Holocaust: els relats de víctimes i botxins
Quatre novetats editorials aporten noves visions de la barbàrie nazi
BarcelonaL’escriptor i supervivent d’Auschwitz Primo Levi tenia sempre un malson. Ho explica a Conversaciones con Ferdinando Camon (Anaya & Mario Muchnik): “Somiava que tornava, que em reunia amb la família i ho explicava, però no m’escoltaven. La persona que tenia al davant no m’escoltava, feia mitja volta i marxava. Al camp vaig explicar el somni als amics i em van dir: «A nosaltres ens passa el mateix»”. Són molts els escriptors que han intentat relatar l’infern nazi: poetes com Paul Celan i Tadeusz Borowski, novel·listes com Imre Kertész, Elie Wiesel, Aharon Appelfeld i Jean Améry o el mateix Levi. Setanta anys després de l’alliberament dels camps nazis, la memòria de la barbàrie continua reescrivint-se. Diferents novetats editorials expliquen, des de diferents punts de vista, què va succeir sota el govern de Hitler.
Marceline Loridan-Ivens (Épinal, 1928) només tenia 15 anys quan l’abril del 1943 la van enviar amb el seu pare a Auschwitz-Birkenau. Poc abans, a Drancy, on es confinaven els jueus francesos abans de ser deportats, van tenir una conversa. Ella no l’oblida: “Treballarem en aquest lloc i tornarem a trobar-nos el diumenge”, va dir al seu pare. Ell li va respondre: “Tu sí que tornaràs perquè ets jove, però jo ja no tornaré”. “Aquesta profecia la porto gavada dins meu tan violentament i definitivament com el número de sèrie 78750 que van gravar-me al braç esquerre setmanes més tard”, escriu Loridan-Ivens a I tu no vas tornar (Bromera/Salamandra). El pare de la Marceline no va sobreviure a Auschwitz. Entre ell i la seva filla només hi havia tres quilòmetres -la distància que separava Auschwitz de Birkenau-, però era una distància insalvable. El llibre és una resposta, 75 anys després, a una nota que el seu pare va aconseguir fer arribar a la Marceline una nit de diumenge. És un relat breu, molt íntim i molt sincer. L’autora explica que va esborrar la nota de la ment: “En aquell lloc era al revés, el primer que es perdia eren les referències d’amor i de sensibilitat. Un es congelava per dins per no morir”.
Però a banda de la terrible experiència personal, com la visió d’una nena que caminava, amb la mirada perduda i aferrada a una nina, cap a la cambra de gas, l’autora denuncia el paper de França i la impossibilitat de l’oblit: “Una postguerra amnèsica i antisemita que es delectava amb el conte d’una França heroica i que enfonsava cada un dels meus records a cop de negació”. Marceline Loridan-Ivens ha tingut una llarga trajectòria com a cineasta amb el seu marit, Joris Ivens. Va militar en la clandestinitat i va fer pel·lícules com Algèria, any zero, prohibida durant molts anys. Amb 87 anys no és optimista: “El món és un mosaic horrible de comunitats i religions empeses als extrems”.
“Sóc jueva, crec i tinc esperança”
El 29 de març del 1944, Rywka Lipszyc, que tenia 14 anys i estava empresonada al gueto de Lodz, va escriure al seu diari: “Som al cinquè any de guerra. De vegades em pregunto: què m’importa, a mi?, per què m’interessa tot això? Al cap i a la fi, no faig res”. I continua: “L’única cosa que m’encoratja és l’esperança que no sempre serà així i que encara sóc jove. Potser quan sigui gran seré algú i podré fer alguna cosa. Perquè sóc jueva, crec i tinc esperança”. El seu manuscrit el va trobar la primavera del 1945 una metge que anava amb l’Exèrcit Roig. El va conservar fins que va morir, el 1983. Però va ser la seva néta qui se’l va emportar als Estats Units i el va donar a conèixer ja a la dècada del 1990. És un misteri què va passar amb la Rywka. Se sap que va sobreviure a Lódz, a Auschwitz, a Christianstadt i a una marxa de la mort fins a Bergen-Belsen. Però el seu registre es perd a l’Hospital de Niendorf.
La Rywka va omplir més de cent pàgines escrites a mà en sis mesos, des de l’octubre del 1943 fins a l’abril del 1944. Al diari s’esforça per intentar explicar, sobretot a si mateixa, tot el que passa i com se sent. Relata com maten el seu pare d’una pallissa i com, poc temps més tard, la seva mare sucumbeix de desnutrició i esgotament. També la vida quotidiana, com quan ha d’anar a buscar 40 quilos de carbó amb els peus gelats, i l’amor que sent per les seves amigues. A una d’elles, la Surcia, li diu: “Hi ha molt poques persones a qui estimo de debò. Potser... potser estimo, però... hi ha ningú que m’estimi? Certament, cada vegada hi ha menys persones”. I afegeix: “Vet aquí el que desitjo: m’agradaria crear un lloc petit i acollidor, ple d’amor”.
