Ignasi M.

Dos entusiastes, dues forces de la naturalesa: Ventura Pons i Ignasi Millet. El primer, que necessita filmar tant com respirar, entusiasmat amb un energètic sense fre creatiu. El segon, la primera matèria ideal per al cinema de Pons, un personatge carregat de vida, injectat de potencial fílmic. De la seva unió en sorgeix un documental que casa perfectament amb la predilecció del director per caràcters d'aquest tipus, indomables, heterodoxos, com Ocaña i el Gato Pérez.

Ignasi M. és un film molt interessant, rodat amb l'estómac, a raig i amb força. És també desigual. Combina instants esplèndids -l'inici de les pastilles, la conversa amb el fill petit- amb altres de més forçats i faltats de naturalitat -la reunió amb els companys de feina, instants amb el fill gran-, en què es veu massa escenificació, massa esforços per explicar-se mútuament allò que ja saben de sobres. Hauria estat bé aprofundir una mica més, per exemple, en els seus problemes econòmics i aprofitar més els evocadors instants de solitud i de silencis que habiten a la vida de l'Ignasi. Però aquest és un film lluminós, en fi, una troballa.