François Ozon: "Macron és un oportunista que no vol fer enfadar els catòlics"

BarcelonaEmmanuèle Bernheim va ser una novel·lista francesa i col·laborador habitual de François Ozon, amb qui va escriure els guions de Swimming Pool, Ricky i Sota la sorra. Al seu llibre del 2013 Tout s'est bien passé, Bernheim explica un relat autobiogràfic: com el seu pare, de 89 anys, amb greus seqüeles d'un atac cardiovascular, li va demanar que l'ajudés a morir. Ella primer s'hi va resistir, però al final va contactar amb una clínica de Suïssa, on el suïcidi assistit és legal, i el seu pare va sortir-se amb la seva. Bernheim va oferir a Ozon adaptar el llibre però ell ho va rebutjar. “Estava convençut que podria ser una pel·lícula preciosa però era la seva història i en aquell moment no veia com me la podia fer meva”, explica el director.

Qui sí que va acceptar va ser un altre director amic, Alain Cavalier, que fins i tot volia fer el paper del pare. Però el projecte es va frustrar pel càncer de pulmó de l'escriptora, que va morir el 2017. Tanmateix, d'aquella història van sortir dues pel·lícules: el documental Être vivant et le savoir, del 2019, on Cavalier relata el procés frustrat de l'adaptació i entona un cant a la vida tot i la mort de la seva amiga, i Todo ha ido bien, l'adaptació de Tout s'est bien passé que Ozon va acabar dirigint tot i els recels inicials del director. “La mort de l'Emmanuèle i la seva absència em van impulsar a retrobar-la –confessa–. I ara estava més disposat a endinsar-me en la seva història”.

Humor i sensibilitat

Ozon ha visitat Madrid aquest dijous per presentar Todo ha ido bien –un dia abans de l'estrena en sales– amb la seva protagonista, una madura i esplèndida Sophie Marceau amb qui el director no havia treballat “tot i admirar-la des de sempre i ser de la mateixa generació”. “Em va semblar que la història la podia commoure, i va ser així”, diu el director telemàticament. Però Todo ha ido bien no és el pou de llàgrimes que un s'espera d'un drama sobre l'eutanàsia, i això és gràcies a un humor esmolat que prové tant de la mirada de Bernheim com del tarannà vitalista i murri del pare (André Dussollier, magnífic), un suïcida bromista i poc amic de les escenes emotives. Per a Marceau no ha resultat difícil ficar-se en la pell d'una amiga del director. “Quan ell m'ofereix el paper dono per fet que li sembla que ho puc fer bé –diu l'actriu–. A més, la pel·lícula té la seva pròpia identitat. No és que fugim de la veritat, som molt fidels al llibre, però l'objectiu era sentir-nos a prop dels personatges, comprendre la sensibilitat de l'Emmanuèle i la seva relació amb el pare”.

En aquest sentit, Todo ha ido bien és prou valenta per no idealitzar la figura del pare ni la relació amb les filles, plena de clarobscurs i ressentiments antics. Això evita que la pel·lícula caigui en els paranys del cinema social que santifica els personatges. Ozon respecta la decisió del pare sense pronunciar-s'hi, i deixa que els obstacles interns i externs que enfronta la protagonista assenyalin l'absurd de mantenir una legislació hostil cap a l'eutanàsia i l'entorn del malalt.

El director té clar el motiu de la persecució: “El lobi catòlic és molt poderós a França. Són pocs però sorollosos i ben organitzats. L'eutanàsia acabarà sent legal, com a Espanya, però no encara. Vosaltres almenys teniu un govern d'esquerres, però nosaltres tenim Macron, que no és més que un oportunista i no vol fer enfadar els catòlics, i no farà mai res que els esveri”. El film apunta com, mentrestant, a França l'eutanàsia és un luxe només a l'abast de qui pot pagar una clínica suïssa i el transport hospitalari en ambulància. “I els pobres, com s'ho fan per morir?”, pregunta el pare en saber el preu dels serveis. “S'esperen fins que arriba”, respon la filla.

La bellesa de la dona madura

A més del tàndem Marceau-Dussollier, a Todo ha ido bien destaca la presència de dues secundàries veteranes: la mítica Hanna Schygulla dels films de Fassbinder i una Charlotte Rampling que interpreta el misteriós personatge de la mare. Rampling, per cert, protagonitzava la primera pel·lícula en què van col·laborar Ozon i Bernheim, Sota la sorra, quan tenia la mateixa edat que ara té Marceau. “És curiós com han canviat les coses des de l'any 2000: aleshores tothom em felicitava per fer una pel·lícula sobre la vida sentimental d'una dona de més de 50 anys, els semblava extraordinari. Per sort, cada vegada hi ha més papers així. Jo soc sensible a la bellesa de la joventut, només cal veure el meu film anterior, Estiu del 85, però hi ha una gran bellesa en la maduresa. M'agrada filmar les arrugues de la Charlotte i de la Sophie, m'agraden les cares amb història”.