La dieta dels monjos: ni austers ni igualitaris

BarcelonaHi ha un antic refrany que diu: "El ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monge quan li toca". De fet, hi ha la creença que a l’Edat Mitjana l'alimentació dels monjos era completament oposada a la dels nobles i que els seus menjars es caracteritzaven per la frugalitat, per la contenció i per l'escassetat de carn. L’arqueologia, però, està aportant proves que no era ben bé així i que als monestirs de Barcelona es menjava força millor que fora dels seus murs.

Des de fa dos anys i mig la Universitat de Barcelona (UB) investiga, dins el projecte MonBones, les restes humanes i de fauna, així com de llavors, que s’amaguen al subsol de Santa Maria de Pedralbes, Santa Maria de Jerusalem, Santa Caterina i Sant Agustí Vell, tots ells monestirs barcelonins. Són el rastre que han deixat els milers d'àpats que monges i monjos van fer des del segle XIV fins a mitjans del segle XIX, quan molts monestirs van desaparèixer amb la desamortització de Mendizábal (1835). 

"Estudiem pràcticament tota la vida del monestir, des de la seva fundació fins, en alguns casos, la seva desaparició", explica l’arqueòleg Lluís Lloveras, director del projecte MonBones. L’objectiu del projecte és saber com vivien, la dieta, la salut i els rituals dels monjos, i si hi havia diferències socials i de gènere. "Al principi el projecte es limitava a Barcelona, però l’hem anat ampliant a altres monestirs femenins com el convent de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya, a Seròs (Segrià), on s’han trobat restes de monges, i el de Santa Maria de Vallsanta, a Guimerà (Urgell). A Pedralbes encara no s’han recuperat restes humanes, però hi estem excavant", destaca Lloveras.

Els àpats rics dels dominics de Santa Caterina

L'empremta que han deixat les cuines del convent dominicà de Santa Caterina, fundat al segle XIII i enderrocat el 1835 per esdevenir el segon mercat de Barcelona, demostren que els monjos tenien una dieta molt rica i variada i més aviat poc austera. Els dominics d'aquest convent de l'actual barri de Santa Caterina estaven molt ben relacionats amb la noblesa, es van especialitzar en la lluita contra l'heretgia i van dirigir la inquisició medieval catalana. Menjaven molta carn, sobretot xai, que podia arribar a ser un 80% de la dieta carnívora, que es complementava amb porc i vedella, verdura, llegums, fruita, aus i els peixos més cars del mercat.

"Les regles dels diferents ordes indiquen que la dieta havia de ser austera i que només s’havia de menjar carn en comptades ocasions, però la recerca demostra que es menjava més carn del que establia l’orde", assenyala Lloveras. No menjaven qualsevol tall, sinó que als seus plats, força generosos, se servia sobretot cuixa, costellam i espatlla. En canvi, a les cases humils, com les que s'han estudiat a prop, al jaciment del Born, abunden els caps i les potes. "Sabem que a Santa Caterina compraven peix fresc de grans dimensions, com tonyines, corball i déntol, que eren dels més cars, i a talls", destaca l'arqueòleg Jordi Nadal, que també forma part de l'equip de MonBones.  

A Sant Agustí menjaven més caps i potes

Els monjos de Sant Agustí tenien una existència més precària. Es van establir a Barcelona el 1309, però les instal·lacions no eren gaire adients i el 1349 Alfons el Benigne els va fer construir un convent al barri de la Ribera, entre el rec Comtal i l’antiga Via Augusta. Van tenir alguns enfrontaments amb la parròquia de Santa Maria del Mar i altres ordes monàstics de la ciutat i els va costar força tenir recursos. La situació va millorar una mica a partir del 1401, quan el gremi de blanquers, assaonadors i adobers que treballaven a la Ribera van convertir Sant Agustí en el seu convent de referència i van tenir capella pròpia dins l’església. Tanmateix, el monestir no va tenir una vida gaire llarga, perquè Felip V el va fer enderrocar per tal d’aixecar la Ciutadella després de la guerra del 1714. 

La història dels seus frares, però, no va quedar del tot esborrada. A les intervencions dels anys noranta es van recuperar les restes dels frares enterrats al claustre. I la del 2007 a les places actuals de Sant Agustí Vell i de l’Acadèmia va posar al descobert un petit cementiri, amb restes humanes de finals del segle XIV a finals del XVI, coincidint amb les etapes més primerenques del convent. "Segurament tenien un origen social diferent dels frares de Santa Caterina. Les restes òssies indiquen que estaven acostumats al treball físic", detalla Carme Rissech, antropòloga i forense de la Universitat Rovira i Virgili que forma part de l'equip de MonBones. L'alta presència d’hipoplàsies [desenvolupament incomplet o deficient d’un teixit o d’un òrgan] indica que no van créixer en llars on hi hagués abundància, perquè van tenir dificultats per desenvolupar-se, un fet que estaria corroborat per la baixa estatura. Que eren més pobres també es notava a la cuina. A Sant Agustí no es van trobar els mateixos talls de carn que a Santa Caterina: hi ha més caps i potes i consumien molt més peix assecat que fresc.

A Pedralbes, més refinades

Hi havia, doncs, diferències socials, però també de gènere. El monestir de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada el 1326, encara avui acull una comunitat de clarisses. A l'Edat Mitjana moltes de les monges pertanyien a famílies nobles i això també es nota a la cuina, com deixen entreveure les excavacions que s'estan fent des del 2010 en diferents espais, com l’abocador de les cuines i l’hort de les monges. Sembla que les monges no consumien gens de vedella, però sí xai, i sobretot pollastres, galls, gallines i, ocasionalment, gall dindi, una espècie poc comuna en el registre arqueològic de la península Ibèrica i normalment associada a un estatus social elevat.

A Pedralbes s’ha pogut comparar la dieta de les monges amb la que seguien les cases que hi havia fora del monestir, i les parts anatòmiques consumides són força diferents. Així, els caps dels animals són absolutament absents de la mostra de Pedralbes, mentre que a les cases dels civils n’hi ha una bona representació. A Pedralbes abunden escàpules i pelvis, que solen relacionar-se amb una gran quantitat de carn. 

Les monges del Monestir s’alimentaven força bé, però els seus plats eren menys pantagruèlics que els de Santa Caterina. De fet, als llibres de cauteles, en què anotaven totes les compres, es pot veure que eren força primmirades i especificaven quin origen havien de tenir l'ordi, la mel o altres productes que compraven fora. El peix també era diferent: consumien moltes sardines, lluços, bonítol i congre, a més d'arengades, i compraven molt menys producte fresc. Normalment eren espècimens secs i remullats. Dins el monestir també es feien distincions: les monges que estaven a la infermeria tenien una dieta diferent i fins i tot els seus recipients tenien unes marques diferents. A la cuina de les monges no hi mancaven fruits secs (ametlles i avellanes), cireres, prunes, pomes... i raïm. De fet, tenien la seva pròpia premsa de vi, amb la qual n'elaboraven per al seu propi consum.