Els pacients "desapareguts" del psiquiàtric de la Santa Creu

BarcelonaA l'arxiu històric de l'Hospital de la Santa Creu-Sant Pau hi ha tot de carpetes on es llegeix "varones no existentes" i "hembras no existentes". Aparentment, són 381(199 dones i 182 homes) que constava que estaven ingressats el 1936 a l'Institut Mental de la Santa Creu, però que el 1939, quan van entrar les tropes franquistes a Barcelona, ja no hi eren. Què els havia succeït?

L'Institut Mental de la Santa Creu era un manicomi privat que l'Hospital de la Santa Creu va construir entre 1885 i 1915 a prop de la masia de Ca n'Amell Gran, situada on ara hi el barri de la Guineueta, a l'actual districte de Nou Barris. El 30 de setembre del 1987, després d'un segle d'existència, el mental va tancar les portes. El director mèdic abans, durant i després de la Guerra Civil va ser el mateix: Òscar Torras Buxeda (1890-1974), que va entrar a treballar a l’Institut Mental de la Santa Creu el 1915 i el va dirigir des de 1934 fins a la seva jubilació el 1960.

En un informe del 1939, després de la victòria franquista i, per tant, fet en plena dictadura, Torras descriu en quines condicions es troba la institució que durant la Guerra Civil va passar a anomenar-se Institut Mental de Sant Andreu: "La població malalta, que el 18 de juliol era de 335 homes i 445 dones, ha disminuït fins a 200 homes i 450 dones; d'aquestes se n'han de restar 130 dones que havien ingressat procedents del Pere Mata de Reus [va passar a ser un hospital militar l'octubre de 1938 per atendre els ferits de la batalla de l'Ebre]. La causa única d'aquesta extraordinària mortaldat, que supera mensualment l'anual dels anys anteriors, l'ha produït la mancança alimentària, una progressiva desnutrició i, en últim terme, una síndrome de fam i mort. Per salvar un gran nombre de malalts que han entrat en un període greu de depauperació, hem de resoldre el problema d'abastiment de manera urgent".

És difícil saber com era la vida a la institució mental durant els anys que va durar la guerra, tot i que la Generalitat republicana no va deixar de banda els malalts psiquiàtrics. "El 1936 hi havia deu hospitals psiquiàtrics a tot Catalunya, amb més de 5.500 pacients. A més, n'hi havia més de 4.000 en llista d'espera", explica l'historiador i antropòleg de la Universitat Rovira i Virgili, Josep M. Comelles, que ha publicat nombrosos estudis sobre salut mental a Catalunya. Durant la guerra, sobretot els darrers mesos, es devien viure moments de molta angoixa. El centre va acollir més malalts provinents del psiquiàtric d'Osca i del Pere Mata de Reus. Hi havia pacients que portaven més de vint i trenta anys tancats allà, perquè molts dels ingressos anteriors a 1931 eren a perpetuïtat. Hi ha moltes cartes de familiars explicant que no podien continuar pagant les pensions.

L'escassetat i la fam

A una infermera la van acomiadar per robar pa, i es conserva la carta d'un malalt que explica que hi havia dies que amb prou feines menjaven. "Després de donar-nos aliment mal condimentat, no ens omplim l'estómac. Al matí, ens donen un got d'alumini amb 200 mil·lilitres de llet en pols molt aigualida, dinem 50 grams de llegums i un plat de sopa amb aigua. El pa quasi no el veiem i els paquets de menjar es veuen amb freqüència entre el personal de la cuina i s'intercanvien per tabac sense saber d'on surten". Hi havia metges i infermeres que es desvivien pels pacients, però també hi ha cartes de responsables que lamenten que no troben personal preparat i que hi ha "subalterns" que no tractaven bé als pacients. No difereix gaire de la situació viscuda en altres psiquiàtrics. Tal com va publicar l'ARA el passat desembre, als psiquiàtrics de Sant Boi van morir entre 1936 i 1939 més de 2.500 persones.

