Pau Juvillà rescata la història de l'exèrcit revolucionari de la Seat

BarcelonaEls anys 1973 i 1974 Catalunya era el lloc on hi havia més vagues d’Europa, tot i ser il·legals. Només a la demarcació de Barcelona, el 1970 les vagues obreres van afectar més de 70.000 treballadors. El 1974 hi va haver 714 conflictes laborals, que van afectar 260.000 treballadors. La Transició no va ser pacífica i la democràcia es va aconseguir en gran part gràcies a les mobilitzacions populars. Eren temps convulsos i no tothom va acceptar el règim del 78, i hi va haver grups que van plantejar alternatives: imaginaven un món molt diferent i estaven disposats a tot per aconseguir-ho. En alguns casos, fins i tot, a fer servir la violència. Un d'aquests grups va ser l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT). Pau Juvillà, l'exdiputat de la CUP-NCG per a Ponent, els Pirineus i l'Aran, inhabilitat pel TSJC el 2022 per posar un llaç groc al despatx de la Crida a la Paeria de Lleida, en recull part de la història a Erat, l'exèrcit de Seat. Infiltrats. Guerra bruta i moviment obrer durant la Transició (Tigre de Paper).

Juvillà no només parla d'aquests grups sinó de la repressió institucional que es va encarregar de desmantellar-los. L'autor ressegueix la història de Joaquín Gambín, el viejo anarquista, o el Grillo, l'home que es va infiltrar en bona part de les dissidències amb l'objectiu debilitar-les: el seu nom apareix també en el cas Scala.

Juvillà va començar a sentir el nom d'Erat mentre entrevistava a alguns testimonis per un altre llibre, Del FAC a la reunió de Perpinyà: La vida de Carles Garcia Solé (Pagès Editors, 2021). Va voler saber-ne més, va localitzar alguns testimonis i va començar a estirar el fil: "Hi ha una part d'arxius policials als quals no he pogut accedir, com és el cas de l'expedient policial de Gambín. Ho vaig demanar a través del Congrés de Diputats i m'ho van negar, però d'altres sí que hem pogut revisar-los, a través dels advocats, i sol·licitant una revisió de l'expedient d'alguns dels afectats", detalla Juvillà.

L'Erat era una organització armada, que es va començar a gestar a finals de 1977, sobretot entre treballadors de la Seat. Robaven, sobretot bancs, per aconseguir diners i, segons el consell de fàbrica de la Seat, ajudar els treballadors a l'atur, empreses en crisi, presos i els seus familiars, donar suport a les lluites obreres... Com es llegeix en un llibret del comitè de suport, volia "atacar el capitalisme on més mal li fa, és a dir, a les institucions bancàries". No era una organització gaire gran. El nucli dur el formaven quatre o cinc persones i després n'hi havia una vintena que participaven en algunes accions. Procedien de les CCOO clandestines, la CNT, la UGT, l'Oposició Sindical Obrera, el PCE (ml)-FRAP, els consells de fàbrica de la Seat, dels quals alguns havien estat delegats...

Compartien la crítica a les organitzacions sindicals perquè, entre altres coses, les consideraven claudicants. "Tenien molt clar que no volien fer mal a ningú, no era una organització armada amb l'objectiu de cometre atemptats", diu l'autor. De fet, un dels seus integrants es va expressar així: "Res de trets, res de violència, excepte que un grup més fort se'ns enfrontés". Era un grup heterodox i sense jerarquia: "Hi havia persones molt humils que realment creien en allò que estaven fent. Vaig parlar amb un d'ells i m'explicava que, malgrat tenir molts diners a casa [provinents de robatoris] cuinava amb un fogonet de càmping gas per no gastar", diu Juvillà.

La guerra bruta

En aquella època hi havia grans mobilitzacions i l'Estat mirava amb preocupació les organitzacions obreres. Sovint, s'utilitzava la força i la violència per enfrontar-s'hi, perquè després de la mort de Franco no hi va haver depuració policial. "L'Estat utilitzava els mateixos mecanismes que durant el franquisme, volia acabar amb qualsevol dissidència", detalla Juvillà. Al Baix Llobregat es van produir importants vagues, com la de Laforsa, que va durar 106 dies, entre novembre de 1975 i febrer de 1976, o la de Sanitaris Roca, amb 96 dies de lluita i enfrontaments duríssims amb els agents policials. "La CNT era l'única força significativa, tenia entre 250.000 i 300.000 afiliats el 1978, al marge dels anomenats Pactes de la Moncloa", afirma Juvillà. Va ser en aquest context que Joaquín Gambín va entrar en escena. Havia nascut a Múria, el 30 juny del 1929, i havia trepitjat per primera vegada la presó als 18 anys. Quan va arribar a Barcelona, tenia un llarguíssim expedient policial.

"El 1977, quan va sortir de la presó Model, José Gregorio Marín, un exinspector de la Brigada Social, el va posar entre l'espasa i la paret. O col·laborava o es passaria molts més anys a la presó", assegura Juvillà. Marín estava especialitzat en la lluita sindical i actuava sota les ordes de la Brigada Central d'Informació, que liderava José María Tejada, home de confiança del comissari Roberto Conesa. Tejada va ser detingut pel jutge Garzón, acusat de participar en la trama dels GAL. Tejada va sortir en llibertat el 1995. "El que feia la policia ho sabia el ministre Rodolfo Martín Villa, a les seves memòries reconeix haver utilitzat Conesa i ser coneixedor dels seus mètodes", afirma Juvillà.

Gambín, l'home del cas Scala

L'ús d'infiltrats era força comú en aquella època. "Provenien de l'entorn delinqüencial i eren molt espavilats, perquè havien rebut moltes garrotades, no els deixaven gaire elecció". El cas Scala i la desarticulació de l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors van ser les primeres missions de Gambín, que el 1978 es va presentar a Barcelona amb el carnet de la CNT i el sobrenom de viejo anarquista. "En aquell moment la CNT estava en plena ebullició, ells mateixos admeten que no podien controlar qui entrava", diu Juvillà. "El van veure com un senyor gran, que estava molt endurit i no tenia por, no li tremolava el pols quan s'havia d'actuar". Gambín va continuar treballant per a la policia després dels fets de la Scala i de la detenció dels membres de l'Erat.

Franco era reticent a portar la Seat a Barcelona, una ciutat amb una llarga tradició de moviment obrer, però es va imposar el criteri dels italians i el 1950 es va col·locar la primera pedra de la planta de la Zona Franca de Barcelona. Els alts càrrecs els van ocupar, des d'un primer moment, exmilitars franquistes. Els responsables de la seguretat eren també expolicies o ex guàrdies civils. "Es vigilava qui entrava i qui sortia, el franquisme sabia la força que tenia el moviment obrer i van intentar controlar-lo, però van fracassar. En canvi, sí que van tenir èxit eliminant la dissidència, en part per la guerra bruta i la repressió de l'Estat, que els va trinxar, però també perquè hi va haver passivitat o col·laboració dels partits que van firmar el Pactes de la Moncloa", conclou Juvillà.