De nou Francesc Cambó

BarcelonaEl 30 d’abril de 1947, ara fa 75 anys, va morir a Buenos Aires Francesc Cambó, un personatge extremadament atractiu i polèmic, sens dubte el més destacat polític català del primer terç del segle XX, un dels pocs que arribà a tenir influència a Madrid i va saber moure’s dins la complexa vida política espanyola. Arrossegà la contradicció de voler ser alhora líder del catalanisme i home de govern a Espanya, per la qual cosa fou vist com un polític massa català per als nacionalistes espanyols i massa estatalista per a la tradició política catalanista. Ell mateix va viure aquesta esquizofrènia l’any 1922 quan refusà presidir el govern d’Espanya per no haver de renunciar a la seva catalanitat.

La més completa biografia de Cambó, escrita per Jesús Pabón, ja té més de seixanta anys i les publicades posteriorment estan excessivament basades en les seves memòries, editades en 1981. Aquest és un text massa justificador i està força influït per haver estat redactat després de la Guerra Civil, cosa que provoca que alguns episodis de rellevància apareguin deformats o siguin ocultats. En les últimes dècades s’han publicat importants estudis sobre l’època i sobre el personatge, i jo mateix he fet una recerca de documentació camboniana en arxius privats i públics de diferents països. Disposar de la documentació privada dels polítics és cabdal per poder oferir un contrapunt als records escrits pel mateix protagonista, que sovint ofereixen uns autoretrats generosos, esbiaixats i massa ajustats a la conveniència política del moment que es publiquen.

La consulta de la correspondència de Cambó amb altres dirigents de la Lliga –Prat de la Riba, Ventosa i Calvell, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch– amb col·laboradors culturals –Estelrich, Pla, Riba, Gaziel, Pijoan– amb polítics espanyols –Maura, Alba, Ossorio, Romanones– ha estat molt profitosa, així com accedir a documentació governamental i diplomàtica. Aquesta tasca m’ha permès localitzar informacions amagades o alterades pel mateix Cambó i pels seus biògrafs, i construir visions sensiblement diferents, més matisades i sinceres, que les divulgades fins ara. El fruit de la recerca amb tota aquesta nova documentació, la major part inèdita, es concretarà en una nova biografia de Cambó que es publicarà aquesta tardor i que ens donarà un retrat més sencer i més contrastat del polític catalanista.

La documentació privada de Cambó possibilita conèixer el personatge de manera més autèntica, i ens mostra un polític que, tot i el seu caràcter fort i vanitós, també dubta sobre les decisions que ha de prendre, que s’equivoca i ho reconeix, que critica severament la gestió de Puig al capdavant de la Mancomunitat, o s’indigna amb els seus col·legues del govern Maura perquè boicotegen els seus projectes i ha d’avaluar els costos de continuar en un govern inoperant o dimitir i provocar una greu crisi. Alguns dels seus textos inèdits ofereixen versions diferents la seva actuació en el bienni decisiu 1930-1931, i a les seves cartes dels anys 1931 i 1932 veiem com dirigia autoritàriament la Lliga des de París, donant instruccions precises sobre què fer davant la Constitució republicana i l’Estatut català.

La seva correspondència de guerra amb Joan Ventosa ens descobreix les peculiars relacions i els plans polítics que els lliguers van tenir amb el mateix Franco durant el conflicte, i també ens informen de les gestions realitzades per rescatar gent de la zona republicana i els molts diners que Cambó esmerçà en aquesta tasca. El seu epistolari de postguerra amb Josep Pijoan és extraordinari perquè retroba dos vells amics –es coneixien des de 1896– que repassen les seves vides, tan diferents i tan peculiars, amb una sinceritat sorprenent.

No sempre s’ha destacat prou que Cambó fou un del polítics més cultes i més ben informats de la seva època: cap altre tenia res similar al seu Servei d'Estudis Polítics i Econòmics. Gairebé ningú mostrà la curiositat intel·lectual i la iniciativa política per escriure llibres de tant interès com Visions d’Orient o el pioner assaig Entorn del feixisme italià. Els seus llibres de batalla, Les dictadures, El silenci de Catalunya –després editat amb el títol Per la concòrdia– i el menys conegut El pesimismo español, ens mostren un polític de superior preparació que els seus coetanis espanyols Maura, Dato o Canalejas.

