Juliette Binoche presenta 'Paradise Highway': "Els homes no porten bé que com a dona tinguis molt d'èxit"

LocarnoTota una sorpresa i un plaer veure una estrella com Juliette Binoche fent de camionera a Paradise Highway. Un thriller indie rodat per la cineasta d'origen noruec Anna Gutto que va tenir la seva estrena europea dissabte a la nit al Festival de Locarno. L'actriu francesa encarna la Sally, una veterana de la carretera que, per donar un cop de mà al seu germà a la presó, accepta l'encàrrec de traslladar un "paquet". L'"equipatge" resulta ser una nena segrestada per una xarxa de tràfic sexual. La Sally haurà de pensar com se'n surt de tot plegat mentre l'encalça un policia veterà a qui dona vida Morgan Freeman.

Com es va posar en el paper d'una camionera?

— Vaig insistir a la directora i a les productores que volia aprendre a conduir un camió, per a mi era indispensable per encarnar la protagonista. Així que em vaig embarcar en un viatge amb una de les camioneres reals que surten al film. El rodatge va ser molt intents, i el tema que aborda, el tràfic sexual de menors, també és molt fort. Tot plegat va contribuir que transmetés aquesta imatge de dona dura i desgastada.

La protagonista és una dona solitària que manté un lligam molt fort amb el germà tancat a la presó.

— La família de vegades esdevé com una mena de religió a la qual has de restar fidel. I el meu personatge es troba amb aquest conflicte de si ha de salvar la nena o l'únic membre de la família de sang que li queda, el seu germà. M'interessa la possibilitat que puguis desconnectar d'un vincle familiar tòxic i decantar-te per una família escollida, la família de sang versus la família de cor.  

Com se sent vostè en relació a la idea de família?

— De petita somiava en ser mare, jugava tot el dia amb les nines. Crec que no hi ha res més difícil que ser mare. Sobretot quan tens una mica d'ambició professional, perquè són dos mons molt difícils de conciliar. Però has de trobar la manera de fer-ho si no vols sentir-te fracturada. Ara tinc clar que el més important a la meva vida són els meus fills i la meva feina. Pel que fa a l'amor, he tingut molts alts i baixos. Primer, perquè els homes no porten bé que, com a dona, tinguis molt d'èxit. I després, perquè es fa molt difícil que t'acceptin com, diguem-ne, una entitat lliure.

Vostè ha treballat amb innombrables directors de prestigi, però aquí es posa a les ordres d'una directora poc coneguda. ¿Sent la responsabilitat de donar suport a les dones, que sempre han tingut més difícil posar-se rere una càmera?

— La veritat és que no ho sento com un deure. Ara estic rodant aquesta sèrie The new look on faig de Coco Chanel (no us en puc explicar res més!) i el showrunner Todd A. Kessler va apostar perquè tots els episodis els dirigissin dones, com la Julia Ducournau o la Helen Shaver. I em sembla fantàstic! He treballat amb moltes directores, de Chantal Akerman a Claire Denis. Però, a l'hora d'acceptar un projecte, no em fixo en el sexe o en l'edat dels cineastes, per a mi és més una qüestió de sensibilitat artística. És veritat que amb Paradise Highway sabia que l'Anna Gutto tenia dificultats per trobar productor pels prejudicis que hi ha encara cap a les dones que volen rodar thrillers o films d'acció, i en aquest cas sí que vaig apostar per ella com a forma de suport.

Quins records té del seu treball en films com Còpia certificada d'Abbas Kiarostami.

— Jo sempre he entès Còpia certificada com una comèdia. Quan la vam estrenar al Festival de Canes era l'única que reia a la sala, així que suposo que soc l'única que la veu d'aquesta manera. Però em resulta molt còmica aquesta història d'una dona que de sobte fa passar un paio, un escriptor, pel seu marit.

I de Tres colors: Blau de Krzysztof Kieslowski?

— Quan vaig rodar Blau la meva millor amiga acabava de perdre el marit i el fill, i em sentia profundament connectada amb ella i amb la seva pèrdua. Vaig entendre que en certa manera els dedicava la pel·lícula. No em vaig haver d'esforçar en la interpretació perquè dins meu sentia el personatge en connexió amb la meva amiga. També seguia les indicacions de Kieslowski: res de plorar, res de mostrar emocions. Al final sí que vaig afegir-hi una mica de sentiment, just en l'última escena. Mentre l'assajàvem, li vaig demanar a en Krzysztof que em deixés plorar una mica, ja que era el final del film. I va ser la presa que va escollir.