis de compreses o tampons, on les paraules neta i segura es repeteixen de manera obsessiva, i el descobriment que la paraula tabú ve del polinesi tupua, que significa menstruació. Strömquist situa l’origen de l’obsessió menstrual de les societats patriarcals en “la lluita de poder” entre les religions monoteistes i els cultes pagans. “En el món premodern a la menstruació se li atribuïen qualitats màgiques -diu-. És lògic: succeïa al ritme dels cicles lunars, apareixia al mateix lloc d’on venien els nens... Era un fet sagrat i poderós, connectat amb la divinitat: a les pintures rupestres es veuen dones menstruant. Les religions monoteistes, en canvi, ho van associar amb la bruixeria i la brutícia”. Al text bíblic del Levític, per exemple, es parla de la dona durant la menstruació: “Qualsevol lloc on s’ajegui en la seva impuresa menstrual serà immund. I qualsevol que toqui el seu llit haurà de rentar-se amb aigua i serà immund fins a la nit”.

L’error, per a Strömquist, és creure que som molt moderns i que la nostra cultura ha superat aquests prejudicis, especialment el sentiment de vergonya. “Sents culpa per una cosa que has fet i vergonya pel que ets -precisa-. Als 15 anys, un dia vaig tenir molt de dolor menstrual, necessitava un analgèsic però no volia anar a la infermeria de l’escola perquè em feia vergonya. Així que em vaig aguantar fins que em vaig desmaiar pel dolor. De gran no entenc com em va passar una cosa així, és com si tingués un trastorn psicològic. Però hi ha alguna cosa en la societat que fa emergir aquestes reaccions en els individus”. Strömquist, per cert, no volia adoctrinar ningú amb el còmic: “El vaig escriure per a mi. M’agrada cultivar-me”.