Ignasi Cambra: “L’ensenyament musical a les escoles per a nens cecs sovint és un desastre”

BarcelonaLa carrera com a pianista d’Ignasi Cambra (Barcelona, 1989) segueix consolidant-se pas a pas. Aquest dijous actua al Palau de la Música, i al novembre farà recitals a Sant Petersburg i concerts al Gran Teatre del Liceu. A més, prepara l’enregistrament d’un disc.

¿Com has decidit el programa del recital del Palau de la Música?

Començaré amb la Suite Holberg de Grieg, que és una obra escrita amb un idea absolutament barroca. Grieg no és de cap manera un compositor barroc, però és una suite escrita en estil antic, i quan l’escoltes estilísticament té una semblança amb Bach. Tant aquesta suite com la Partita núm. 5 de Bach que tocaré a continuació estan en sol major i, tot i ser d’èpoques molt diferents, tenen certes similituds. Després faré Impromptus de Schubert i Preludis de Rakhmàninov, música que senzillament em venia molt de gust fer.

Ara que se celebra l’Any Granados, ¿has pensat a incorporar-lo al teu repertori aquesta temporada?

Aquest any no. És molt important que ens recordem de compositors com Granados quan hi ha un aniversari, però quan hi ha tanta gent que fa programes tan semblants, i quan el repertori d’obres de Granados tampoc és tan immens, arriba un punt que penso que per al públic potser s’ha de fer avorrit sentir les Goyescas vuitanta vegades. Potser m’equivoco, i probablement és així, perquè ho fa tothom. Potser l’any que ve o el següent faré un programa sencer de Granados.

¿Com et sents més còmode, fent recitals tu sol o amb orquestra?

En tots dos casos. M’agrada molt tocar amb altra gent, i si amb l’orquestra hi ha bon feeling m’encanta. D’altra banda, un recital és una cosa molt completa, en què pots explicar més coses, i també comporta més responsabilitat.

Tens previst enregistrar un disc, però ara com ara el contingut és un misteri.

És un misteri perquè quan començo un projecte vaig canviant d’opinió tantes vegades que fins que no tinc les coses molt clares prefereixo no donar-ne gaires detalls. Tenia previst fer l’enregistrament a l’octubre. Ara és molt possible que la Maria João Pires em faci la producció, i aleshores s’haurà de fer més tard. Al novembre aniré a fer un programa al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg amb quatre dels impromptus de Schubert que tocaré al Palau de la Música i els quatre de Chopin, i el que tenia al cap era fer un CD al voltant de la idea de l’impromptu, però és possible que canviï perquè em van venint idees al cap, i com més temps tens pitjor.

¿Fa molt que la coneixes, la Maria João Pires?

La vaig conèixer quan jo devia tenir uns 10 o 11 anys. Havia guanyat un concurs i em van convidar a un recital d’ella que feia a la temporada d’Ibercamera. Me la van presentar, i no la vaig tornar a veure fins l’any passat. Ella tenia un projecte a la Chapelle Musicale de Brussel·les, i jo volia veure una mica de què anava. Aleshores va ser quan ens vam conèixer realment. I a partir d’aquí ha començat aquesta relació d’ara tan curiosa que tenim.

És el projecte Partitura, oi? En què consisteix?

La Maria João vol crear una dinàmica altruista entre diferents generacions per transmetre coneixements i experiències sobre la manera d’entendre la nostra professió i la música en general. És una experiència molt interessant. A més, cada persona implicada a Partitura ha de tirar endavant un projecte social. Jo faré alguna cosa relacionada amb escoles per a nens cecs [ell també és invident], perquè penso que moltes vegades l’ensenyament musical en aquestes escoles sovint és un desastre, o es fa servir la música només perquè els nens s’ho passin bé i es diverteixin, i gent que podria tenir possibilitats no fa res perquè no se li ensenya.