Andreu Gomila assegura que emocionant és l'adjectiu que més escau a l'última publicació de Jordi Puntí, Els castellans . Però el millor mètode per conèixer un llibre sempre és llegir-lo. Tan bon punt comença l'acte, Puntí obre el seu exemplar personal per una pàgina marcada i procedeix a col·locar sobre la taula la millor teca. El passatge parla d'un episodi de meningitis que ell i els seus col·legues van viure quan anaven a l'escola, a Manlleu.
Després d'escoltar atentament el fragment del llibre, al públic se li obre la gana. Acabat l'allau d'aplaudiments, la conversa entre Gomila i el seu convidat s'endinsa en els misteris del tarannà creatiu de l'autor. "De vegades, quan sóc a casa d'un amic, dic que he d'anar al lavabo i m'escapo a obrir un calaix. Sempre hi pots trobar moltes històries", confessa.
Però aquesta és només una de les cordes de l'univers de l'autor que el públic arriba a tocar. Parla de Nabokov i de la seva idea de la realitat, de la generació a què pertany i els seus referents, i del paper de la plana de Vic en la literatura. De tant en tant, se li escapen coses com ara: "El Bundó de Maletes perdudes és una barreja entre Dylan Thomas i Harpo Marx". Secrets simpàtics que normalment un escriptor es priva de dir.