Filmar la persona que s’amaga rere la cuirassa

Salt“Volia mostrar l’Aleixo que s’amaga rere l’escut amb el qual es protegeix de l’exterior. Perquè en el fons és molt sensible i molt fràgil”, explica Ignacio Acconcia (1984), director del documental El niño de fuego, que s’estrena diumenge vinent a Movistar+ i que explica la història d’Aleixo Paz, que amb 8 anys va patir un accident que el va deixar amb el 91% del cos cremat.

La idea del documental va sorgir quan va acabar un màster: “Volia explorar el tema de la construcció de la identitat i com era el procés si tenies el rostre cremat”. Es va posar en contacte amb Kreamics, l’Associació d’Afectats per Cremades de Catalunya, que presideix Jan Millastre, que li va parlar de la història de l’Aleixo i li va presentar la seva mare, la Teresa. “Ella ha sigut una persona molt important per al projecte i per a mi. És una dona molt forta i molt valenta, i sempre ens ha ajudat molt”, destaca.

Quan el va conèixer, l’Aleixo tenia 13 anys, i entre el 2016 i el 2019 va estar gravant el documental en diferents períodes espaiats en el temps. “Volia mostrar un canvi en ell: d’on estava portar-lo a un lloc millor i que veiéssim el procés”. Primer hi anava ell sol amb la seva càmera, i poc després va ampliar l’equip gràcies a l’aliança amb la productora Nanouk Films. “Vam estar dos o tres anys buscant finançament, vam presentar el teaser i va ser quan va entrar la participació de Movistar+, a més de RTVE”, afegeix Acconcia.

En col·laboració amb els seus pares, germans i amics, El niño de fuego fa un viatge per diferents etapes de la vida de l’Aleixo, en el pas d’adolescent a jove. “Ell ha forjat la seva identitat a través de com és per fora, i li costa deixar que el coneguin. El que més m’ha costat i més maldecaps m’ha provocat és intentar mostrar l’Aleixo de veritat”.

Per aconseguir-ho el director li va proposar diferents experiències: “L’Aleixo ens va dir que sí a gairebé tot, li agrada que s’interessin per ell”.

Una conversa pendent

Acconcia admet que va tenir molts dubtes sobre si filmar una de les escenes més dures: una conversa entre el pare, l’Angel, i l’Aleixo sobre l’accident: “L’Aleixo no volia gravar-la i jo tampoc, tenia certes recances, perquè ells dos mai havien parlat sobre el tema”. “Però tothom del seu voltant em va insistir, i vaig parlar amb l’Angel i crec que els va anar bé. Han tancat ferides que hi havia entre ells”, afegeix.

Després d’un grapat de curtmetratges, aquest és el primer llargmetratge del director, que es mostra satisfet amb el resultat: “Sempre he pensat que el documental ha de ser recíproc: graves la vida d’algú però li has de donar a canvi alguna cosa. I creia que era important veure créixer l’Aleixo al documental, i que el documental aconseguís que l’Aleixo creixés. I crec que han crescut agafats de la mà. Perquè l’objectiu era trencar la façana de la seva imatge i mostrar el noi que s’amaga al darrere”.