Immersió en les simfonies de Beethoven

BarcelonaGustavo Dudamel. Palau de la Música, del 12 al 15 de març

El cicle de les simfonies de Beethoven que Gustavo Dudamel ha dirigit al Palau de la Música ha estat un esdeveniment excepcional basat en una paradoxa: l’element més curiós ha estat comprovar com un director aclamat abans d’arribar a la quarantena i una orquestra, la Simfònica Simón Bolívar, que, tot i ja no dur l’epítet al nom, segueix sent jove, han adoptat una òptica que entronca amb una tradició interpretativa de fa un grapat de lustres enrere. Va sonar vell? No ben bé, i tampoc va sonar nou, però almenys va sonar (força) bé.

Ha estat, simplificant molt, un Beethoven més expositiu que inquisitiu, més afirmatiu que revelador, servit per un so generós que no impedia l’atenció a les veus intermèdies, facilitada per la col·locació de violins primers i segons a banda i banda del podi (circumstància que van aprofitar de valent les violes), i uns temps que, malgrat puntuals cops d’accelerador, van ser assenyats. Un Beethoven convencional, si és que el geni de Bonn pot ser convencional, o, per què no, consensual, servit per un director d’un gest d’una elegància admirable, sense escarafalls, i una orquestra reactiva que practica amb fruïció l’art de l’escolta mútua.

Un salt amb l''Heroica'

L’acord inicial, arrodonit i equilibrat, de la Simfonia núm. 1 ja va deixar palès un dels atots de la formació veneçolana: una fusta càlida que oferia un bon contrapunt a una corda de notable amplitud, tot i el so, més metàl·lic que sedós, dels violins, i uns metalls menys encertats, tots esperonats sovint per uns timbalers emfàtics. Les dues primeres mostres del corpus simfònic beethovenià van pecar d’un discurs gruixut que no lligava amb l’herència clàssica de les partitures.

Amb l’ Heroica el cicle va fer un salt, no només perquè l’obra suposi un gir copernicà respecte a tot el simfonisme anterior, també perquè Dudamel va bastir el vast edifici amb gran seguretat (nota textual al marge: la Tercera va ser, amb la Novena, l’única simfonia en què el director veneçolà no va incloure la repetició de l’exposició del primer moviment). La marxa fúnebre va albirar, encara que fos a certa distància, els abismes sondejats per Beethoven mentre que en el final batuta i orquestra van gaudir de valent amb l’enginy contrapuntístic del compositor. Paràmetres similars van marcar una imperiosa Cinquena, en especial un final al límit del desbordament. La sospita de certa fatiga en l’orquestra (era el tercer concert en menys de 48 hores) va ser més evident en la Pastoral, una pàgina transparent en què és difícil amagar-se, i en què, malgrat les bonhomioses intencions de la batuta, la corda va sonar agra.

L’equilibri més reeixit entre forma i fons de tots els concerts es va donar en la sovint arraconada Quarta, amb una lectura vitalista, d’una articulació nítida, en què Dudamel va saber aprofitar un tret ben beethovenià, les cèl·lules rítmiques com a impulsores del discurs. No va ser cap sorpresa, per tant, que per la mateixa regla de tres la Setena fos un dels punts àlgids del cicle, amb una pulsació rítmica ben menada: el final va ser un cicló imparable, i no només per una velocitat de vertigen. Una afable Vuitena va ser la postil·la ideal.

Compendi de virtuts

La Novena va ser un compendi de les virtuts (i algunes limitacions) del cicle: l’ajustada llegibilitat del discurs; la tensió rítmica que s’alternava amb passatges balsàmics (l’arrencada del temps lent, més desdibuixat a mesura que avançava), i l’exuberància expressiva que va dur en alguns moments al límit les forces combinades de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra. Malgrat uns solistes mediocres, la coda de la simfonia va ser el catàrtic punt final que tothom anhelava.

Aquesta anàlisi no desdibuixa, en absolut, el caràcter de fita d’aquests concerts de Dudamel en una ciutat avesada a ser mera importadora de bolos de luxe, una fita disponible per a molts melòmans gràcies a la transmissió online (el preu, veure les evolucions felines d’un càmera per mig escenari, va ser assumible). Si la memòria no falla, ens hem de remuntar a la visita de Daniel Barenboim i l’Orquestra de París el 1981 per trobar un cicle concentrat com l’actual, mentre que Lawrence Foster i l’OBC oferien al nounat Auditori les nou simfonies del compositor alemany al llarg del curs 1999-2000.

És possible que aquest Beethoven que acabem de viure, segur de les seves certeses, reconfortant fins i tot, sigui el que convé a una època desorientada com la nostra. En tot cas, una versió no és cap arribada, sinó una etapa més en un camí sense fi. Serà apassionant poder seguir acompanyant Dudamel en aquest periple.