Però perquè una biografia de Cambó sigui rigorosa ha de ser completa, sencera, i al costat del seu activisme polític cal tractar també les múltiples facetes de la seva vida. Fou el gran mecenes del noucentisme català, la personalitat que tingué més i més ambiciosos projectes per situar la cultura catalana a escala internacional. Va ser el primer polític català que cercà la col·laboració dels intel·lectuals més destacats (Estelrich, Riba, Bosch i Gimpera, Soldevila, Pla, Gaziel, Segarra, Fabra, Abadal, etc.) i els implicà en els seus projectes. Els vigilava, els exigia força i, sovint, hi entrava en conflicte. No sols impulsà la Fundació Bernat Metge, la Fundació Cambó de la Sorbona i les dues traduccions de la Bíblia, que situaren la cultura humanista catalana en un nivell destacadíssim, també reuní una excepcional col·lecció de pintures, amb les quals volia crear a Barcelona el Museu del Renaixement, iniciativa que es frustrà el 1931. Invertí en aquesta col·lecció una fortuna –avui serien centenars de milions d’euros– tot i que també va haver d’empassar-se algunes atribucions errònies i falsificacions. Malgrat això va esdevenir el col·leccionista privat que posseïa més Botticellis del món. L’arribada dels seus quadres a Barcelona l’any 1954, la més important donació mai rebuda pels museus de Catalunya, és una novel·la d’aventures: van haver de fugir de l’Argentina de Perón amagats dins d’unes caixes com a “valisa diplomàtica”, fet que va provocar el cessament de l’ambaixador espanyol, Manuel Aznar.

Hàbil assessor de bancs, la creació de la CHADE –l'empresa elèctrica més important de Llatinoamèrica– el va enriquir ràpidament i li permeté relacionar-se amb destacats homes de negocis d’arreu del món. Cambó presidia la tercera empresa espanyola per volum econòmic i la primera en inversions a l’estranger. La CHADE, però, amargà els darrers anys de la seva vida. Investigada pel govern argentí, Cambó va estar a punt de ser processat per corrupció, però fou salvat per Perón. Aquest president, i la seva dona, Evita, esdevingueren “els principals amics” de la companyia, com confessà en la seva correspondència. La protecció argentina, però, no va poder evitar que poc després entre Franco, March i Suanzes liquidessin la seva estimada CHADE.

El jardí de la Via Laietana

Cambó també fou un inversionista audaç que va saber treure un alt rendiment a certes operacions immobiliàries: cases i solars a la Via Laietana, la finca l’Estela, al bell mig de la Diagonal, i la pineda de Gavà, avui Gavà Mar. Quan el 1926 es va fer construir per l’arquitecte noucentista Adolf Florensa la seva espectacular casa a la Via Laietana, va decidir no viure al principal, com la majoria dels propietaris, sinó a l'àtic i sobreàtic, on es va fer dissenyar un jardí per l’arquitecte francès Jean-Claude Forestier.

Els seus creuers per la Mediterrània en el seu iot Catalònia esdevingueren mítics, fins i tot amb aquesta embarcació remuntà el Nil fins a la primera cascada. Va tenir una vida privada complexa i es van divulgar llegendes sobre la seva relació amb les dones: algunes eren faules, d’altres realitat. Fou el darrer solter de la collade la Lliga, com ell mateix recorda en les seves cartes, i en aquest terreny va mantenir un complex equilibri entre la discreció, una certa hipocresia i la generositat econòmica. Resultats d’aquestes relacions foren des d’una fillola, Montserrat, l'origen de la qual no podia amagar fàcilment –segons Jordi Rubió i Balaguer era "Cambó amb faldilles”–, fins a Helena, adoptada el 1938 i reconeguda com a filla i convertida en hereva universal, després del seu matrimoni amb Mercè Mallol, el març de 1946. Els embolics testamentaris posteriors i les picabaralles entre els hereus i els marmessors van provocar el que els perits d’hisenda argentins van denominar “un largo y animado pleito” que durà set anys.

Polític discutit i polèmic, es considerava a si mateix un “creador” desaprofitat, un polític “fet fracassar”, però aquest és només un vessant de la seva personalitat complexa i polièdrica. Un home que anava a dormir llegint Plutarc, que havia fet traduir al català, i que contemplava des del llit l’esplèndid Michelle Marullo de Botticelli, potser el millor retrat del quatrocento italià, no podia deixar indiferent ningú. Era un polític de caràcter fort, a qui li agradava el combat, per dur que fos. Ell mateix, en un brot de sinceritat, va escriure en una carta: “El dia que jo no em senti fortament atacat, apassionadament odiat, sentiré la tristesa del que s’adona de la seva decadència”. Aquest era Francesc Cambó i Batlle, un català amb un itinerari vital tan extraordinari, tan contradictori i, fins i tot, tan insòlit, que mereix ser reconstruït amb rigor en una nova biografia.