'Historias lamentables': el retorn de Javier Fesser a la comèdia esperpèntica

BarcelonaA mitjans dels 90, quan els curts només es veien en festivals especialitzats i en algun programa del Canal+, un madrileny es va convertir en el rei indiscutible del curtmetratge espanyol amb Aquel ritmillo (1995) i El secdleto de la tlompeta (1996), dues obres inclassificables i genials que barrejaven a la coctelera l'esperpent berlanguià, el surrealisme de Cuerda i els cartoons de la Warner. Aquell humor estrambòtic i trepidant, pura subversió de la comèdia costumista imperant, semblava impossible de traslladar al format de llargmetratge però Javier Fesser se'n va sortir en la seva primera pel·lícula, El milagro de P. Tinto (1998).

Més de dues dècades després, Fesser es retroba amb l'esperpent colorista a Historias lamentables, una pel·lícula formada per quatre episodis independents disponible a partir d'aquest dijous a Amazon Prime. El director de Campeones explica que tenia ganes de recuperar l'esperit dels curts, d'un cinema en què “la narració visual, la direcció artística i el càsting fan que de vegades sembli que estem veient dibuixos animats”. Aquesta vegada, això sí, més “ancorat en la realitat” que a El milagro de P. Tinto. “Tot i que els conflictes i personatges d'Historias lamentables estan molt exagerats, és fàcil identificar-s'hi o almenys reconèixer les situacions”, explica.

La pel·lícula és un catàleg de personatges enfrontats a la seva mediocritat, com el fill xitxarel·lo d'un gran empresari, la dona que descarrega el seu despit contra un jardiner o l'empresari ludòpata i estafador que encarrega a una empresa que li fabriquin una excusa pels seus delictes. Per a Fesser, el que els uneix és precisament “la seva ingenuïtat”. “És el que fa que sigui fàcil empatitzar amb ells tot i ser éssers tan lamentables –diu el director–. Al cap i a la fi, quan la vida ens porta al límit descobrim moltes coses de nosaltres. I qualsevol que hagi tingut un fill adolescent sap molt bé de què parlo”. El personatge a qui el film porta més al límit és Bermejo (Chani Martín), un estiuejant metòdic fins al deliri que encadena un seguit de desgràcies dignes d'un altre puntal de l'univers Fesser, el Filemó de Mortadel·lo. Però Historias lamentables regala a Bermejo el que Ibáñez mai li va donar a Filemó: una petita redempció, un final feliç. “Tots intentem dissimular els fracassos, de vegades fins i tot disfressar-los d'èxits –reflexiona Fesser–. Però és que un fracàs petit no és una desgràcia, només una cosa que no ha sortit com volíem. I són els petits fracassos els que ens fan aprendre”.

Fidel al curtmetratge

Amb prop d'una vintena de curts en el currículum, Fesser és segurament el director espanyol amb més experiència en el format. És un dels pocs, a més, que no va abandonar el curtmetratge després de debutar en el llarg –l'últim curt el va rodar durant el confinament– i fins i tot va crear un festival de curts, el Notodofilmfest. Però aquesta experiència no va fer més fàcil la producció d'Historias lamentables, que el director qualifica com “la més complicada” de la seva carrera. “El problema és que cada història té els seus protagonistes, els seus conflictes, el seu to, els seus escenaris... Al final és com rodar quatre pel·lícules alhora, és un malson”. El gran repte era que les quatre històries formessin una sola unitat, una sola pel·lícula i no una col·lecció de curts. “Crec que al final ho hem aconseguit, tots els curts estan interconnectats i no n'hi ha cap que tingui més pes que els altres –diu Fesser–. I, en conjunt, tots responen a la pregunta de què és una història lamentable”.

Per a alguns exhibidors, tanmateix, el més lamentable del film serà que no passi pels cinemes com estava previst quan la pandèmia va fer saltar tots els plans dels productors. Que el director del fenomen de taquilla Campeones s'hagi emportat la seva nova pel·lícula a una plataforma ha caigut com una galleda d'aigua freda a unes sales desesperades per projectar pel·lícules com Historias lamentables. “És que ara mateix l'estrena en cinemes és un fet molt incert –es justifica Fesser–. Cada pel·lícula té el seu moment i la nostra ja estava aixecant el dit per sortir a la llum”. La proposta dels productors és invertir l'ordre habitual de les finestres d'exhibició: primer estrenar a la plataforma i d'aquí sis mesos als cinemes. “Això no s'ha fet mai, però en un escenari nou cal explorar nous camins. Les plataformes i les sales són dues formes de consumir cinema que no han de competir per força, també poden complementar-se i ajudar-se l'una a l'altra”, afirma Fesser, potser amb una mica de la ingenuïtat dels seus personatges.