Les restes òssies de mig centenar d'infants evidencien la cruel explotació infantil durant la Revolució Industrial

Barcelona"Començàvem a treballar a les sis del matí i no acabàvem fins a les vuit del vespre. Teníem una hora per dinar. Si podíem, en els pocs moments en què el vigilant no era a prop amb el seu fuet, sèiem i descansàvem. El vigilant fuetejava les nostres petites espatlles i els infants més dèbils quedaven destrossats. El record de les seves extremitats, deformades pels càstigs i la feina, encara em persegueix", va escriure Robert Coyller, que va treballar a les factories tèxtils de Fewston dels 8 als 14 anys. Ell va sobreviure, però molts altres no. Fins ara la literatura, la història i els testimonis havien relatat les terribles condicions de vida dels infants explotats a les factories durant la Revolució Industrial. Ara hi ha evidències científiques.

La construcció d'un museu local a Fewston, un petit poble de North Yorkshire (Anglaterra), va obligar a excavar l'antic cementiri, que es va fer servir entre el segle XIV i el 1896. I entre les 154 restes hi havia una inusual quantitat d'infants i adolescents que havien mort entre els 8 i els 20 anys: 51. "Quan vam començar a investigar vam veure que els esquelets eren molt petits per a les edats que tenien i vam voler saber més coses", explica Rebecca Gowland, professora de bioarqueologia a Durham, a The Guardian. "Veure la seva història escrita als seus ossos ha estat impactant", afegeix.

Les noves tecnologies han permès fer una exhaustiva anàlisi d'aquestes restes, que publica Plos One. L'estudi evidencia la crueltat amb què van ser tractats aquests infants que provenien sobretot dels barris més pobres de Londres. Per exemple, el 1803 Caroline Farmer, que tenia 7 anys, va arribar a la factoria des de Southwark (Londres). Al setembre d'aquell any Sarah Canty, de 12 anys, va ser enviada des de Lambeth (Londres), juntament amb tres altres nenes de la mateixa edat. Al novembre la família de Sarah Canty hi va enviar un altre fill, Cornelius, que tenia tan sols 7 anys. Colbeck and Company, els propietaris de The West House, la factoria tèxtil de Fewston, van construir barracons, segregats per sexe, per acomodar els infants que eren imprescindibles com a força de treball per obtenir grans beneficis.

Lluny de casa

Tenien una dieta molt pobre en proteïnes animals, com demostren les anàlisis i es pot llegir en alguns testimonis: s'alimentaven de civada i pa negre. La investigació de les seves restes òssies demostra que la desnutrició només és comparable als pitjors moments de la fam irlandesa de la patata. La seva estatura no es corresponia amb l'edat que tenien. Així, per exemple, les dents d'un dels infants enterrats corresponen a un nen de 12-14 anys, però el seu esquelet és similar al d'un nen de 7-8 anys. Una altra adolescent tenia la dentadura pròpia d'una noia de 16-18 anys, però la llargària dels ossos era la d'una nena de 10 anys. A més, tenien malalties respiratòries greus i havien patit càstigs. Tot indica que passaven moltes hores en un ambient molt contaminat, amb molt de soroll, i treballaven esgotats amb maquinària molt perillosa. Tots estaven lluny de les seves famílies i no tenien cap mena de protecció. Eren vulnerables i els van oblidar.

Segons l'equip d'investigadors, l'anàlisi de les restes òssies també demostra com la pobresa s'heretava. Molts dels infants eren més vulnerables físicament, perquè les mares també havien patit desnutrició durant l'embaràs. L'estudi remarca que aquesta no és una història del passat. Actualment, s'estima que 73 milions d'infants d'entre 5 i 17 anys són explotats laboralment. Els investigadors lamenten que hi ha pocs estudis que documentin les conseqüències d'aquesta explotació en les expectatives de vida i la mortalitat infantil.

Les restes òssies van ser inhumades de nou en una cerimònia que va tenir lloc a Fewston. Una exposició al Washburn Heritage Centre explica la història de tots aquests infants.