Honrar el ‘pare’ Pablo Picasso i qüestionar-ne el llegat al segle XXI

BarcelonaLa comissària Rosa Martínez és cara de veure a Barcelona, on està establerta, perquè la reclamen arreu i no a les institucions barcelonines. El Museu Picasso ha fet una excepció, i Martínez hi ha presentat l’exposició En el nom del pare, que analitza diferents línies del llegat picassià, com l’estilística, la política i la personal, a través d’obres d’Eulàlia Valldosera, Cristina Lucas, Daniel García-Andújar, Miquel Barceló, Pilar Albarracín, Rogelio López Cuenca, Santiago Sierra, Tania Berta Judith i la família del cantaor Enrique Morente, algunes de les quals són obres de nova producció, com les performances de Valldosera i la de la família Morente, titulada Compases, silencios y libertad.

A diferència de l’anterior exposició, amb què va analitzar la influència de l’artista malagueny en creadors posteriors, Post-Picasso. Reaccions contemporànies, els artistes d’ En el nom del pare són tots de l’estat espanyol. Com diu també Rosa Martínez, l’exposició és “sintètica” i alhora “contundent” i es desplega en diferents punts de la col·lecció permanent i a les sales Mauri i Meca, a la planta baixa.

Reinterpretar la seva obra

Entre els plats forts hi ha el vídeo d’una performance mediúmica d’Eulàlia Valldosera, titulada Els altres invisibles, en què l’artista va connectar-se a un retrat de Jacqueline i en va extreure informació. “Va ser una acció duríssima, vaig trobar un Picasso molt torturat”, afirma Eulàlia Valldosera. “M’agrada dir que en aquest tipus d’actes hi ha una urgència -afegeix-, una insurgència i una necessitat de ressituar l’art en el seu lloc de transformador i sanador. El que faig és desprogramar un dolor. L’artista és un canal i em vaig aturar en aquest quadre perquè Jacqueline em va demanar ajuda, va patir una ocupació de tota la foscor del pintor i vam generar un alliberament d’aquesta dona bella”. També dues peces de Pilar Albarracín que contesten amb angoixa i denúncia l’alegria i la voluptuositat d’ Els colomins picassians. Una consisteix en un colom dissecat amb una bala al bec, símbol de les guerres incessants, i l’altra és un vídeo d’uns coloms atrapats en una xarxa.

L’objectiu de Rosa Martínez amb les obres seleccionades és portar Picasso a la contemporaneïtat més absoluta. “Proposem una interpretació i una actualització del gran geni del segle XX i el gran pare per excel·lència que va ser Picasso”, explica Martínez. “Al llarg del segle XX no va haver-hi cap artista que produís tant com ell -afegeix-, que canviés tant d’estils, que tingués tantes dones i que la relació amb cadascuna d’elles fos tan especial”. Una altra de les obres més punyents és de Santiago Sierra: la fotografia amb què va documentar com quatre prostitutes es van deixar tatuar una línia a l’esquena per un encàrrec seu. Aquest símbol de l’“explotació capitalista”, com diu Martínez, evoca les prostitutes de Les senyoretes d’Avinyó. El mateix Picasso és víctima d’aquesta explotació i Elo Vega i Rogelio López Cuenca el converteixen en un caganer de monedes daurades, entre altres variants iròniques.

Papers de l’FBI desclassificats

En el terreny de la ideologia política de Picasso, Daniel García Andújar treu a la llum, com diu ell mateix, “la relació amb l’entorn” i la “generositat” del malagueny gràcies als documents desclassificats de les investigacions de l’FBI des que es va afiliar al Partit Comunista l’any 1945. Una de les curiositats que revelen aquests papers és que Charles Chaplin va demanar a Picasso que protestés a l’ambaixada nord-americana de París contra la deportació del músic Hanns Eisler. “La peça també parla de la desclassificació dels documents, que és un tema molt contemporani a Espanya: tenim accés a un arxiu al qual no tindríem accés a Espanya per la llei de desclassificació de secrets de l’Estat”, explica l’artista.

El Guernica és la peça que relaciona Picasso amb el treball de Cristina Lucas, en un mapa on hi ha brodats tots els bombardejos des de l’aire sobre la població durant la Guerra Civil i la del Rif. Espanya i el Rif 1939 vol ser un “memorial” dels bombardejos que no van tenir un altaveu universal com el Guernica. Van ser tants, que en molts punts els noms són il·legibles. “Picasso va donar la dimensió universal a un fet tan terrible com el bombardeig de Guernica i va obrir aquesta gran dimensió a la humanitat”, explica l’artista.

En una exposició sobre Picasso les referències als toros són inevitables: es pot veure l’original del cartell que Miquel Barceló va fer per a l’última corrida a Barcelona, la del 25 de setembre del 2011 a la Monumental, abans que es fes efectiva la prohibició dels toros a Catalunya. En la mateixa línia, Tania Berta Judith qüestiona la imatge del minotaure, un dels alter ego de l’artista malagueny, representant-lo en posició fetal i en un brodat en un antic llençol familiar, una tècnica que algunes dones artistes han fet servir per denunciar el patriarcat. En el nom del pare estarà oberta fins al 24 de setembre.