La imagen perdida

En l’assaig titulat El crític com a artista, Oscar Wilde encapçalava les seves reflexions amb una cita de Nietzsche que proclamava: “Tot el que és profund estima la màscara”. Una lliçó paradoxal que s’estén amb força en aquell art que aspira a exorcitzar les ferides del passat. En la novel·la gràfica Maus, d’Art Spiegelman, l’horror de l’Holocaust s’emmascarava sota la fisonomia d’uns ratolins i uns gats que representaven jueus i nazis. A Superstar: the Karen Carpenter story, el director nord-americà Todd Haynes recreava el tràgic viacrucis anorèxic de la cantant Karen Carpenter utilitzant nines Barbie. I, finalment, a la recent The act of killing, el genocidi de milers de comunistes a la Indonèsia dels anys 60 s’evocava a través de truculentes recreacions que no amagaven la condició de ficcions.

La magnífica La imagen perdida, del director cambodjà Rithy Panh, torna a demostrar el poder de la màscara per sacsejar els fantasmes del passat. En aquest cas, el buit deixat per una imatge perduda, o més aviat negada -la imatge de l’execució d’innocents a mans dels Khmers Rojos-, s’omple amb unes recreacions estàtiques protagonitzades per petites figures d’argila, unes figures que connecten amb la terra pantanosa en què es va veure enfonsat un poble sotmès per la barbàrie.

Així, combinant unes crues imatges d’arxiu i aquests retaules enfangats, Panh elabora la seva resposta elegíaca i íntima a una realitat segrestada per la desmemòria. Com apunta el director en una de les moltes lliçons contingudes en el poètic text que es recita en off, “és possible robar una imatge, però no un pensament”.