Adolfo Roitman: "Volem entendre com pensava la comunitat jueva del mar Mort fa 2.000 anys"

BarcelonaEntre el 1947 i el 1956 es van descobrir 25.000 fragments de manuscrits en onze coves de Khirbet Qumran, a la costa nord-occidental del mar Mort i a uns 40 quilòmetres de Jerusalem. Després d'analitzar-los i reconstruir-los, es van poder llegir uns 1.000 documents, entre els quals hi ha els 200 manuscrits més antics que s'han trobat fins ara de la Bíblia. Adolfo Roitman (Buenos Aires, 1957) és el curador dels Rotlles del Mar Mort, com es coneixen els manuscrits, i director del Santuari del Llibre del Museu d'Israel des del 1994. Al llarg dels anys ha fet documentals dramatitzats i dibuixos animats per donar a conèixer els manuscrits, que majoritàriament estan escrits en hebreu, però també n'hi ha en grec i arameu. Per celebrar els 75 anys del descobriment, ha fet un pas més i ha començat una col·lecció de llibres per ajudar que el públic entengui qui eren i com pensaven els que van escriure aquests manuscrits. La interpretació que feien els essenis dels textos sagrats, la comunitat que va escriure bona part dels textos, poc té a veure amb la que avui en fan jueus o cristians. 

Què ens expliquen aquests manuscrits sobre la Bíblia que abans no sabéssim?

— Hi ha còpies de tots els llibres de l'Antic Testament, a excepció dels llibres d'Esther i de Jeremies. La importància d'aquests manuscrits és que, per primera vegada, tenim versions del text de fa 2.000 anys. Abans d'aquest descobriment, tan sols teníem versions medievals. 

¿I difereixen gaire aquestes versions de les medievals?

— Un 40% dels manuscrits és una versió que està en camí de ser el que va acabar sent durant el primer mil·lenni. Veiem, però, que no hi ha una única versió. En el judaisme del Segon Temple [el període que va des del 530 aC fins al 70 dC, quan va existir el Segon Temple de Jerusalem i es van formar les sectes dels fariseus, saduceus, essenis i zelotes], dos jueus podien tenir a la mà un manuscrit d'un mateix llibre bíblic i no tenir la mateixa versió. Podien diferir en lletres, en paraules, fins i tot en paràgrafs sencers. Els textos s'interpretaven més lliurement.

No eren, doncs, textos intocables?

— Ells també creien que els textos tenien un origen diví. Però per a nosaltres és un text inamovible, intocable, immodificable. Les comunitats d'aquells temps consideraven que els textos es podien canviar segons quina era la seva tradició o les seves tendències. Per exemple, hi ha dues versions dels llibres de Samuel. En una David peca amb Betsabé; en l'altra David és immaculat. Un dels grans mites de la història hebrea és sobre Masada, l'últim bastió jueu que els romans van prendre l'any 73 dC. Josef explica el que va passar, però ell no hi va ser. Reprodueix el suposat discurs del líder de la resistència, que insta els seus seguidors a suïcidar-se, sense tan sols ser-hi present. Nosaltres en diríem fake news, però no ho era per a ells.

L'ús de noves tecnologies ha permès recuperar fragments i textos que eren illegibles fa 50 o 60 anys. En aquest sentit, ¿hi ha algun descobriment recent?

— Hi ha un terme, midraix. És la primera vegada que es troba aquest concepte en un text tan antic. Es desconeixia que aquesta terminologia ja es feia servir en aquella època i és important perquè vol dir aprofundir, investigar i, per tant, ens explica coses de com es comprenien els textos en aquell moment. 

¿S'ha pogut saber per què aquests textos van acabar a les coves?

— Quan es van descobrir, Roland de Vaux, que aleshores era el director de l'Escola Bíblica i Arqueològica Francesa de Jerusalem, va creure que les coves havien servit de refugi quan hi va haver la revolta contra els romans. Creia que els havien amagat allà per por que fossin destruïts. Avui el paradigma és un altre. Creiem que les coves tenien diferents funcions i no totes tenen el mateix origen. Per exemple, a la cova 4 hi havia 16.000 fragments. No creiem que fos un amagatall sinó un dipòsit. És una cova que té tot d'orificis per posar els rotlles. A la cova 7, només hi havia manuscrits en grec. És molt diferent de la resta de coves i tot estava en molt bon estat de conservació perquè, com ja deien els beduïns que van trobar els manuscrits, estaven guardats en atuells. Potser aquesta tenia una altra funció, perquè els jueus, quan un llibre ja no es fa servir, no el cremen ni el trenquen ni el llencen, sinó que l'enterren o el guarden en una habitació. 

Què en sabem de la comunitat que els va escriure?

— Era una comunitat religiosa, possiblement essenis. No tenim del tot clar quin ús feien de les coves. Els documents ens parlen de la comunitat, però avui creiem que no només es referien als que van viure a Khirbet Qumran, sinó també a altres grups que vivien a la costa occidental del mar Mort. A Khirvet Qumran es calcula que hi podien viure entre 40 i 150 persones i també creiem que, una vegada a l'any, els membres s'hi reunien per renovar la seva fidelitat durant la celebració de Pentecostes. No em convenç, però, que un lloc com aquest es fes servir només per a una reunió anyal. 

¿A través dels textos podem saber més sobre com pensaven?

— Per això hem fet aquest llibre [Comentari de Habacuc]. Vam traduir els textos i els vam digitalitzar, però són incomprensibles si no ets un estudiós del tema. Aquest document és clau per entendre la comunitat del mar Mort. És el llibre del profeta Habacuc, un llibre profètic [escrit segurament al segle I abans de la nostra era]. Quan nosaltres llegim un document, l'intentem contextualitzar, qui l'escriu, en quines circumstàncies... Ells no llegien així. Ells ho portaven al seu temps, perquè estan convençuts que el missatge anava adreçat directament a ells. Creien que el profeta no sabia què estava fent i ells, centenars d'anys després, sí que ho sabien. El llibre, per tant, es transforma en un llibre del seu temps i ens parla de la seva realitat social, política, geopolítica... Amb aquesta nova col·lecció, amb comentaris, volem entendre com pensava la comunitat jueva del mar Mort fa 2.000 anys i que també ho entengui el gran públic.