“Els homes em rebutjaven, temien els efectes de la bomba atòmica”

BarcelonaHi ha una imatge d’aquell matí fatídic i calorós del 6 d’agost del 1945 que a Sadae Kasaoka (Hiroshima, 1932) no se li esborra de la retina: “Era a casa, a tres quilòmetres i mig de l’epicentre, i vaig mirar per la finestra, que era molt grossa, feia més de dos metres. La imatge era molt bonica, tot era de color taronja, com si fos l’albada. Però després es va sentir un soroll terrible, la finestra es va trencar i em van caure tot de vidres a sobre”. Kasaoka tenia dotze anys quan la bomba atòmica va caure al costat de casa seva. En dues sessions (dijous passat i avui) explica la seva experiència davant dels otakus que aquests dies es passegen disfressats pel Saló del Manga. Quan parla ho fa convençuda i entregada, perquè no vol que hi hagi més bombes atòmiques.

Kasaoka s’expressa gesticulant però amb una mirada molt tranquil·la. Repeteix que el que més li preocupa són els infants: “Són els més vulnerables”, diu. Potser és perquè a ella li van arrabassar la infància: “El meu pare va aconseguir tornar a casa, però va morir dos dies després per culpa de les ferides”, relata. Va haver de recollir-lo amb un carretó. El seu cos havia quedat completament negre, la pell li queia a trossos i no tenia res per curar-lo. “Li posàvem cogombre i patates per calmar-li el dolor”, recorda. A la mare no la van trobar fins dies després. Era en un dels hospitals que es van aixecar a corre-cuita per atendre desenes de milers de ferits: “Quan vam arribar a l’hospital ja era morta”, explica. Es calcula que la bomba atòmica d’Hiroshima va matar 300.000 persones. Ella va haver de créixer sola: “Va ser molt dur estar sense pares, no tenia diners ni ningú amb qui parlar, no podia fer preguntes ni ningú em podia donar consells. Sempre estava molt trista. Recordo que havia de preparar les coses per a l’hivern. Sempre ho havia fet amb els pares i sola no sabia què havia de fer. Mirava els altres i intentava aprendre’n”, explica.

Prohibit dir ‘bomba atòmica’

Kasaoka recorda una ciutat devastada, els carrers plens de fantasmes, gent amb la pell esquinçada i coberta de cendres. “No enteníem gaire bé què havia passat. Sabíem que no era una bomba normal perquè no només havia afectat una zona, sinó que havia destruït tota la ciutat. Ningú explicava res. Hiroshima era una ciutat destruïda, no hi havia diaris ni tampoc informació. Només rumors que deien que havia esclatat alguna cosa química i que durant 75 anys no creixerien plantes”, explica.

Fins al 1952, set anys després de la bomba, a Hiroshima ni tan sols es podien pronunciar les paraules bomba atòmica : “Estava prohibit, a les actes de defunció no hi podíem posar que havien mort per culpa de la bomba, sinó que hi havíem d’escriure E = MC[la fórmula de la teoria de la relativitat d’Einstein]”.Després va venir la discriminació: “Vaig poder tornar a l’escola, i em va anar molt bé perquè allà vaig poder tornar a parlar amb altra gent, vaig sortir de l’aïllament. Però després em va costar molt trobar feina perquè als supervivents ens discriminaven”, relata.

Discriminació i rebuig

Tampoc va ser fàcil trobar parella: “Alguns homes em rebutjaven perquè temien els efectes de la bomba atòmica. Creien que com que m’havia afectat la bomba moriria aviat o els meus fills naixerien malalts”, diu. Sadae Kasaoka va acabar casant-se amb un altre supervivent, va tenir anèmia durant molt de temps i va patir alguns avortaments naturals, però finalment va poder ser mare. Va tenir dos fills i ara ja és àvia de quatre néts que tenen més de vint anys: “S’han de fer controls sovint, però tots estan bé”, diu.

Al Japó els nens, quan estan estudiant quart de primària, aprenen a classe què va passar aquell 6 d’agost del 1945. Visiten el museu d’Hiroshima i Kasaoka els explica la seva experiència: “Potser no podem transmetre tot l’horror. Cada nen té una sensibilitat diferent i ha patit experiències diferents. No cal que ho entenguin tot. Però el missatge principal, el que han d’entendre, és que una guerra és terrible i que el que va passar al Japó no es pot repetir. Jo sempre els explico la meva experiència. Tot el que vaig haver de patir quan era una nena. Els dic que la guerra, a qui fa més mal, és als més vulnerables, i els més vulnerables són ells, els nens”. Després, a classe, fan una redacció. “M’arriben tots els textos. I pel que escriuen puc dir que entenen bé el missatge. Diuen que no es poden repetir les guerres, que el món s’ha de protegir. Jo em sento molt tranquil·la quan rebo totes aquestes redaccions”, assegura.

El Saló del Manga dedica una exposició a l’explosió atòmica del 1945. Mangas nucleares mostra algunes de les obres que reflexionen sobre l’atac nuclear, com Pies descalzos, una historia de Hiroshima (Random House), de Keiji Nakazawa, o Infierno (Ediciones La Cúpula), de Yoshihiro Tatsumi.