La pel·lícula més terrorífica de Sitges és una reunió de Zoom
El fenomen de l'any, 'Host', es va produir en el confinament amb l'aplicació de videoconferències
SitgesEls dos àmbits audiovisuals que més ràpidament s'han llançat a adoptar els nous formats tecnològics són el porno i el terror, segurament perquè els dos gèneres busquen provocar en l'espectador una resposta biològica –respectivament, excitació i por– a través d'una barreja extrema d'artifici i realisme. És per això que, amb les seves textures pixelades i moviments de càmera bruscos, el fals documental El projecte de la bruixa de Blair es va convertir el 1999 en la primera superproducció digital. Perquè els monstres fan més por quan formen part de la nostra realitat, quan sentim que són a tocar i que, per tant, podríem ser les següents víctimes.
Presentada aquest dimarts al Festival de Sitges, Host utilitza l'aplicació de videoconferències Zoom com a motiu argumental –és l'eina que fan servir els personatges per comunicar-se–, com a estètica visual –la pel·lícula mostra en tot moment la pantalla d'una sessió de Zoom– i com a eina principal per rodar les escenes, ja que es va produir durant el confinament quan intèrprets i director estaven tancats en les seves respectives cases. I sí, la perspectiva d'assistir a una altra reunió de Zoom no és la més engrescadora del món, però el naturalisme dels diàlegs i situacions –el sentit de l'humor és clau– i l'habilitat amb què es va introduint l'element sobrenatural fan de Host una experiència irresistible i terrorífica, una intensa muntanya russa d'emocions que no arriba als 60 minuts.
Amb els esperits no s'hi juga
La pel·lícula va néixer com a encàrrec de la plataforma de terror Shudder, que, com altres portals online, va proposar a cineastes la creació d'una pel·lícula sense trencar les normes del confinament. Rob Savage, director que ja va guanyar un premi a Sitges amb el seu notable curt Dawn of the deaf, va acceptar el repte i va trobar la manera de fer-ho quan va sentir dir a una mèdium amiga seva –la va conèixer documentant-se per rodar una història de possessions– que durant el confinament havia començat a fer sessions d'espiritisme i lectures de cartes per Zoom. Així va donar forma a la trama de Host, en què una noia contacta amb una mèdium per fer una sessió d'espiritisme via Zoom amb les amigues per trencar una mica la rutina del confinament. De seguida es veu que les noies no s'ho prenen gaire seriosament: n'hi ha que s'han empescat un joc per beure un glop de vodka cada vegada que la mèdium diu “pla astral” i fins i tot qui juga a inventar-se fenòmens paranormals. Però, com sap tothom, amb els esperits no s'hi valen les bromes.
La dinàmica confinada de Host obligava els intèrprets a fer també d'operadors de càmera, movent els seus portàtils i els mòbils; Savage els donava instruccions, però des de casa seva. Les actrius, que són amigues en la vida real, també es van haver de fer càrrec elles mateixes d'alguns dels efectes especials, tot i que cap al final de les 12 setmanes de rodatge, quan el confinament ja s'havia relaxat, un tècnic els va donar un cop de mà en algunes de les escenes més complicades, com ara el moment en què un cos cau a pes des del sostre. També hi ha trucs digitals de postproducció, però ben dosificats: el millor efecte especial de Host són les cares de terror de les actrius que veuen impotents els estralls que un esperit malèfic va causant entre les amigues.
Tot i estar rodada i ambientada en la pandèmia, Host no vol ser una al·legoria sobre el virus i la malaltia, sinó projectar les ansietats típiques del confinament (aïllament, incomunicació, angoixa) sobre una història de terror sobrenatural canònica que resulta excepcional per capturar l'univers de pantalles on transcorre ara part de la nostra vida, per introduir-ho abans que ningú en el context del terror i, sobretot, per fer-ho amb tant d'enginy i intel·ligència. Convertida en fenomen de l'any del gènere i aclamada per fans i crítica –té un 100% de crítiques positives al portal Rotten Tomatoes–, Host està sens dubte entre les millors pel·lícules d'aquesta edició de Sitges i, segurament, al capdavant de les més terrorífiques. I és per això que costa d'entendre que el festival l'hagi programat en la secció paral·lela Seven Chances, quan la producció demanava a crits l'oportunitat de competir pel premi a la millor pel·lícula.
