Monestirs

Qui són les dones enterrades al convent de Santa Caterina?

Entre les restes exhumades al subsol de l'actual mercat hi ha homes, dones i infants

BarcelonaNo coneixem les biografies de les dones enterrades a les galeries del claustre gòtic i a l’absis del convent de Santa Caterina de Barcelona ni sabem els seus noms, perquè no consten en cap document. Però l’arqueologia i l’antropologia han desenterrat part de la seva història. Van ser inhumades entre els segles XIV i XVI i, al contrari dels homes enterrats al mateix lloc, tenien marques d’haver fet un important esforç físic.

"El més segur és que fossin serventes, i devien tenir una relació força estreta amb els monjos perquè estan enterrades amb ells", afirma Carme Rissech, antropòloga forense de la Universitat Rovira i Virgili que forma part de l'equip de MonBones, que investiga des de fa dos anys i mig com vivien, la dieta, la salut i els rituals dels monjos dels convents barcelonins, i les diferències socials i de gènere durant l’Edat Mitjana i moderna. Sigui com sigui, per ser enterrat en un recinte sagrat s’havia de pagar una suma important o tenir un fort vincle amb el lloc i ser considerat part de la família monàstica. Les peculiaritats físiques de les dones enterrades indiquen que segurament no eren benefactores.

Cargando
No hay anuncios

Entre el 1993 i el 2003 es van fer diferents excavacions en l’antic convent de Santa Caterina, que va ser enderrocat el 1835 per acollir el segon mercat de Barcelona. La recerca va posar al descobert diferents dependències del convent dominicà i diverses inhumacions. Del claustre gòtic, que era un lloc d’enterrament exclusiu per als membres de la comunitat monàstica, es van exhumar vuit homes d’entre 30 i 59 anys. "Tots ells eren monjos. Altres, amb diàfisis arrodonides i no tenien hipoplàsies dentals", tot plegat indicaria que des de ben petits van rebre una bona alimentació. A la galeria del claustre, de moment, s'han analitzat les restes de sis homes, cinc dones, tres adults dels quals no s’ha pogut determinar el sexe, i cinc infants de 9 a 15 anys, entre els quals una noia que, quan va morir, devia tenir entre 12 i 14 anys. Els homes inhumats a la galeria tindrien entre 20 i 64 anys i les dones entre 41 i 65 anys. I, finalment, a l’absis, de moment s'han estudiat les restes de cinc homes, cinc dones i tres altres adults dels quals no s'ha pogut determinar el sexe, i tres infants d'entre tres i deu anys. En aquest cas, les dones són molt més joves, tenien entre 20 i 35 anys quan van ser enterrades. Els infants eren segurament oblats. No era infreqüent trobar-ne als monestirs, perquè a l'Edat Mitjana alguns pares oferien els seus infants a un orde religiós perquè es formessin i s’eduquessin. No s’admetien infants menors de set anys perquè a aquesta edat es considerava que era quan començaven a tenir ús de raó. 

Els monjos no feien activitat física, les dones sí

Els monjos enterrats eren els que estaven més ben alimentats. Tot ells tenien una estatura mitjana-alta. Les restes demostren que menjaven molta carn i pràcticament no hi ha indicis d’hipoplàsia, com sí que n’hi ha entre les dones, fet que denotaria problemes en el desenvolupament per falta de nutrients. Les restes inhumades també deixen constància que els monjos no estaven avesats a treballar físicament. De fet, el lema dels monjos dominics era "Laudare, benedicire, predicare [Lloar, beneir i predicar]" i no pas "Ora et labora [Orar i treballar]", com era el cas dels benedictins.

Cargando
No hay anuncios

Així, les dones possiblement dedicaven hores a cosir i teixir, estaven avesades a portar càrregues importants i haurien caminat llargues distàncies també sobre terres agrestes i irregulars. En una de les dones més joves, que tenia entre 12 i 14 anys quan va morir, es van trobar marcadors a la clavícula dreta que indicaven que havia transportat grans pesos. En canvi, els homes haurien fet servir sobretot els colzes i els dits, segurament per agafar un instrument o una eina.

Quan els dominics es van establir al territori, la norma deia que ningú que no pertanyés a la comunitat podia ser enterrat en el recinte del convent. Tanmateix, això va canviar ràpidament. Al segle XIII Berenguer de Palau va donar un terreny destinat a cementiri per a l'imponent cenobi i s’hi van enterrar persones que no duien hàbit. Quan es van fer les excavacions, a l’exterior de la capella gòtica de l’antic convent, es van trobar moltes més restes de persones que no eren monjos: 62 individus inhumats (27 de l’època medieval: 5 infants, 15 homes i 7 dones) i 35 de l’època moderna (15 infants, 12 homes i 8 dones).

Cargando
No hay anuncios

La hipòtesi més probable és que aquests enterraments estiguessin relacionats amb un gremi. A l'Edat Mitjana i Moderna els gremis tenien un estatut social important. No tan sols formaven artesans, sinó que defensaven els interessos econòmics i professionals, controlaven l’excés de producció i fixaven els preus. Formaven part del Consell de Cent i, per tant, tenien una força política poc habitual en altres ciutats espanyoles. Aquests homes i dones també estaven força ben alimentats i, els homes, sobretot els que s’hi havien enterrat durant l’Edat Mitjana, eren força robustos i tenien una estatura superior a la mitjana: feien 1,69 cm. "Tenien molta degeneració de l’os i artropaties relacionades amb un gran esforç físic", detalla Rissech. La seva vida laboral va deixar una clara empremta en les seves restes òssies: caigudes, cops amb objectes contundents, fractures, estrès laboral... "Crec que devien pertànyer al gremi dels ferrers, perquè, a més, hi ha senyals d'activitat repetitiva de flexió i extensió de l’avantbraç", assenyala Rissech. L'estrès laboral i els traumatismes són menors en els enterraments de l’època moderna, segurament perquè hi havia hagut una modernització de les eines.

El convent de Santa Caterina va ser fundat el 1243 pels dominics. Era un centre molt important de formació dominica i de devoció catòlica, i les seves dimensions arquitectòniques es podrien comparar a les de la catedral de Barcelona o Santa Maria del Mar. Tenia categoria de reial i el benefici atorgat per Jaume I per cobrar impostos del port de la ciutat. El convent va sobreviure fins al segle XIX. El 25 de juny del 1835, durant les bullangues, va ser assaltat i cremat, juntament amb altres convents com els de Santa Mònica, Sant Josep, Sant Agustí i el Carme. Molt poc temps després, amb les lleis desamortitzadores del 1835 i el 1836, va desaparèixer pràcticament del tot perquè al mateix espai es va construir un dels primers mercats moderns de Barcelona.