48 hores a l’ombra de la creu del Valle de los Caídos

Valle de los CaídosArribo al Valle de los Caídos de nit i, mentre condueixo, vaig donant voltes a una de les frases de la guia editada per Patrimonio Nacional: “En gran part és una creació personal de Franco”. Abans he hagut de franquejar una barrera i convèncer el vigilant que tinc dret a passar perquè dormiré a l’Hospedería del Valle. Alguns dels qui han visitat el Valle sovint destaquen que el paisatge, la vall de Cuelgamuros, és molt bucòlic. Que és agradable enfilar la muntanya per una carretera envoltada de pins a tocar d’El Escorial, on hi ha enterrats els reis. Quan hi pujo no hi ha ni una ànima i no m’escalfa el cor. La immensa creu -150 metres de granit vertical visibles a més de 20 quilòmetres- va traient el cap entre els arbres com si estigués sempre a l’aguait. A l’aparcament de l’Hospedería només hi ha un cotxe i tot és fosc. Fins i tot la lluna s’empetiteix al costat de la creu, que ara apareix en tota la seva immensitat i esplendor. No hi ha gaires hostes, però el conserge em diu que l’endemà dijous arriben prop d’un centenar de persones. Els caps de setmana sí que s’omple de visitants, el Valle. Hi ha cues. Des que el govern espanyol va anunciar que pretén retirar les restes de Franco del mausoleu, han augmentat un 80% les visites. Aquest setembre passat va rebre 53.072 turistes, més del doble que l’any anterior.

Creu o muntanya?

A l’hora de sopar al refectori només hi trobo tres ànimes solitàries d’expressió molt seriosa i una parella britànica (ella no sembla gaire contenta i s’emporta l’ampolla de vi a l’habitació). Tothom està molt silenciós, només hi ha vida a la cuina, i als plats i tovallons són ben visibles els escuts amb simbologia franquista. Moltes habitacions estan lliures i el conserge em pregunta si vull creu o muntanya. Trio vistes a la creu però sé que tindré malsons. A l’habitació, com al refectori, hi ha paisatges bíblics. Rere la cortina blanca i diàfana de la finestra torna a aparèixer la majestuosa creu.

Als passadissos, diferents plafons expliquen la història d’Espanya, del món i del cristianisme. Un índex dona una idea del contingut: persecucions de màrtirs, sants, croades, pensadors, heretgies... Il·lustren la Revolució Francesa amb una guillotina i esmenten la “ trata de negros ” que apareix sota el regnat dels Reis Catòlics. Detallen alguns fets de la Guerra Civil: expliquen que el 17 de juliol hi va haver una sublevació militar (especifiquen l’hora, a les 17.00), destaquen els afusellaments de Paracuellos i el bombardeig de Guernica, l’ocupació de Màlaga o la reconquesta de Terol. El final és aquest: “ 1 de abril. Triunfo de los nacionales. Fin de la guerra ”. Arribo fins als últims anys del franquisme. Del 1969 destaquen que el príncep Joan Carles és designat per Franco com el seu hereu, i una manifestació “pro Franco” a la Plaza de Oriente. La següent referència és del 1971: judici contra ETA i GRAPO, últimes execucions de cinc activistes i nova manifestació pro Franco contra la reacció d’Europa davant les execucions.

La biblioteca és segurament l’espai més agradable de l’hostatgeria, però per poder-hi entrar s’ha de demanar que l’obrin. La treballadora que té les claus m’espera pacient a la porta. No m’hi puc quedar sola però tinc temps de fer un repàs ràpid a les diferents prestatgeries protegides per portes de vidre i separades per sòlides taules de fusta: hi ha, entre molts altres llibres, les Memorias políticas y de guerra de Manuel Azaña, molts volums sobre la història sindical o dret laboral, Postfranquismo, proyecto de futuro de Luis Olarra o Persuasion. The theory and practice of manipulative communication de George N. Gordon.

Doble aïllament

Entre els souvenirs que es poden comprar a la recepció hi ha tasses amb la bandera espanyola i el nom del Valle de los Caídos, samarretes i crucifixos, loteria, llibres de com superar la depressió amb santa Hildegarda, La Verdad sobre Lutero d’Angela Pellicciari, els llibres de Pío Moa o Las historias ocultadas del nacionalsimo catalán de Javier Barraycoa.

La sensació d’aïllament és doble: física, perquè ningú pot entrar al Valle fins a les 10 del matí, quan s’obrin les portes, i comunicativa, perquè és impossible fer trucades. La guia de Patrimonio Nacional destaca: “El seu origen [es refereix al Valle de los Caídos], la seva creació, fins i tot en molts detalls la forma d’aquest projecte, es deuen a Francisco Franco, cap de l’estat espanyol des de l’esmentada Guerra Civil (1936-1939)”. No ho dubto. Enlloc no diu que va ser un dictador.

‘Rock and roll’ al Poblado

Aquest lloc, que té un punt de decadent i ranci, és gris i amenaçador. A menys de dos quilòmetres de la basílica hi ha el Poblado del Valle de los Caídos. El senyal de prohibit adverteix que allà només hi poden entrar els vehicles autoritzats. El GPS m’alerta que soc al carrer Rock and Roll i penso que deu haver embogit: ¿Elvis Presley i Chuck Berry a l’ombra de la Creu? Però no... Un dels tres carrers d’aquesta comunitat de treballadors de Patrimonio Nacional es diu Rock and Roll. El Luís m’explica que va ser idea del seu pare, un paleta que, fart que el carter deixés les cartes a qualsevol lloc (no hi ha noms de carrers ni números), va decidir batejar-lo amb un gènere musical que no crec que escoltés Franco.

El mausoleu franquista es va inaugurar el 1959. A partir d’aquell any mig centenar de famílies van conviure al Poblado, que actualment és un lloc mig abandonat entre pins i roques. Són cases adossades de pedra, fusta i pissarra, i en alguns portals s’hi acumula la llenya. Hi ha un parc infantil i un camp de futbol atrotinats i una escola amb una única sala on ja fa molts anys que no entra cap nen. L’economat es va tancar fa anys i del bar només en queda l’esquelet després d’un incendi. Només 11 cases continuen habitades i la majoria dels que hi viuen són treballadors de Patrimonio Nacional en règim d’usdefruit.

El Mariano descansa al costat d’una màquina expenedora de begudes a la porta de l’escola: “És el nostre bar”, em diu. Ell havia anat a l’escola, on nens i nenes de totes les edats compartien aula. La seva professora era Doña Martina (accentua el títol de Doña) i era la dona de l’autoritat d’allà. Els qui encara viuen al Poblado treballen de llauners, paletes, electricistes o guardes. Recorden amb nostàlgia el passat, quan se celebraven festes amb orquestra, o la llibertat de jugar enmig de la natura. Però es queixen que estan abandonats, que tot cau i ningú no hi fa res. “Som una espècie en extinció”, diu el Mariano.