Carles Canut, un home de teatre de cap a peus

Director d'escenaÉs difícil escriure unes paraules quan la tristesa t'envaeix i plores la pèrdua de l'amic. Perquè, per damunt de tot, el Carles Canut era i serà sempre un gran amic. Des que ens vam conèixer cap al 1964, aquells dos adolescents han continuat transitant el camí de la sinceritat, l’entranyabilitat i l'amistat. Jo diria que el Carles ha estat, a més d'un gran amic i un gran actor, un gran home: enèrgic, tendre, valent i amb una forta vocació de netedat i honestedat, de coherència i d'entusiasme.

Home del Pallars Sobirà, fidel a les seves arrels, a la seva terra, Gerri de la Sal, i fidel al seu país. Home de família, entregat i enamorat. Home de teatre de cap a peus. La seva paleta de colors en la interpretació era fantàstica dalt de l'escena, i durant els últims temps va desenvolupar una enorme tasca al capdavant de la Fundació Romea, que a través de la seva vitalitat ha viscut una etapa molt brillant. Ha lluitat amb gran força contra l'adversitat. Així i tot, ha deixat la seva empremta en la direcció artística del Romea.

Però el Carles ha estat també un home molt popular: només cal recordar el Rafeques i les seves tertúlies futbolístiques com a gran perico. Sí, ha tocat totes les tecles. I sempre bé. Però fonamentalment ha estat el seu vincle amb el teatre el que per a mi el defineix millor.

Des d'aquell Gogo, Teatro Experimental Independiente, fundat a l'Institut d'Estudis Nord-americans per Santiago Sans i ell mateix, fins a la seva darrera i magistral interpretació a 'Adossats', el Carles ha abastat multitud de personatges brillants: de Galileo Galilei dirigit per Calixto Bieito al Tigre de 'L'òpera de tres rals', del 'Caliban' dirigit per Jorge Lavelli a 'Mestres antics' dirigit per Xavier Albertí, de 'JB' al 'Mono velludo'... I, sobretot, no podem oblidar la magnífica etapa a Veneçuela, on va viure deu anys i es va convertir en un actor reconegut i de gran prestigi formant part de l'equip artístic d'una de les millors companyies teatrals del continent americà: Rajatabla. El seu 'Señor Presidente' dirigit per Carlos Giménez és sens dubte una fita del teatre dels anys 70. Cine, doblatge, televisió, gestió, teatre... Avui ens deixa un dels grans.

Vam treballar plegats moltes vegades, des d''Asalto nocturno' i 'Un sabor a miel' a las 'Troyanas' i 'Sócrates'. I vull acabar amb una imatge d'una gran escena: Sòcrates (Josep Maria Pou) està adormit a la seva cel·la tot esperant la sentència i l'execució. Comença a clarejar. El visita el seu amic Critó, seguidor i protector. Vol ajudar-lo a fugir. Sòcrates s'hi nega: vol acceptar la sentència. És una escena en què els dos amics es parlen amb total sinceritat i tendresa. Són com dos nens que s'estimen i exposen l'un a l'altre les seves raons. Pou i Canut estaven genials amb la seva simplicitat, delicadesa i complicitat. I el gran Canut ens regalava tota una lliçó interpretativa suau, subtil, captivadora.

Deixo volar la imaginació i el veig envoltat de grans amics que ja floten com ell a l'espai: Carles Velat, Emma Cohen i Carlos Trias, entre d'altres. Estic convençut que formaran una companyia de teatre allà on siguin.

Carles, que els estels t'acullin i el teu viatge sigui enriquidor.

Ha estat un orgull conèixer-te i ser amic teu.