En homenatge a Juan Marsé
L'editora de Club Editor recorda l'amistat amb l'autor i la traducció d''Esa puta tan distinguida'
BarcelonaUn bon dia vaig rebre un correu de Juan Marsé. Quatre ratlles, en resposta a una Carta elèctrica sobre les implicacions d'escriure sota censura en què sortia associat a Joaquim Amat-Piniella. Vam quedar i em va explicar que l'amic anònim gràcies al qual s'havia publicat K.L. Reich era ell. Que cada dia assistia a dos aperitius: el de la colla dels republicans de Manresa, entre ells Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella, a l'Apeadero de Balmes, i el de la colla d'en Barral, en un bar que no recordo com es diu però que deu poder citar qualsevol coneixedor de la vida literària barcelonina, i no és poc interessant veure on són les llacunes informatives.
Ens vam veure unes quantes vegades des de llavors. Jo li anava portant els llibres que publicava, ell m'anava regalant els que treia o reeditava. Els dos últims em van semblar excepcionals, i notable que la "jove promesa" Marsé hagués arribat a ser un d'aquells artistes en qui l'extrema vellesa agusa el geni. L'estil tardà, que deia l'altre. Esa puta tan distinguida, quin gran llibre no prou llegit ni gaire ben comentat, quin formidable diàleg amb el present immediat, acompanyat de quin silenci.
El que conté aquest silenci és potser l'agulló d'un projecte que havia de materialitzar-se ara. Va ser pensar-hi amb Alejandro Dardik, trucar a en Marsé, sentir-lo immediatament dir que sí, trucar a l'agència literària, sentir el bot a l'altre cap de fil –¿de debò ha dit que sí?–, signar el contracte i tirar endavant la traducció. Confiada a Martí Sales, que també va tardar un segon a acceptar aquest curiós encàrrec.
La pandèmia n'ha ajornat la sortida molt desgraciadament. Patíem pensant que podia passar el que ha passat aquesta nit i que ell no fos a temps de veure el que pretén ser abans de res un homenatge. A un escriptor d'una envergadura excepcional, que ha donat veu i cos al que aquest tros de món ha viscut i encara arrossega com una ombra enganxada a la planta dels peus. Al company de batalla de Joan Sales i Mercè Rodoreda. Separat d'ells per una llengua, però gens ni mica pel propòsit ni l'exigència artística.
Aquesta puta tan distingida sortirà massa tard si es tractava de donar a Juan Marsé l'alegria de veure's vestit amb la coberta d'El carrer de les Camèlies, que comparteix territori no solament geogràfic amb Teniente Bravo. Però sortirà, ben aviat, i els lectors experimentaran com sona l'escriptor Marsé en la seva llengua materna, mai escrita per ell.