Daniela Krien: "El 70% del temps tinc cura de les filles, no puc esperar la musa de la inspiració"

Daniela Krien (1975) es va donar a conèixer amb una novel·la sobre la reunificació alemanya, Algun dia ens ho explicarem tot (Empúries, 2013, traducció de Carme Gala). No va ser fàcil publicar aquell primer llibre però es va convertir en tot un èxit i va ser traduït a quinze idiomes. Amb Amor en cas d’emergència (Més Llibres/Grijalbo), traduït al català per Maria Bosom, l’autora alemanya torna a indagar en les relacions i en què significa ser dona a partir de cinc històries personals que s’entrellacen; una polifonia on reflexiona sobre l’amor, la maternitat, la pèrdua, l'empatia, les il·lusions frustrades, el desig i la por de la soledat. L'autora alemanya educa sola les seves dues filles, una de les quals amb una greu discapacitat. Quan se li van tancar totes les portes professionals, va recordar el somni d’escriure i hi va concentrar totes les energies.

Les protagonistes del seu llibre van viure la caiguda del Mur de Berlín, després d’haver-se criat a la RDA. L’amor es viu diferent amb la reunificació alemanya i l’entrada a la societat capitalista?

— Abans de la caiguda del mur, els meus personatges eren gairebé criatures i l’amor no tenia un paper important en les seves vides. Per tant, no es pot fer la comparació. Tots els sistemes tenen les seves regles i influeixen en la vida privada. L’actitud consumista també acaba reflectint-se en les relacions amoroses. A la RDA hi havia unes altres preocupacions. Per exemple, era molt difícil obtenir un pis i per això moltes parelles no se separaven.

Al llibre reflexiona sobre la llibertat, els dilemes de les protagonistes a l’hora d’escollir. És també una pressió, aquesta llibertat?

— Sí, pot ser una càrrega. Com més opcions, més responsabilitats s’han d’assumir. Quan només hi ha una via podem dir que no és problema nostre perquè no ho hem escollit. Tanmateix, els meus personatges poden decidir i, per tant, han de viure amb les conseqüències d’aquestes decisions i les reaccions del seu entorn. És una càrrega que pateixen. Hi ha un moment que la Brida [una de les protagonistes del llibre que es debat entre l’amor per la família i la imperiosa necessitat d’escriure] pensa que les generacions anteriors de dones ho tenien més fàcil perquè hi havia menys opcions. Personalment prefereixo la llibertat. Soc prou forta per defensar les meves decisions davant els altres. Però en els meus personatges no sempre és així. Molts lectors perceben la Judith, que ha lluitat molt per la seva carrera de metge, com un personatge fred perquè decideix no tenir fills. Però també critiquen les dones que renuncien a la seva carrera per tenir cura dels fills, i les veus més crítiques són d’altres dones. Tot plegat és un desafiament, però ho prefereixo respecte a tenir poques opcions.

El llibre és a cinc veus, cinc dones i cinc maneres de viure les relacions o la pèrdua de l’amor. La novel·la es pot llegir com un llibre de relats o cinc capítols llargs. Per què aquesta fórmula?

— Al principi només tenia un personatge, la Paula [una de les dones de la novel·la, que s’enfronta a la pèrdua d’una filla], però després va aparèixer la Judith i m’interessava igual que la Paula, i així va continuar fins que vaig tenir cinc dones. Elles van anar entrant a la història. Anys abans havia fet moltes entrevistes a dones, amb qui vaig parlar de les seves relacions amoroses, de la seva sexualitat, de la relació amb els fills o d'allò que els semblava més difícil o més bonic. I tot plegat s’ha acabat reflectint al llibre.

D’alguna manera totes les dones estan connectades, una història obre la porta a l’altra.

— Va ser complicat perquè havia de ser coherent i al principi tampoc tenia clar quines dones quedarien al final. Mentre escrivia escoltava molta música, sobretot Beethoven i Bach. Bach té molta música polifònica i contrapunts, i es va anar introduint al text. La novel·la és com una gran cançó de dones a cinc veus.

El llibre reflexiona molt sobre la pèrdua de l’amor i les preguntes que es fan les dones, què hauria pogut fer, què hauria passat si... Hi ha un moment que la Brida parla de la dona amb qui està el seu exmarit i diu: “Els seus instints funcionen, la seva feminitat de femella és simple, gairebé vulgar”. I acaba concloent que la felicitat arriba abans que el coneixement.

— Reflexiona sobre per què la nova dona ha tingut més èxit, la considera més ingènua i més carinyosa. La Brida té més exigències i s’adona que les relacions per a ella són més complicades, perquè hi ha homes que prefereixen una feminitat que ella no pot o no vol donar. És un moment amarg perquè comporta una certa por i el reconeixement que potser hi ha coses que no podrà tenir mai. És un punt del llibre important, perquè les relacions estan canviant molt. Constantment s’ha de renegociar el paper de cadascú i aquesta negociació pot ser molt cansada.

¿En aquest marc de negociació, l’adaptació ha sigut igual per a homes i dones?

— Els homes no van demanar l’emancipació de les dones, van ser les dones les que van començar a lluitar pels seus propis drets. Els homes no han actuat sinó que han reaccionat. A vegades s’ho miren amb estranyesa i poden reaccionar-hi millor o pitjor, però sempre van un pas enrere i això complica molt les relacions. Ho veig també en les meves relacions. Qüestiono moltes coses que la meva mare no qüestionava. No dono res per descomptat i ho discuteixo amb la parella, i això és feina. Però és important fer-ho perquè encara no hem arribat a una igualtat. A vegades és una lluita molt amarga.

Al final del llibre destaca que per escriure es necessita sobretot temps. ¿Creu que aquest dilema se’l plantegen igual homes i dones?

— Mai ho he sentit dir a un home, simplement ells ho fan, no pregunten. Quan un home té un nou projecte, un nou llibre, s’aïlla i a tothom li sembla natural. No passa el mateix si ho fa una dona. Educo sola les meves dues filles. Una té 15 anys i té una discapacitat, no pot fer res sola, ni vestir-se ni menjar. Només puc escriure quan és a l’escola. I per a mi la cosa més valuosa de la vida és el temps, temps per fer el que m’agrada, perquè el 70% del temps el dedico a tenir cura de la meva filla amb discapacitat i a ocupar-me de la segona filla. No conec cap home que s'hagi d'encarar a una situació així. I hi ha qui em diu que no ho podria fer, perquè consideren que escriure és un acte creatiu, i només es pot escriure quan arriba la musa de la inspiració. Però jo tinc un horari: de 7.30 a 14.30 i el que no hagi fet en aquest temps ja no ho podré fer. He hagut d’aprendre a automatitzar la creativitat. Els homes continuen prenent-se moltes més llibertats per a si mateixos que les dones.

No va ser fàcil tampoc publicar el seu primer llibre. Què té per a vostè el fet d’escriure que ha fet que hi persisteixi?

— Volia ser escriptora quan era una criatura. Però era un somni en què no creia del tot. I vaig estudiar i vaig fer altres feines. Després vaig tenir la meva primera filla i se’m van tancar moltes portes. Ningú em contractava amb les condicions que podia oferir. Només podia treballar mitja jornada i no tenia gens de flexibilitat; no podia treballar els caps de setmana o a la tarda. I vaig recordar el somni d’escriure. L’escriptura s’ha convertit en una professió i en la meva vida. En part, perquè tinc aquesta filla. Si no, potser hauria continuat amb les altres feines.