Hyde Park, gandula i memòria del Concorde

LondresHo he vist a Londres, Edimburg, Aberdeen, Belfast, Nottingham, Derry, Manchester i moltes ciutats i viles més: surt el sol i els parcs del país s’omplen de gent i de gandules, uns s’estiren a la gespa, altres a les cadires arquetípiques de les garden parties -deckchairs, en diuen -, que en els Royals Parks de la capital britànica es lloguen per hores, per dies o per temporada, com un abonament de l’Emirates Stadium o Stamford Bridge. A Hyde Park, Regent’s Park, Kensington Gardens, St. James’s Park i Green Park poden asseure’s en una gandula per 1,80 lliures l’hora (2 euros), 9 lliures al dia (10 euros) o 120 lliures (134 euros) de març a octubre, durant les hores de sol i sempre que el temps acompanyi; és a dir, que no plogui.

Citant Josep Pla he dit en més d’una ocasió, i també ho he escrit de tant en tant, que els parcs i els camps de Londres són les seves platges. Ho poden rastrejar a El viatge s’acaba, el volum 39 de l’ Obra completa. No ho diu literalment així, però si fa no fa…

Ara, després de gairebé dues dècades al Regne Unit, la quotidiana absència del mar ja no em destarota gaire. Però al començament sí, encara que suposo que el malestar per la falta del mar només era una excusa per protegir-me davant de la dificultat d’adaptació a la nova vida, i de les poques ganes d’admetre-ho que en tenia. Fos com fos, però, buscàvem el mar per tot arreu: a Bristol o Brighton, relativament a prop de Londres; però també a Morecambe, al nord-est d’Anglaterra, ja al Lake District, o a Chesil Beach, una llarga llengua de sorra, de 29 quilòmetres, popularitzada a nivell mundial fa uns anys gràcies a una novel·la d’Ian McEwan. Tant anar i venir ho fèiem, esclar, només en època de vacances.

Durant l’any, durant la temporada de deckchairs, la meva platja era Hyde Park, per sobre del llac, i el meu mar el cel de tarda que s’hi veia i que Pla descriu en algun moment com d’un “blau tendríssim” quan és clar i net. Sobre aquestes etiquetes i altres de semblants s’afanya a dir que “en el Mediterrani tenen una significació més literal”.

Divuit mesos després d’haver arribat a Londres, l’Adrià, el meu fill gran, va fer l’any. El juny del 2002, mentre la seva mare se n’anava a la universitat a fer classes, jo me n’anava amb ell a Hyde Park. Llogàvem una gandula i ens hi passàvem les hores, bona part de les quals ell dormitava sobre meu. Al vespre ens tornàvem a reunir i anàvem junts cap a casa.

Un dels primers dies de platja londinenca vaig descobrir que des d’on ens instal·làvem, sempre cap a un quart de cinc, es veia -i se sentia com un tro de tempesta seca- sobrevolar el Concorde, en ruta est-oest cap a Heathrow, procedent de Nova York. Era una època en què escrivia una novel·la sobre avions i sobre un missatger aeri que té por de volar com a forma de somatització d’altres pors, i estava prou enderiat. Mentre dormia, el pobre Adrià sentia tot el que jo li etzibava sobre la història, els problemes que em creava i els molts dubtes que tenia. També li parlava de l’espectacularitat del Concorde, fascinat com estava aleshores pels avions en general i per aquell ocellot supersònic en particular. Quan tenen un any les criatures s’ho empassen tot, encara sort, i ho obliden també tot. Només espero que ara, ja major d’edat, no se li acudeixi passar comptes amb mi.

Vull pensar, però, que la responsabilitat de tanta tortura al nen no és directament meva. La idea me la va donar Manuel Vázquez Montalbán. Ens vam trobar un dia a la plaça de Francesc Macià per prendre alguna cosa i xerrar de no recordo què, i jo anava amb l’Adrià al cotxet. El nen ploriquejava mentre la fèiem petar i en un moment concret el Manolo em va donar la seva fórmula màgica per abaixar el volum de les criatures sense recórrer a mètodes delictius. “Per calmar-los, als meus nets els parlo de les meves obsessions: Pujol i Arzalluz”.

El Manolo, per desgràcia, va morir prematurament l’octubre del 2003, i encara el trobem a faltar; el Concorde va deixar de volar just sis dies després; i jo, dos mesos més tard, el desembre d’aquell mateix any, vaig enllestir el llibre, tot i que encara trigaria a publicar-se. Va passar sense pena ni glòria, però amb un premi, i per celebrar-ho uns amics, el Jason i la Lola, a qui els havia confessat com torturava l’Adrià, em van regalar una deckchair model Penguin Books. La tela reprodueix portada de llibres, i el títol que van triar va ser The garden party, de Katherine Mansfield.

Cada estiu, quan es tornen a omplir les platges de Londres, recordo el Manolo, veig el Concorde que encara vola i torno a sentir a la pell els balbotejos de l’Adrià. És el temps, un altre avió supersònic que s’acabarà estavellant amb nosaltres a dins.