Ian McEwan: "La pell de l'escriptor s'esgrogueeix amb els anys"

BarcelonaIan McEwan (Aldershot, 1948) va debutar amb el llibre de contes First love, last rites (1975). Durant les tres dècades llargues de feina que separen aquell llibre d' Operació Caramel (Empúries/Anagrama), l'escriptor anglès ha publicat novel·les tan celebrades com Gossos negres (1992), Expiació (2001) i Dissabte (2005). Mordaç i incisiu, té com a companys de generació Julian Barnes, Martin Amis i Kazuo Ishiguro.

Serena Frome, protagonista d' Operació Caramel , es llicencia en matemàtiques, però la seva gran afició és la lectura. Devora les novel·les de Jane Austen i les de Jacqueline Susann indistintament: és incapaç de distingir entre la literatura canònica i la de gènere.

La Serena té una manera de llegir que no es pot desacreditar: busca personatges creïbles, arguments que li permetin avançar amb fluïdesa i si pot ser que desemboquin en matrimoni. Hi ha un aspecte important en la novel·la de gènere que potser es perd en les obres més literàries, i ens remet a una idea de Henry James: la primera obligació d'un autor és fer llibres interessants. Operació Caramel vol satisfer lectors com la Serena, però també un perfil més sofisticat, que estigui al corrent dels canvis que va suposar la modernitat i els trucs postmoderns, algú que comparteixi alguns dels meus gustos, com ara Borges, Cortázar, Pynchon i Gaddis.

Per què va escollir la novel·la d'espies? N'ha llegit gaires?

Només unes quantes. L'únic que es llegeix totes les novel·les d'espies és William Boyd [riu]. Com a novel·lista mainstream que sóc, un dia em vaig sentir temptat de fer una novel·la de gènere. L'estratègia em va donar una energia especial, però també em va permetre explorar els patrons clàssics d'aquesta mena de novel·les. Em fascinava la història de com la Guerra Freda va afectar la cultura. A principis dels anys 70, els serveis d'intel·ligència van començar a intervenir en el món de la imaginació. Era una estratègia innecessària: si volien promoure la llibertat d'expressió i el pluralisme no calia que ho fessin en secret.

Poc després d'entrar al servei d'intel·ligència britànic, l'MI5, la Serena ha de contactar amb un aspirant a escriptor que malviu com a professor, Tom H. Haley.

Ella l'ha d'espiar, però no sap que podria passar el contrari. És fàcil que una història d'espies acabi convertida en una història d'amor.

No és tan habitual que la literatura hi tingui un paper tan important, en una novel·la d'espies. El llibre no existiria si, un bon dia, la Serena no hagués devorat Un dia a la vida d'Ivan Deníssovitx , d'Aleksandr Soljenitsin.

En aquest cas funciona com a mecanisme per activar la narració. Quan ella coneix el llibre de Soljenitsin, automàticament es fa anticomunista [riu] i això la converteix en una noia susceptible d'atreure un professor d'història.

Tony Canning és un dels secundaris més importants de la novel·la. No és cap secret explicar que ell té una relació tòrrida amb la Serena. Fa l'efecte que vostè s'ho va passar molt bé escrivint els primers capítols.

M'ho he passat molt bé durant tota la novel·la, sobretot si ho comparo amb la nouvelle que estic escrivint ara. El Tony té més de trenta anys més que la Serena, i el seu cos és molt diferent del d'ella.

L'aspecte del Tony és com "el d'un llibre vell de butxaca". ¿El d'un escriptor és diferent?

La pell de l'escriptor s'esgrogueeix, amb els anys [riu]. Al mateix temps, jo no hauria pogut escriure un llibre com aquest fa deu o vint anys.

A la novel·la, Tom H. Haley té ràfegues d'escriptura molt intenses, que li permeten escriure fins a 10.000 paraules per dia.

Una de les bondats d'explicar una aventura d'espies és que sempre sabia com continuar. No em quedava encallat. Sembla impossible, oi? Una vegada recordo que Norman Mailer va explicar que havia seguit aquest mètode en un dels seus primers llibres.

Philip Larkin deia que era feliç si n'escrivia 500. És el seu cas?

No n'escric gaires més... [riu]. A Operació Caramel n'escrivia entre 700 i 800, i només quan vaig arribar als capítols finals vaig pitjar l'accelerador. Amb la nouvelle que estic fent ara, si n'escric 300 per dia ja puc estar satisfet.

Els càlculs dels escriptors són molt curiosos.

Si escrigués 300 paraules al dia -és una quantitat molt petita, no arriba ni a una pàgina-, al cap de l'any tindria una novel·la més llarga que la majoria de les que he fet. La constància és molt important, però costa de mantenir.

A dins de la novel·la hi ha uns quants contes del Tom, que ens són explicats per la Serena amb un punt d'ironia.

N'hi ha algun que està basat en idees que tenia anotades en quaderns per a possibles novel·les que mai no he escrit. El d'un ateu que ha de fer el sermó del seu germà, rector d'una església, perquè està malalt. O el d'una dona que ven l'equipació de muntanya del seu marit i fa veure que l'hi han robat uns lladres.

Una novel·la sobre secrets i literatura

"Era allà, absort en les meves coses, pensant en la poesia del segle XVI, quan, per inversemblant que sembli, una noia preciosa va entrar al despatx i em va oferir una subvenció". Operació Caramel podria començar amb aquesta frase de Tom H. Haley, jove promesa de les lletres angleses que és investigat per Serena Frome, del servei d'intel·ligència britànic, l'MI5.

La noia, que després de llicenciar-se en matemàtiques comença una carrera com a espia a principis dels anys 70, rep com a primer encàrrec la supervisió de la feina literària de Haley. McEwan ofereix, amb la seva habitual solvència narrativa, retrats psicològics matisats i perspicaços dels seus personatges, al mateix temps que desmitifica la feina dels serveis secrets i descriu l'entusiasme d'un escriptor que comença. Igual que passa a les novel·les de Graham Greene i John le Carré, a Operació Caramel les aparences enganyen. Hi afegeix, però, una descripció divertida, entranyable i alhora despietada, del món literari.