Homenatge a les nostres àvies

Barcelona“Les àvies no neixen sent àvies”, afirma amb senzillesa Ana Penyas (València, 1987). Per a molts nens, el passat de les àvies pertany a un territori mític; no accepten que abans d’àvies van ser mares i nenes, que abans de cuidar van ser cuidades i que, per damunt de tot, són persones marcades per unes circumstàncies històriques. A Estamos todas bien (Salamandra Graphic, 2017) Penyas s’endinsa en la vida de les seves àvies, la Maruja i l’Herminia, però a través d’elles retrata també una generació de filles de la Guerra Civil, condemnades al silenci i consagrades al marit i els fills.

“La generació anterior va gaudir d’algunes llibertats i drets durant la República i la posterior va arribar encara jove a la democràcia, però la de les meves àvies va viure la meitat de la seva vida sota el franquisme -apunta l’autora-. I si aleshores la societat tenia poca capacitat d’elecció, de les dones no cal ni que en parlem”. Les vides de les àvies de Penyas no són excepcionals. La Maruja, per exemple, es va casar amb el metge del poble, vint anys més gran, per perdre de vista els clients llefiscosos del bar on la seva tia la feia treballar. Va ser un matrimoni sense amor. “El millor que m’ha passat a la vida és treure’m el carnet de conduir”, li va confessar a la seva neta durant la preparació d’Estamos todas bien. El carnet, per cert, se’l va treure amb 54 anys, quan el seu marit ja havia mort. Per primera vegada a la vida es va sentir una mica lliure.

Una mirada femenina

Per a Penyas, la guerra i la postguerra s’han explicat massa sovint a través d’una “mirada masculina”, centrada en els combatents i els fets extraordinaris. El còmic s’inscriu en el corrent anomenat herstory, que revisa la història recuperant el protagonisme invisibilitzat de les dones. “Abans es rescataven només les figures de dones que havien tingut un perfil públic o que havien participat en la guerra, però el terreny domèstic no existia, com si no importés -diu-. I aquestes dones també formen part de la societat i de tots nosaltres. És important saber en quins valors hem sigut educats”.

El còmic sorgeix de manera casual arran d’un encàrrec d’un professor de belles arts que va demanar-li que expliqués una anècdota personal en forma de còmic. “Jo tornava d’Alcorcón, d’estar uns dies amb la meva àvia Maruja, i estava molt sensible perquè la vaig veure molt sola, que començava a perdre facultats per culpa del Parkinson, així que vaig dibuixar quatre pàgines sobre ella”, diu. Després va dibuixar quatre pàgines més sobre l’Herminia i les va reunir en forma de fanzín. Un editor va veure el potencial del còmic i la va animar a convertir-ho en novel·la gràfica. Dos anys després, Estamos todas bien va guanyar el prestigiós premi Fnac-Salamandra Graphic i ara està nominat al premi a la millor obra nacional del Saló del Còmic de Barcelona, on Penyas també opta al premi a l’autor revelació. Unes nominacions que la dibuixant celebra tant per la part que li toca com per la paritat de gènere dels nominats, absent en edicions anteriors. “No és casualitat que això passi ara -opina-. Hi ha una nova sensibilitat que s’està obrint pas en totes les disciplines culturals, no només en el còmic”.

L’estil gràfic de Penyas no amaga la influència de la il·lustració, amb tons apagats que varien en funció de les necessitats narratives, marcant el canvi de personatges i èpoques a través del color. “Quan parlo de la Maruja, el to dominant és el rosa de la seva bata, la típica bata d’àvia -explica-. Però per a l’Herminia faig servir més ocres i terres, potser pel seu origen manxec”. La senzillesa del traç transmet la intimitat que l’autora té amb les protagonistes i les textures capturen la tristor d’un present abocat a la soledat.

Abans d’ Estamos todas bien Penyas ja havia treballat amb la memòria històrica. A Los días rojos de la memoria (2015) il·lustrava una investigació col·lectiva sobre la vida de Longinos Lozano, enllaç amb els maquis durant el franquisme; a Mèxique, el nombre del barco (El Zorro Rojo, 2017) abordava l’exili dels Nens de Morelia, els fills de republicans acollits a Mèxic durant la Guerra Civil, i a En transición (Traficante de Sueños) dirigeix una mirada crítica a la Transició espanyola. Estamos todas bien és, de fet, la seva primera obra estrictament en còmic. Però no serà l’última: “Encara no sé què faré, però segurament serà una novel·la gràfica”.

Memòries familiars del franquisme en còmic

L’art de volar

Antonio Altarriba va explicar a través de la història del seu pare (i després, a Ala rota, la de la seva mare) la devastació moral del franquisme: les vides trencades dels perdedors, la depredació dels guanyadors i la desesperança com a rutina. Obra mestra.

Jamás tendré 20 años

Els avis republicans de Jaime Martín es van conèixer i enamorar durant el caos de la Guerra Civil. Per a ells, el repte va ser tirar endavant gràcies a l’estraperlo de tabac i el reciclatge de vidre. Memòries d’uns supervivents premiades al Saló del Còmic del 2017.

Un largo silencio

Després de 40 anys de silenci, Francisco Gallardo va voler explicar la seva història i el seu fill, el Miguel, va completar el text amb il·lustracions i historietes. El còmic reivindica la veu d’aquells que van haver de callar durant massa temps.

Doctor Uriel

L’esclat de la Guerra Civil va portar el jove metge republicà Pablo Uriel a la presó dels colpistes i a servir en el bàndol nacional durant el setge de Belchite. Una vida ordinària en temps extraordinaris narrada amb molt d’ofici pel seu gendre.