El Museu Marítim mostra les vergonyes de l'esclavatge català

BarcelonaNo és fàcil saber qui i com es va enriquir amb el tràfic de persones esclavitzades. A Espanya i Catalunya va ser un negoci força opac, perquè el tràfic més gran d'esclaus es va produir quan ja era il·legal. Entre els segles XVI i XIX, diferents països europeus van raptar més de 12,5 milions de persones de l'Àfrica, que van ser embarcades cap a les colònies americanes. Segons les investigacions actuals, les embarcacions amb bandera espanyola van portar fins a Amèrica prop d'un milió de persones. El Regne Unit va il·legalitzar el tràfic d'esclaus el 1807, i un any després els Estats Units (tot i que no van abolir l'esclavatge fins al 1863). Espanya no va prohibir el tràfic fins al 1820; paradoxalment, es va convertir en un gran negoci per a espanyols i catalans. "A Cuba van arribar més de 550.000 captius africans quan el tràfic ja era il·legal segons la legislació espanyola, més de la meitat que en tota la història", diu l'historiador Martín Rodrigo, que assessora l'exposició Infàmia. La participació catalana en l'esclavatge colonial, que es pot veure al Museu Marítim de Barcelona fins al 5 d'octubre. "A l'exposició hem posat alguns noms per il·lustrar-ho, però és un fenomen molt més ampli", afegeix l'historiador.

"Aquesta exposició la teníem pendent des de feia molts anys, per no dir dècades. Molts altres països han revisat la seva història, però Espanya i Portugal encara no ho han fet de manera sincera i manifesta, i era una espineta que teníem clavada des de feia temps", assegura el director del Marítim, Enric Garcia Domingo. "Estem orgullosos d'haver fet aquest pas, tot i ser conscients que generarà debat i polèmica. No ho fem per autoflagel·lar-nos ni demanar perdó, sinó per explicar una història de la qual no hem parlat fins ara. S'ha acabat l'època en la qual es deia que els museus havien de ser neutrals", afegeix el director del Marítim des de l'entrada de l'exposició. Al davant hi té un interactiu que mostra els edificis construïts gràcies als diners que es van aconseguir amb l'esclavatge. Al darrere, el nom del Liceu amb lletres ben grosses.

Un llegat esclavista ben present

"Es tracta d'explicar un fet del passat del qual no ens sentim orgullosos i que té conseqüències en el present", diu Rodrigo. El periodista Antonio Tortajada, responsable del guió de l'exposició amb base en el projecte museogràfic d'Ignasi Cristià, aposta per resignificar edificis i estàtues: "La nostra societat no és responsable del que van fer els seus avantpassats, però estaria bé que sabés que conviu amb el seu llegat –destaca Tortajada–. El racisme és una altra part d'aquest llegat". De fet, al final de l'exposició hi ha una reflexió sobre això i s'explica la retirada de l'estàtua d'Antonio López.

Hi va haver tràfic, però també mà d'obra esclava. Espanya va ser l'últim país a Europa a prohibir el treball esclau el 1885. Molts captius morien durant la travessia i, si sobrevivien, tampoc els esperava una vida gaire llarga. Als Ingenios, nom amb el qual es coneixien les grans hisendes dedicades a la producció de sucre a Cuba, les condicions eren terribles. Entre el 1847 i el 1874 van arribar a l'illa 125.000 xinesos que eren homes lliures però que van ser explotats com a esclaus.

"L'esperança de vida d'un esclau, una vegada hi entrava a treballar, era de 5 a 7 anys", afirma Rodrigo. En aquestes plantacions, propietat d'espanyols o descendents d'espanyols, es molia i processava la canya per fer sucre o aiguardent. Era el principal negoci a l'illa. El 1860 a Cuba hi havia 1.365 Ingenios i tot funcionava amb esclaus. Entre altres catalans que en van ser propietaris, hi havia Josep Carbó Martinell, de Sant Feliu de Guíxols; Josep Antoni Marquès Torrents, Salvador Samà Martí, Teresa Sicart Soler i Pau Soler Morell, de Vilanova i la Geltrú; Tomàs i Pau Lluís Ribalta, de Barcelona; i Josep Riera Romeu, de Sitges. Entre els que es van lucrar amb el tràfic d'esclaus hi va haver també els Borbons. En concret, la reina regent Maria Cristina de Borbó i el seu segon marit, Agustín Muñoz.

Una societat dividida entre esclavistes i abolicionistes

Cuba es va convertir en un negoci molt lucratiu i, per tant, moltes vegades es feien els ulls grossos davant el tràfic il·legal. Allà era on es feien els diners. Era l'exportador més gran de sucre del món i, per això, Espanya va fer una cosa insòlita a Europa: va construir primer la via fèrria a Cuba –la que unia l'Havana amb Güines– el 1837 i després a la metròpoli, entre Mataró i Barcelona, el 1845.

Al Marítim es mostra també com l'art va retratar aquesta esclavitud. Hi ha una aquarel·la de la distribució del navili La Marie Séraphique, de René Lhermitte (1770). S'hi observa la localització de la càrrega i com s'encabien el màxim de persones a la bodega: estirades al terra de l'entrepont, a tocar les unes de les altres i alternades amb objectes. En una altra pintura, un exvot, es pot llegir: "Falucho 'Uracán' perseguido por el vapor inglés 'Graules' en tráfico negrero", i mostra com un vaixell britànic persegueix l'embarcació espanyola que es dedicava al tràfic d'esclaus. Algunes vinyetes de la premsa de l'època deixen palès que a la societat del segle XIX hi havia controvèrsia. Mentre que alguns defensaven l'esclavitud, d'altres com la concertista d’arpa, compositora, escriptora i activista Clotilde Cerdà i el rector de la Universitat de Barcelona i editor Antoni Bergnes de las Casas en demanaven l'abolició.

"Per primera vegada una entitat pública explica aquesta història. Altres grans potències també han trigat, no ho han fet fins al segle XXI, però ho han fet abans que nosaltres. Arribem tard, però arribem –diu Tortajada–. És important que la societat ho assumeixi i s'iniciï un procés de restauració".

Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània