Ignasi Aballí a la Fundació Miró: l’art d’un alquimista

BarcelonaLes projeccions de set rellotges de sorra en funcionament flotant a les fosques dins la sala octogonal de la Fundació Joan Miró: l’exposició que la institució dedica a Ignasi Aballí com a guanyador del cinquè Premi Joan Miró, titulada Seqüència infinita, comença amb un cop d’efecte. Els rellotges tenen mides diferents i es pot veure com una mà els gira cada minut, cada cinc minuts, cada quart, cada hora i cada dues hores, quan s’acaba la sorra. L’obra porta per títol Temps com a inactivitat i amb ella l’artista proposa “prendre consciència del temps”: “Normalment no el percebem perquè estem ocupats en mil i una coses”, subratlla.

Ignasi Aballí està considerat un dels artistes catalans contemporanis més destacats, que ha desenvolupat les possibilitats de l’art d’arrel conceptual. Però qualsevol apunt teòric fa curt, per a aquesta mostra, que ha comissariat juntament amb la cap de projectes de la fundació, Martina Millà. “És una exposició que no deixarà d’evolucionar fins que la desmuntem”, afirma Millà. La comissària també posa en relleu les relacions que sorgeixen entre les obres i el canvi que representen, per voluntat expressa d’ell i l’artista, respecte a les interpretacions més habituals de l’obra d’Aballí: “El conjunt d’obres genera una sèrie de bucles, uns tempos i unes cadències que fan que l’exposició sigui molt dinàmica. Ignasi Aballí és un artista prou conegut però volíem donar-li un to una mica diferent, anar més enllà del pur art conceptual i donar-li un to més metafísic i i filosòfic”. Veient el resultat, ha sigut un encert.

Un impuls a artistes consolidats

La mostra inclou 35 treballs fets des de l’any 1989 fins a aquest any, una quinzena dels quals han sigut creats expressament per a aquesta exposició. Una de les característiques del Premi Joan Miró, que la fundació organitza conjuntament amb l’Obra Social La Caixa i que està dotat amb 70.000 euros, és que impulsa artistes consolidats i els permet obrir nous horitzons en les seves carreres. El que més crida l’atenció de l’exposició d’Aballí és que, a més d’artista, també sembla un alquimista i un mag. Les tensions entre les imatges i els textos -hi ha una obra amb tres miralls exactes però que, amb frases impreses, es converteixen en miralls deformats- i el memorial de set segles de pintura que fa amb una llista de noms de pintors històrics acaben tenint un punt de gòtic. També el tenen les pintures fetes a partir de l’acumulació de pols damunt el suport, i les campanes de vidre del segle XIX que, malgrat estar buides, suggereixen una presència: si més no, contenen l’aire de la sala.

Un altre dels treballs amb què l’artista qüestiona com mirem és una sèrie de vistes des del seu estudi fetes a través dels vidres bruts de les finestres. Una de les obres noves, el vídeo Repintar Miró, fet amb la col·laboració de la Fundació Han Nefkens, documenta com una restauradora de la Fundació va pintar de blanc dues escultures de Miró per fer-les desaparèixer. Després les va tornar a cobrir amb els seus colors. A més d’aquestes dues escultures, Aballí, que estrena les noves sales d’exposicions permanents de la fundació, també ha treballat a la biblioteca de la institució i fins i tot al programa de mà. En un finestral que comunica l’edifici amb el jardí d’escultures que hi ha a la vora hi ha escrit 20 paraules que, com una narració, resumeixen la seva visió de l’art, entre les quals hi ha error, veure, correcció, idea i buit.