"Entre l'agost del 1936 i el gener del 1939, no he trobat ingressos ni sortides ni defuncions als arxius de Sant Pau", explica l'historiador Marcos Robles, que, per a Direcció General de Memòria Democràtica, està fent una recerca a tots els psiquiàtrics de Catalunya per saber què va passar durant la Guerra Civil. Robles ha hagut d'anar als jutjats i mirar els registres de defuncions per saber què va succeir. Sílvia Martínez va haver de fer un llarg periple per arxius i jutjats per saber què li havia passat a la seva besàvia, Josepa Puig Rull. Finalment, en va trobar una pista a l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. S'havia penjat a l'Institut Mental de Sant Andreu el 6 de desembre del 1936. El 10 de desembre del 1937 va ser enterrada a la fossa comuna de Montjuïc, on aquest juliol, més de 87 anys després, la Sílvia ha volgut anar amb el seu fill, l'Arnau, de 13 anys, per retre-li homenatge. Com que enlloc s'indica on estan enterrades les persones mortes als psiquiàtrics, van deixar un ram de flors en un espai buit.

La Josepa tenia 49 anys quan va morir. "La meva besàvia va ser una víctima de la guerra. Era una dona forta, amb empenta, que sabia llegir i escriure. Li van donar una medalla pels 25 anys que havia treballat a la Pirelli". És molt difícil saber què li va passar. Quan va començar la guerra, feia molt poc que s'havia quedat vídua. Els seus dos fills grans van anar al front directament després de fer el servei militar. Ambdós van acabar en camps de concentració franquistes el 1939. La Josepa tenia un tercer fill de només 11 anys. "Devia passar moltes penúries i gana, potser no podia mantenir el seu fill i devia agafar una depressió", explica Martínez.

Sense pistes de la Josepa

El seu rastre hauria desaparegut per sempre si no fos perquè Martínez va començar a investigar arran d'un treball que va fer a la universitat. "Vaig fer una història de vida amb el fill petit de la Josepa. Ell em va dir que la seva mare, quan era petit, va desaparèixer i que ningú va saber què li havia passat. Ell no en parlava mai de la seva mare. A casa no hi havia cap foto, cap paper, res sobre ella", diu Martínez. "25 anys després d'aquell treball, arran de la mort d'una tieta, ens vam trobar uns familiars i em van dir que per què no reprenia el fil de la investigació", afegeix. Fent preguntes, uns familiars li van dir que havia mort en un psiquiàtric: "Ni les netes ni les besnetes ho sabíem", detalla. "La meva mare es va morir a l'octubre i almenys li vaig poder explicar a ella i a la meva tieta què li havia succeït a la Josepa. Hem tancat un capítol, ara sabem què va passar, i ella no es mereixia caure en l'oblit", explica Martínez. A l'Arnau li ha agradat molt poder conèixer qui va ser la seva rebesàvia: "Per a mi era una heroïna, sobretot perquè en aquella època les dones tenien pocs drets i ella tenia una feina i va fer front a moltes coses. M'ha agradat molt poder-la recordar".

Els expedients d'admissions que es conserven a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que fa una gran feina qualificant i guardant la documentació, amaguen moltes històries. A Leopoldo R.P. el van ingressar el 2 de febrer del 1930. Els seus problemes mentals es remuntaven a quan tenia 28 anys. Tenia una sordesa persistent, el pare hospitalitzat i no treballava. Sovint cridava desesperat perquè ningú li donava feina. A Juan R.S. el van ingressar el març del 1932. "És pobre de solemnitat, però la seva dona suplica que se'l continuï atenent perquè si no s'agreujaria la situació i posaria en perill la seva vida i la dels seus fills", diu la fitxa. A la Carmen D. la van ingressar el desembre del 1906: "Va tenir la immensa desgràcia de tornar-se boja i, per a major pena de l'alienada, és òrfena i no té germans, tots han mort, ni béns i mitjans de subsistència, està condemnada a la misèria més gran", es llegeix a la seva carpeta.