Hitler, humiliat per un equip de remers
El 14 d’agost del 1936, a les sis de la tarda, al Langer See, als afores de Berlín, es va celebrar la prova final de rem de la modalitat de vuit amb timoner. Eren els Jocs Olímpics de Berlín i els alemanys, sota l’atenta mirada de Hitler i amb els crits “Deutschland, Deutschland, Deutschland”, havien guanyat quasi totes les competicions de rem. Però en aquesta última prova, i contra tot pronòstic, es va imposar l’equip nord-americà. Els seus integrants eren nois de classe treballadora: llenyataires, pescadors i agricultors. Daniel James Brown descriu la seva odissea a Remando como un solo hombre. La historia del equipo de remo que humilló a Hitler (Nórdica/Capitán Swing).
Va ser una bufetada als nazis, perquè als anys 30 del segle passat el rem era el segon esport olímpic que atreia més seguidors, després de l’atletisme. Hitler, quan va veure que no havia guanyat el potent equip alemany, va fer mitja volta i va desaparèixer sense dir res. El van seguir corrents Goebbels i Göring.
Daniel James Brown inicia el seu relat el 1933, tres anys abans que els nou joves anessin a Berlín. Explica totes les dificultats que van haver de vèncer: no tan sols esportives sinó també econòmiques (no es podien finançar el viatge). I descriu el Berlín que volia mostrar Hitler. “Benvinguts al III Reich, no som el que diuen”, es podia llegir en un dels cartells que exhibia l’eficient propaganda nazi. Pocs dies abans de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics, els nazis tornaven a perseguir i assassinar jueus. “Joseph Goebbels va aconseguir amb astúcia el que tots els propagandistes han d’aconseguir: convèncer el món que la seva versió del món era la raonable”, escriu James Brown. Va debilitar els seus adversaris i va aconseguir que els que denunciaven els crims nazis semblessin “estridents, histèrics i desinformats”, afegeix l’autor de Remando como un solo hombre. La historia del equipo de remo que humilló a Hitler.
“Es tracta d’un problema de neteja nacional”
Alfred Rosenberg (Tallinn, 1893-Nuremberg, 1946) va ser el principal ideòleg del partit nazi. El 1941 va ser nomenat ministre del Reich pels Territoris Ocupats de l’Est, des d’on va dirigir el saqueig de l’Europa Oriental. Els seus diaris van desaparèixer durant els judicis de Nuremberg, on el van condemnar a morir a la forca. Se’ls va quedar el representant de l’acusació, Robert M.W. Kempner, que els va guardar fins a la seva mort, el 1993. No va ser fins al 2013 que el govern nord-americà va poder confiscar els documents i entregar-los al Museu Memorial de l’Holocaust. Ara és possible endinsar-se en la ment d’aquest criminal gràcies a la recuperació de tot aquest material que han fet Jürgen Matthäus i Frank Bajohr a Alfred Rosenberg. Diarios 1934-1944 (Crítica).
Hi ha referències molt clares i precises sobre l’Holocaust. Per exemple, el discurs que Rosenberg va fer el 18 de novembre del 1941: “La qüestió jueva no estarà resolta per a Alemanya fins que l’últim jueu abandoni el territori alemany, i per a Europa, fins que no hi hagi ni un sol jueu més en tot el continent europeu”, relata. Entre altres coses, diu que l’eliminació de jueus és una “missió històrica” i és una idea “política i històrica sensata”.
Rosenberg descriu el dia a dia. El 3 de desembre del 1944 escriu: “Fa un any que estic construint-me una residència d’emergència”. Relata que ha aconseguit recuperar part de la seva biblioteca i menciona Carta desde Muzot de Rilke. També parla de Nietzsche: “Entenc que algú com ell es tornés boig en aquest món: ho veia a venir tot, però no podia fer res”. I critica el Reich: “Ja no hi ha objectivitat, ni perseverança ni tampoc coneixements, perquè aconseguir-los exigeix esforç”. Hitler estava a punt de ser derrotat i Rosenberg no volia que el fessin responsable del fracàs del règim nazi. Era un home ambiciós, amb una ànima bel·licosa, poc disposat a cooperar, i es resistia a reconèixer cap culpabilitat.