BALLET

Immersió en l’essencialisme de Jirí Kylián

Kylián és una llegenda viva que ens mena a un concepte altament destil·lat de la dansa

Immersió en l’essencialisme de Jirí Kylián
Marta Porter
26/04/2019
2 min

BarcelonaRendits a Jirí Kylián i als ballarins del Ballet de l’Òpera de Lió. Així vam sortir del Liceu dijous a la nit. Els que hi estàvem reunits vam viure en comunió l’espiritualitat d’aquest immens coreògraf, que va més enllà de la dansa.

Els ballarins de la companyia francesa, tots molt joves, van interioritzar tres coreografies creades originàriament per a la Nederlands Dans Theater i estrenades quan ells potser encara no havien nascut, una fita gens fàcil d’assolir. I és que les obres del coreògraf txec requereixen uns ballarins amb una tècnica sòlida físicament, mil·limètrica en rapidesa i exactitud i amb un concepte gairebé filosòfic del que és la dansa, que va més enllà de tècniques determinades per endinsar-nos en el terreny de les emocions, la bellesa i la perfecció del moviment. I aquests joves del Ballet de l’Òpera de Lió s’hi van llançar de cap i de cor amb una aparent facilitat tècnica i un altíssim nivell d’excel·lència.

El programa, molt ben estructurat, va arrencar amb Wings of wax (1997), una peça inspirada en el mite d’Ícar sobre música de Biber, John Cage, Philip Glass i Bach. L’obra recrea la complexitat de les emocions humanes en un ball coral al voltant d’un arbre sec penjat cap per avall al bell mig de l’escenari; els cossos dels ballarins s’entrellacen de manera impossible i cada moviment és una sorpresa, una nota a la partitura, una dislocació de figures apagant-se. Va seguir Bella figura (1995), en què l’artista es qüestiona a si mateix i el que l’envolta en una peça onírica que juga amb la realitat i la ficció, amb cossos nus que s’amaguen rere cortinatges i creen imatges de gran elegància escènica. Els ballarins es deixen dur per Pergolesi, Marcello i Vivaldi, precisos en cada gest, ara fascinantment ràpids, ara a càmera lenta, però sempre fluint com figures fantasmals, gairebé sorgides de la tècnica butoh, en una dansa irreal que ens transporta a mons improbables. Va tancar la vetllada la ja clàssica Petite morte (1991), amb l’Orquestra del Liceu interpretant en directe l’Adagio i l’ Andante dels concerts núm. 23 i 21 de Mozart en un joc d’amor, mort i desig. És una autèntica joia coreogràfica: l’escena dels homes ballant amb els florets és hipnòtica, els passos a dos mostren una inventiva inesgotable, les noies amb mirinyacs negres són pur il·lusionisme...

Kylián és una llegenda viva que ens mena a un concepte altament destil·lat de la dansa. I al Liceu vam gaudir d’una festa visual i emocional, captivadora com un deliciós perfum que no vols que s’esvaeixi.

Ballet de l’Òpera de Lió

GRAN TEATRE DEL LICEU

25 d'abril

stats