Quan la cosmètica servia per desfer-se del marit
La catedràtica Jill Burke investiga la cultura i els ideals de bellesa durant el Renaixement
BarcelonaQuan es pensa en el Renaixement, venen al cap El naixement de Venus de Botticelli, La Bacanal de Ticià, les pietats de Miquel Àngel, els versos de Petrarca dedicats a Laura o els noms de grans mecenes com els Mèdici. Tots ells van fer possible un nou estil i una nova manera de concebre la bellesa. Tanmateix, Jill Burke, catedràtica de cultures visuals i materials del Renaixement de la Universitat d'Edimburg, no intenta entendre ni analitzar les obres d'art, sinó que es pregunta quin efecte van tenir en les dones de l’època. Al llibre Cómo ser una mujer del Renacimiento. Mujeres, poder y el nacimiento del mito de la belleza (Crítica) fins i tot dona algunes receptes per a qui vulgui provar cosmètica renaixentista.
Els ideals de bellesa en aquell moment, com ara, no coneixien fronteres. Eren els mateixos a tot Europa: "Pell blanca, però no excessivament pàl·lida, galtes rosades, cabells daurats i ondulats, sense ser rinxolats, formes rodones, mans blanques... Eren els models a imitar tant al sud, com al centre i nord d’Europa i, fins i tot, als nous territoris conquerits i colonitzats", explica Burke. Com ara, també eren uns ideals de bellesa intencionadament excloents.
El llibre que va esperonar Burke a fer la recerca és Gli ornamenti delle donne (Els ornaments de les dones) de Giovanni Marinello, publicat per primera vegada a Venècia el 1562. Inclou més de 1.400 receptes per embellir el rostre, els cabells i el cos. "Està organitzat en funció de la part del cos que es vol corregir, i cada secció l’encapçala una descripció del cos perfecte. És com una màquina de l’autoinsatisfacció", afirma l’autora. Marinello explicava els ideals descrits per poetes i pintors i animava les dones a assemblar-se a la Venus de Botticelli i a la Laura de Petrarca. Hi ha també molts consells per treure’s el pèl, amb calç i arsènic, o receptes més exòtiques com ous de formiga i eriçons. Marinello era especialment crític amb les dones peludes.
"Les dones de l’època tenien grans coneixements botànics i químics i també força creativitat", diu Burke. No és estrany, segons l'autora, que estiguessin obsessionades per l'aparença. "Algunes podien treballar, però normalment eren feines molt mal pagades i la majoria només podien progressar a través del matrimoni. Sovint l’única eina que tenien era l'aparença. Són terribles també els consells que es donaven per dissimular les marques que deixaven a la pell els marits maltractadors", detalla l’autora.
"Als regnes d'Espanya i Itàlia hi havia grans coneixements de cosmètica heretats de la cultura islàmica i jueva", destaca Burke. En algunes ocasions, alguns dels elements de la cosmètica, com l’arsènic que servia per blanquejar la pell i per depilar, es van utilitzar per matar els marits. El 26 d’abril de 1549, per exemple, Prudenza da Trani, una dona de 27 anys i mare de cinc fills, va ser executada en públic. Aparentment, el seu marit, Matteo Cecchi, havia mort per causes naturals, perquè en aquella època era difícil detectar el rastre de qualsevol verí a la sang. Tanmateix, una carta imprudent va ser l’evidència que havia matat el marit.
Millor morir penjada que patir pallisses diàriament
"No és que fossin ignorants, sabien que l’arsènic que feien servir per tenyir el rostre, el pit i les mans era verinós, però creien que el risc valia la pena", defensa Burke. Aleshores la violència contra les dones era endèmica. De fet, molts llibres de l’època recomanaven que els marits estomaquessin les esposes com una forma lícita per fer valdre la seva autoritat. No devia ser excepcional que els homes peguessin les dones si hi ha tantes receptes per amagar blaus i cicatrius. D’altra banda, era molt difícil escapar d’un maltractador. El 1659, a Roma, Marta Buzzi Coli va confessar al seu sacerdot que volia matar el marit i va explicar que dues amigues seves havien aconseguit matar els seus esposos sense que les enxampessin. A Buzzi li van oferir immunitat a canvi d’informació i es va descobrir una xarxa de cinc dones que venien arsènic amb aquest propòsit. "El negoci devia ser força exitós perquè es va relacionar amb la mort de quaranta-sis marits. Es desconeix, però, el nombre real de morts", diu Burke. Tot devia començar amb reunions informals d’aquestes dones en què parlaven dels seus matrimonis i de la violència que patien. Compraven l’arsènic amb l’excusa de fabricar aqua bella i eliminar les taques de la pell. "Per a algunes assassines, el risc d’una execució pagava la pena. Una de les venedores, quan va veure el rostre destrossat de la seva amiga, li va dir que millor morir penjada que patir aquell turment cada dia de la seva vida", explica Burke.
Al llibre, Burke recupera alguns noms de dones que van lluitar per la seva independència, com la prostituta i poeta veneciana Veronica Franco (1546-1591), que va ser acusada de bruixeria i va passar una temporada a la presó. Franco va escriure poemes i el 1580 va publicar cartes que havia intercanviat amb importants personatges polítics, com el rei Enric III de França. Va escriure molta poesia eròtica en què explícitament expressava el seu desig. Burke també parla de la compositora Barbara Strozzi, la pintora Sofonisba Anguissola i l’actriu Vincenza Armani, que va morir enverinada.