Tothom es va oblidar de l'Ada

A Madrona G.P. la va ingressar la seva filla el 5 de gener del 1927. Tenia 54 anys. Segons els metges, era "una pertorbada que portava el segell d'incurabilitat". A Bernarda Gazo del Rio la van ingressar el 29 de novembre del 1923. Tenia 64 anys, era monja i patia demència senil. Comelles va recuperar també la història de l'Ada (nom fictici), que va arribar a l'institut mental procedent del Pere Mata de Reus durant la Guerra Civil. Era òrfena i es va casar amb un home que va tenir un lloc de responsabilitat política durant la Segona República. Quan va néixer el seu únic fill va tenir crisis hipomaníaques i paranoides que van fer que l'ingressessin. "El seu marit pagava la pensió rigorosament, però quan els franquistes van guanyar la guerra, es va exiliar i va encarregar als seus familiars que paguessin la pensió. Mai va tornar a Catalunya. Va refer la seva vida a Panamà, va fer força diners i es va casar de nou. Ningú es va fer responsable de l'Ada ni de la seva pensió. Després de la guerra ningú trobava ningú i la beneficència es va fer càrrec de l'Ada. Va morir el 1975, pocs mesos abans que Franco, i la van enterrar a la fossa comuna de Montjuïc. Trenta anys més tard, el seu net panameny va saber que la seva àvia havia estat ingressada després de llegir el dietari del seu avi quan aquest va morir. Va venir a Barcelona i avui l'Ada té una làpida al Fossar de la Pedrera", relata Comelles.

Robles ha trobat què va succeir a la majoria de malalts als jutjats. "L'agost del 1936 constaven ingressats 332 homes i 440 dones, el maig del 1939, consten ingressats 178 homes i 351 dones. No sabem si els que hi havia eren els mateixos o hi havia hagut fluctuacions durant la Guerra Civil. Sabem, però, que entre 1936 i 1939 van morir 322 homes i 461 dones. De la carpeta de desapareguts sabem que en realitat 171 dones van morir i de 28 no n'hem trobat cap rastre. D'homes n'hi ha 145 que van morir i 37 van desaparèixer", detalla l'historiador. "En general, a tots els psiquiàtrics sempre hi ha més dones que homes ingressats i sovint se'ls atribueixen actituds violentes, crec que sovint es forçaven les coses perquè en el cas d'establiments públics la Generalitat se'n fes càrrec. D'altra banda, he anat observant que s'ingressen persones que segurament no tenien malalties mentals sinó que eren grans o malalts terminals, perquè a Salt, que era públic i conserva tota la documentació, molts morien dos o tres dies després d'haver ingressat". Dels qui no n'ha trobat cap rastre, Robles creu que segurament es van fugar o els van donar l'alta.

Les dones, més vulnerables

Molts ingressos eren molt llargs. "D’una banda per l'existència fins al 1931 de l’internament a perpetuïtat i perquè, en molts casos, no hi havia ningú que se'n pogués fer càrrec. No era infreqüent que les persones grans acabessin al manicomi, malgrat que l'única patologia que tenien era l'edat", diu Comelles. No hi havia tractaments més enllà dels pal·liatius i ocasionalment la contenció. "La idea de curació no és aplicable en els termes actuals, malgrat la retòrica d'aquell temps per justificar l'objectiu sanitari dels establiments", afirma Comelles. L'ingrés havia de ser signat per un facultatiu i ratificat, des del 1931, pel director de la institució, que no calia que tingués la formació reglada com a psiquiatre en els termes actuals.

"La desproporció entre homes i dones respon a variables mal conegudes. La meva hipòtesi és que les dones vivien més anys i podien desenvolupar més demència i eren més vulnerables. En el cas de les dones més joves, les seves conductes eren qualificades com a histèriques amb episodis d’agitació psicomotriu (la pretesa violència). Les estadístiques de diagnòstics des dels anys vint posen en relleu que al costat dels esquizofrènics o els maniacodepressius, segons els criteris clínics del seu temps, convivien als manicomis demències d’orígens molt diversos, trastorns psicopàtics i el que es qualificava oficialment com a "oligofrènics". En el cas dels homes, sovint la violència venia associada amb l'alcoholització ", resum Comelles.