'El hombre invisible': l'assetjament en forma de 'thriller' de terror

Direcció i guió: Leigh Whannell, a partir de la novel·la de H.G. Wells. 124 min. Austràlia i Estats Units (2020). Amb Elisabeth Moss, Storm Reid, Harriet Dyer i Aldis Hodge.

Els monstres dels estudis Universal, que han mort i ressuscitat periòdicament des de fa quasi un segle, havien de poblar una sèrie de blockbusters multimilionaris tallats sota el patró d'acció i fantasia de Marvel Studios. Després del fracàs de La mòmia protagonitzada per Tom Cruise, però, l'home invisible s'ha passat al low cost de l'astuta productora Blumhouse (Paranormal activity, Sinister). El resultat és un thriller terrorífic d'inici molt poderós que introdueix l'audiència, sense necessitat de paraules, en el règim de por i aïllament que pateix una dona dominada per un maltractador. Perquè el protagonisme del film no recau en un científic boig (o en procés d'embogiment) sinó en la seva víctima resilient, encarnada per una intensa Elisabeth Moss (El conte de la Serventa). I la història gira sobre maldats humanes sense justificacions argumentals, sense beuratges màgics que alteren la personalitat i enceguen de poder aquells que els beuen.

Nul·lament vinculada amb la novel·la original de H.G. Wells, aquesta aproximació lliure a El hombre invisible tracta d'una història d'assetjament que defuig l'erotització del patiment femení en què han caigut alguns creadors d'horrors fílmics. Els ressons de clàssics com Llum de gas (George Cukor, 1944) es recobreixen de modernitat, del vernís sci-fi propi d'una narració d'invisibilitat que empra mecanismes similars als d'una història de fantasmes. En aquest aspecte, el guionista i director Leigh Whannell torna a acostar-se al territori inquietant que va explorar juntament amb el realitzador James Wan a títols com Insidious. Whannell i companyia, això sí, han apostat per una narrativa visual més senzilla que alguns vistosos jocs de càmera concebuts per l'autor d'Expedient Warren.

Sigui per motius pressupostaris o per adequar-se a un material que tracta de violència masclista, els responsables del projecte potencien el vessant dramàtic de la narració, vigoritzat pel treball actoral de Moss. El gruix de l'obra pot resultar un xic repetitiu, però desprèn una certa sobrietat perquè renuncia a buscar situacions molt espectaculars que podrien resultar forçades. La trama s'allunya definitivament d'una certa quotidianitat, i potser perd una mica d'energia, quan el viatge s'allarga i arriben uns quants revolts d'acció desfermada... i de situacions èticament relliscoses. El desenllaç escenifica les contradiccions del Hollywood que fa l'ullet als feminismes pop mitjançant narracions que assumeixen la lògica violenta habitual en molts gèneres cinematogràfics.