BarcelonaEns han arribat moltes versions sobre qui va ser Jesús de Natzaret i què li va passar els darrers dies de la seva vida. Hi ha les fonts evangèliques, però també historiadors més o menys contemporanis del seu temps, com Flavi Josep, Plini, Dió Cassi, Suetoni... Sense oblidar estudis molt més recents i tota la ficció, inclosa la pel·lícula La vida de Brian, que en realitat parla més de la Palestina convulsa d'aquell moment (entre els anys 30 i 33 dC) a través d'un home corrent a qui les masses confonen amb el messies. "Els relats dels evangelis sinòptics del Nou Testament, els de Mateu, Marc i Lluc, són com la narració d'un esdeveniment proporcionada per diferents periodistes que relaten els mateixos fets. Hi poden haver èmfasis diferents, però de tots en podem treure una informació essencial: l'entrada de Jesús a Jerusalem per celebrar la Pasqua jueva devia ser triomfal i devia fer força por als qui tenien el poder en aquell moment", afirma Josep Maria Pascual, doctor en sociologia i història, autor de La transformación sociológica del cristianismo: del siglo I al IV (Editorial Hacer, 2023).
Jesús de Natzaret va ser detingut pocs dies després que els pelegrins haguessin arribat a Jerusalem per celebrar la festa de la Pasqua. "Si no hagués estat un moviment de masses, no hauria preocupat al Sanedrí, l'assemblea de representants i jutges de la llei jueva que el va acusar de voler destruir el Temple i de presentar-se com a fals profeta", destaca Pascual. El governador romà, Ponç Pilat, també hi va tenir un paper: "No és que se'n rentés les mans. Per a Pilat era un conflicte entre jueus i va voler aprofitar-ho per aprofundir en les divisions. Tanmateix, un líder social amb suport popular i que promovia no pagar impostos era una persona a qui s'havia d'eliminar de l'escena política. Senzillament, va voler distanciar-se del Sanedrí", detalla Pascual. Jesús de Natzaret va morir força sol a la creu. Tan sols l'acompanyen alguns coneguts i familiars. "No hi va haver cap revolta. Els deixebles més pròxims van fugir a Galilea i van renegar de la seva relació amb Jesús", assegura.
La derrota d'un moviment insurgent
Amb la mort de Jesús de Natzaret, el moviment insurgent va ser políticament derrotat. "Els seus seguidors tenien l'esperança que alliberaria Israel, però van quedar decebuts i van pensar que no devia ser el poderós messies, l'enviat de Déu, quan es va deixar torturar i matar", explica Pascual. No hi va haver miracles desestabilitzadors. Les elits econòmiques, religioses i culturals jueves van quedar tranquil·les, fins i tot en van fer mofa: "Consideraven que havien demostrat que Jesús de Natzaret i els seus seguidors havien enganyat el poble", diu Pascual. De fet, ni tan sols van perseguir els dirigents i seguidors de Jesús de Natzaret que havien fugit.
Però, fins a la seva mort havien temut la revolta que podia liderar Jesús de Natzaret. "Temien que s'amotinessin sobretot als pobles, perquè és un moviment que va sorgir al camp. Tenien motius per tenir por, perquè els més desafavorits ja s’havien amotinat abans, en les celebracions religioses a Jerusalem, i ho tornarien a fer després, el 66 dC", afirma l'historiador.
La revolta dels camperols més pobres
Fa 2.000 anys, Palestina, aleshores la província romana de Judea, vivia una situació socialment força conflictiva. La finalitat econòmica de la dominació romana era recaptar impostos i la de l'aristocràcia local, tant la sacerdotal com l'elit econòmica que residia a les ciutats, era també enriquir-se. L'enuig no només venia per la recaptació d'impostos, sinó també per com es gastaven els diners. Servien sobretot per "acontentar els romans i per afavorir el patrimoni personal de la dinastia dels Herodes". Els qui més patien eren els camperols de Galilea. Per aquesta raó, Galilea va ser el nucli de la rebel·lió encapçalada per Judes el Galileu. "Aquesta regió va proporcionar molts bandolers que van lluitar contra els romans", diu Pascual.
A la província romana de Judea els esclaus eren els qui no podien tornar els deutes, i el pagament eren set anys de treballar sense res a canvi. "L'alternativa era fer-se bandoler. Era una lluita armada i violenta, que es va donar a conèixer com la Quarta Filosofia, i aleshores la idea de l'arribada del regne de Déu ja era molt present. S'esperava un miracle, un canvi. Jesús de Natzaret era més pacífic. Ell va anar creant embrions d’aquest nou Regne de Déu. Eren comunitats igualitàries i no se n’excloïa ningú", afegeix l'historiador. Els qui donaven suport a Jesús de Natzaret eren sobretot persones procedents de les classes socials més baixes: jornalers, esclaus, persones estigmatitzades per l'ofici... Al principi hi havia més dones que homes. En part, perquè eren les més perjudicades. Els homes podien tenir diverses dones i podien rebutjar-les. Si eren repudiades, no podien guanyar-se la vida amb cap ofici i moltes vegades acabaven vivint al carrer.
Tot aquest moviment social, que volia capgirar valors i enderrocar el poder, va fracassar i, sorprenentment, va ressorgir més enllà de les fronteres de la província de Judea. Va agafar força la idea que en un futur pròxim s’instauraria definitivament el regne de Déu a la Terra. "Era esperançador. En aquest nou regne, hi participarien per igual pobres i estigmatitzats. Era un moviment obert i inclusiu que qüestionava frontalment el sistema social dominant. A l’Imperi Romà van tenir força èxit noves comunitats assembleàries de pobres i lliberts i, sobretot, dones. Acollien els infants que eren rebutjats", assegura Pascual. Quan la promesa que el regne de Déu arribaria a la Terra ja va ser més difícil de creure perquè no acabava d’arribar, es va canviar: el regne de Déu només arribaria després de la mort, al cel.