David Ballester: "A la policia espanyola hi ha una voluntat de tapar-ho tot i de no tocar res"

BarcelonaAl llibre Una historia de la policia española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo (Pasado y Presente), l’historiador David Ballester (Barcelona, 1960) repassa la història dels cossos policials estatals des del franquisme fins a l’actualitat sense oblidar-ne els capítols més foscos. Ho fa de manera crítica i preguntant-se per què tenim la policia que tenim. Arriba fins a l’1 d’octubre del 2017 i exposa dades sobre la vinculació d’una part de la policia amb l’extrema dreta i les actituds xenòfobes i homòfobes. "Dedico el llibre als bons agents, aquells que fan la seva feina i compleixen la llei, però també a les víctimes dels seus excessos", assegura Ballester.

El llibre es presenta com el primer treball fet per un autor no vinculat a la policia que parla de l’evolució dels cossos de seguretat des del franquisme fins a l’actualitat de manera crítica. Hi ha un buit historiogràfic?

— Hi ha un buit historiogràfic i fins i tot periodístic, perquè hi ha determinada premsa que mai parlarà críticament d'una institució que considera intocable en la seva concepció de l'Estat i, en molts casos, fins i tot la idolatra. Feia falta una panoràmica de tots aquests anys feta amb rigor i amb un llenguatge assequible que omplís aquest buit.

Per què és tan difícil parlar de la policia? Passa el mateix a la resta d’Europa?

— Crec que hi ha molts països europeus on es parla de la policia de manera més procliu. Aquí és complicat perquè accedir als arxius policials és pràcticament una heroïcitat. No és fàcil parlar de repressió en un país com Espanya amb una manca de tradició democràtica tan gran. A més, després de la dictadura no hi va haver depuració de les forces policials i en el trànsit a la democràcia les pràctiques policials tampoc van ser gaire exemplars.

Els arxius policials encara no són accessibles? Hi ha pogut accedir?

— No, he accedit a molt poca font primària, perquè veritablement ni jo ni els meus col·legues sabem exactament on són els arxius policials. A vegades dubto que la mateixa policia ho sàpiga. Hi ha una anècdota significativa d'una persona que conec, a qui van detenir a finals del franquisme, que ja amb democràcia va anar a la comissaria de la Via Laietana i va demanar el seu expedient. Li van dir "No es preocupi, hem cremat tots els papers". Són arxius que els historiadors no tenim a l’abast.

Aquest any, el govern espanyol ha commemorat els 200 anys de la Policia Nacional. Segons aquesta efemèride, en quin moment neix la policia nacional?

— Aquesta efemèride del 200 aniversari és una absurditat que perpetua una altra absurditat de José María Aznar, quan va commemorar-ne els 175 anys. Se celebra un dels períodes més negres de la història d’Espanya, que es coneix com la Dècada Ominosa, quan Ferran VII va desplegar la policia a tot el territori per reprimir els liberals. La policia actual no té res a veure amb aquella. Es fa la celebració amb la mentalitat que com més anys tingui la policia més prestigi tindrà. A més, el primer cos policial que es va crear no és estatal. Són els Mossos d’Esquadra, que es van institucionalitzar el 1721.

Vostè ha investigat a fons la Transició. No hi va haver depuració aleshores però tampoc en els governs posteriors.

— Dedico un capítol força llarg als governs socialistes, perquè no hi havia cap estudi sobre la seva política d’Interior, que és nefasta. No només pels GAL, també per tots els escàndols de corrupció i la gestió d’aquesta parcel·la. El 1994 una de les coses que es va intentar, sense aconseguir-ho, va ser acabar amb la pràctica de la tortura. Quan portàvem vint anys de democràcia, i dotze de govern socialista, la tortura encara estava enquistada! Això reflecteix com de malament es va fer la Transició i els errors comesos pel PSOE al govern.

No hi va haver cap canvi en democràcia?

— Va haver-hi canvis terminològics. Evidentment, es va suprimir la coneguda com a Brigada Politicosocial, que ja no tenia sentit, però els seus homes van passar a la Brigada d’Investigació Criminal, i el 1978 es va transformar en Brigada Central d’Informació. Ningú va haver de fer front a les seves responsabilitats. Fins i tot, la democràcia va recompensar amb condecoracions i pensions els policies torturadors, i els van donar noves responsabilitats. Sempre amb l’excusa de la lluita contra ETA, perquè consideraven que estaven més preparats. Rodolfo Martín Villa (exgovernador civil de Barcelona i exministre) menteix a les seves memòries dient que socialistes i comunistes insistentment reclamaven la depuració. Després de les eleccions del 15 de juny del 1977, la depuració policial no era a l’agenda de les esquerres amb representació parlamentària. Per ser rigorosos també hem de dir que no era una prioritat social.

Després de tota la repressió, com és que no es reclamava una depuració policial?

— Hi havia molta por. Es volia democràcia i llibertat, però també pau i ordre. El trauma de la Guerra Civil i de la brutal repressió de la postguerra encara eren molt presents. Hi havia també moltes pressions. Felipe González va rebre pressions, no només policials sinó també militars i per part del rei, perquè no nomenés ministre d’Interior Carlos Sanjuán. Els sectors conservadors més identificats amb la dictadura, agrupats al voltant del Sindicat Professional de Policia (el seu cap de premsa era un jove Villarejo), estaven convençuts que Sanjuán voldria fer una depuració, i van amenaçar González amb una vaga salvatge. Finalment, va nomenar José Barrionuevo, que no va realitzar cap canvi en profunditat i fins i tot antifranquistes que havien estat torturats durant la dictadura van veure amb estupor com els seus botxins eren ascendits per un govern d’esquerres pel qual havien lluitat.

Per tant, la policia va conservar tot el poder.

— Hi ha una frase que traspua tot el llibre: els governs passen, però la policia es queda. La majoria de polítics tenen una mirada curta, i una modernització de la policia és una tasca molt feixuga i a llarg termini.

¿Espanya és més tolerant que altres països europeus amb els excessos policials? Ho pregunto també per tots els escàndols de corrupció.

— L'última entrada del llibre és del gener del 2024 i els escàndols es perpetuen. Hi ha escàndols de grans dimensions com el cas Roldán o el de la policia patriòtica de l’exministre del PP, Jorge Fernández Díaz, que està pendent de judici. Hi ha una continuïtat en aquest sentit, hi ha corporativisme, una voluntat de tapar-ho tot i de no tocar res. I això malauradament s’ha traspassat en bona part als cossos policials que han nascut en democràcia en diferents comunitats autònomes. Els governs en minimitzen els errors, els excessos i la corrupció, de la policia. Sempre diuen que són fets aïllats i no ho són. Però països com França o Alemanya també tenen problemes policials seriosos.

Al final del llibre analitza la vinculació de la policia amb l’extrema dreta.

— Sí, si s’analitzen dades electorals, tant aquí com a França o Alemanya, la tendència és votar la dreta i l’extrema dreta. Hi ha actituds xenòfobes i homòfobes i una manca de sensibilitat, per part d’una part dels agents, envers la pluralitat de l’estat. Un dels capítols es diu ¡Háblame en cristiano! i hi tracto aquesta casuística.