Ida

Expliquen els que han estudiat el tema en profunditat que, als països que van patir de manera més crua el nazisme, la ferida, lluny d’haver cicatritzat, segueix ben oberta, ben viva i sagnant. D’això va Ida, de l’empremta oculta i latent -la més dolorosa- que la xacra nazi va deixar clavada en el passat del personatge protagonista. Pawel Pawlikowski elabora un film intens i profund en què la recerca d’una monja que vol saber on estan enterrats els seus pares esdevé un viatge de coneixement a través de l’oblit o, més ben dit, les ganes d’oblidar. Recrea amb versemblança la Polònia dels anys 60, amb un blanc i negre pictòric i lluminós en què es fa evident el rastre poderós de la llum i de la concepció ritual del relat del cinema de Dreyer. De fet, encara que suggeridor, el seu sofisticat esteticisme hieràtic resulta un pèl impostat, però alhora extremadament magnètic, injectat d’una veritat fílmica preciosa. En el retrat dels personatges i les seves relacions, el director juga la sempre poderosa carta de l’ambigüitat, tant en les creences i la identitat, com en la subtil mirada a la sexualitat.