A Hollywood li agrada mirar-se al mirall (i veure’s guapo)

BarcelonaEn diuen fira de les vanitats per algun motiu. A Hollywood li encanta mirar-se al mirall i explicar històries sobre si mateix: actors i directors són dues de les professions més representades en les ficcions del cinema nord-americà, potser només per darrere de policies i advocats. I això, esclar, es reflecteix en els Oscars, que sempre han tingut predilecció per les pel·lícules que transcorren en el món de l’espectacle, des de la llunyana Melodies de Broadway –primer Oscar a la millor pel·lícula del cinema sonor– a l’extraordinària Tot sobre Eva –14 nominacions i sis estatuetes– o les recents The artist, Birdman i Argo, les tres premiades amb l’Oscar a la millor pel·lícula.

El cinema sobre el món del cinema i els seus marges també s’ha colat en els Oscars d’aquest any. Érase una vez en... Hollywood segueix una estrella del western en hores baixes i el seu home de confiança, especialista en escenes perilloses, en el Hollywood del 1969; Dolor y gloria aborda la crisi personal i creativa d’un cineasta, l’alter ego de Pedro Almodóvar; Judy porta a la pantalla la tràgica figura de Judy Garland, estrella infantil i posterior joguina trencada del Hollywood clàssic, i Historia de un matrimonio, que a través del divorci entre un director teatral i una actriu posa en escena el conflicte històric entre els mons culturals de Nova York i Los Angeles, o dit d’una altra manera, la pugna del teatre i el cinema independent contra la televisió i els estudis de Hollywood.

Però l'interès dels acadèmics en aquestes històries no garanteix el triomf, sobretot quan la visió de Hollywood que ofereixen no coincideix amb el relat que vol projectar la indústria del cinema. Un exemple molt clar va ser el de la cursa del 2012, que va enfrontar dos films sobre els orígens del cinema: La invenció de l'Hugo s'acostava a la figura de Georges Méliès des d'un registre infantil però sense obviar la dimensió tràgica del personatge; The artist, en canvi, recreava amb forma de comèdia romàntica el trauma que va representar per a molts actors la transició del cinema mut al sonor, diluint el drama en un final feliç. La primera només es va endur estatuetes tècniques mentre que la segona va guanyar els premis més importants: millor pel·lícula, director i actor.

Relats afalagadors

També va arrasar Birdman, que, tot i apuntar crítiques al Hollywood actual a través del retrat d’un actor encasellat en el paper de superheroi que s’instal·la a Broadway per reflotar la seva carrera, en última instància abraça la redempció del personatge i celebra les neurosis i la fràgil vanitat dels actors, el gremi més nombrós de l’Acadèmia de Hollywood. Però el cas més evident és Argo, un thriller d’espionatge menor de Ben Affleck que va triomfar als Oscars explicant la història real de com la CIA i Hollywood es van aliar per simular una falsa producció de ciència-ficció que servís com a tapadora d'una operació de rescat de diplomàtics nord-americans a Teheran.

En les pel·lícules d’aquest any, en canvi, el mirall del cinema no retorna una imatge tan heroica de Hollywood. Judy, per exemple, furga en la ferida dels abusos del productor Louis B. Mayer a Judy Garland durant el rodatge d’El mag d’Oz, un dels capítols més foscs del Hollywood clàssic. Historia de un matrimonio traspua el rebuig que sent per Los Angeles el seu protagonista, Adam Driver –alter ego del director Noah Baumbach–, obligat a traslladar-s'hi per estar a prop del seu fill. Dolor y gloria és massa personal i europea perquè els acadèmics s'hi sentin al·ludits. L'excepció és Érase una vez en... Hollywood, que, tot i el punt caricaturesc en el retrat de l'actor que interpreta DiCaprio, està impregnada de l'amor que sent Tarantino pel Hollywood de la seva infància i té un final en què, de manera literal i alhora simbòlica, la ficció cinematogràfica triomfa sobre la realitat més sòrdida. Donar-li un Oscar a la pel·lícula seria el més coherent que ha fet mai l'Acadèmia de Hollywood.