Morir-se de gana en un psiquiàtric: la dramàtica situació durant la Guerra Civil

Barcelona"Molt respectable senyor. Perdoni que el molesti, però les circumstàncies que travessem són tan crítiques, que em dirigeixo a vostè per demanar-li que faci quan li sigui possible, perquè ens donin més menjar, i perquè coguin bé els llegums. A voltes ens donen un menjar que em fa mal de tan cru que està", escrivia en una llarga carta Josepa B. l’1 de gener del 1939. La Josepa, que feia 23 anys que estava interna a l’Institut Mental de la Santa Creu, a Barcelona —conegut popularment com el Mental de Sant Andreu—, es volia casar amb un altre intern, en Pere C. Demanava una habitació per a tots dos i feina per poder menjar com un empleat. "Jo no tinc gaire força, però podria netejar la barberia, perquè el Peret [l’intern amb qui es volia casar], després d’afaitar i tallar els cabells, encara es veu obligat a fer la neteja. Treballa molt més que els altres empleats, tan prim que està, ell que era de mena gros. Em sembla que en això no hi ha dret", continuava explicant a la carta, que adreçava a Joaquim Estrems i Borràs, que el 7 d’octubre del 1937 va ser nomenat administrador del centre pel departament de Governació i Assistència Social. La carta forma part d'un conjunt de documentació que va donar l'octubre passat la neta d'Estrems, Anna Estrems, a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. És la primera vegada que podem llegir la veu dels qui van estar internats al psiquiàtric en aquella època.

Fa un any, l’ARA va començar a investigar què havia passat al psiquiàtric de Sant Boi i a l’Institut Mental de Sant Andreu, perquè les dades de mortalitat durant la Guerra Civil són esgarrifoses i superen amb escreix les de qualsevol presó o camp de concentració franquista. Entre el juliol del 1936 i el desembre del 1939 van morir 3.160 homes i dones a Sant Boi. Tan sols el mes d’octubre del 1938 es van registrar 298 defuncions a Sant Boi. És a dir, una mitjana de gairebé deu morts diaris. Aquest centre no era l’únic que vivia una situació dramàtica. Entre el 18 de juliol del 1936 i finals del 1939, a l’Institut Mental de Sant Andreu van morir 751 persones. El juliol del 1936, el centre allotjava 440 dones i 339 homes (779 pacients). No vol dir, però, que morissin pràcticament tots els interns, perquè hi van continuar ingressant persones durant els tres anys de guerra.

No hi ha cap testimoni que pugui explicar què va passar als centres durant la Guerra Civil, però sí que en queden les cartes i els documents. A Sant Boi, cap a finals del 1938, es van disparar els casos d’enterocolitis, que és la inflamació del còlon i dels intestins per l'estat del menjar i les condicions higièniques. Una altra causa de mort que es repeteix, i que augmenta cap a la segona meitat del 1938, són els diferents tipus de caquèxies, relacionades sovint amb la inanició. Apareix també “desnutrició”, “carència” i "síndrome avitanímic". Els malalts devien ser l'última de les prioritats de l'administració i no hi arribaven els recursos.

Denúncies a treballadors

La Josepa volia ser considerada una treballadora per poder entrar a la cuina i accedir al menjar. No es va poder casar amb en Pere perquè va morir el juny del 1939, sis mesos després d’haver escrit la carta.

És difícil que algú escoltés homes i dones que, de vegades, feia molts anys que vivien aïllats en aquests centres. Tanmateix, gestors i directors, per la documentació que s’ha guardat, s’esforçaven perquè les coses anessin una mica millor. Hi va haver treballadors que es desvivien per ells, però també hi ha denúncies per robar menjar. El 23 de juny del 1938, a l’Institut Psiquiàtric de Sant Andreu, n'hi ha una que firmen uns quants interns: "Abans de servir el menjar als malalts tenen el costum de separar-ne un plat per a ells", assegura la denúncia. "Una prova de la mala fe emprada era que en lloc d’usar plats grans per als llegums, els servien, contràriament al costum, en plats petits dels quals s’usen per a entrants per, d’aquesta manera, dissimular la poca quantitat servida", afegeixen els denunciants. Els treballadors es defensaven dient que només menjaven si en sobrava i que, en cap cas, se n'enduien a casa.

Fins i tot el maig del 1938 hi va haver la denúncia a una treballadora de l'Institut Mental de Sant Andreu per emportar-se un mocador: "Si bé és veritat que una vegada estant a la secció novena, a causa del fred que feia, va emportar-se’n un mocador en sortir de l'establiment, això també ho feien altres empleats, i ella el tornà l’endemà mateix", es defensava la treballadora. A Sant Boi, una altra treballadora va ser denunciada el març del 1938 per haver agafat una mica de pa per donar-ne al net.

L'expulsió d'infermeres

Malgrat tot, els responsables intentaven tirar endavant. El juny del 1938, el metge director del psiquiàtric de dones de Sant Boi demanava el trasllat de 49 infermeres, infermeres en pràctiques, assistents, assistents socials... No les volia a la institució: "S’ha de tenir en compte que aproximadament el 50% de les malaltes asilades sofreixen la malaltia mental anomenada esquizofrènica en la seva frase crònica, que es caracteritza per una tendència a l’aïllament. En la major part de les ocasions són incapaces de demostrar interès pels esdeveniments que no es produeixen al seu entorn, no queixant-se si no mengen. Per l’estil passa amb altres dos grans grups: les malaltes idiotes o imbècils profundes i d’altres, les velles o no, que estan completament demenciades. Totes aquestes i les altres, necessiten especials atencions que elles generalment mai demanen, per això el personal que envolta les malaltes psíquiques, a més de ser intel·ligent, ha de reunir una sèrie de condicions especials: paciència, serenitat, perseverança, capacitat de treball, esperit de sacrifici, vocació... a part de qualitats físiques imprescindibles". El responsable del psiquiàtric de Sant Boi afegia que era més important la qualitat que la quantitat, i que cap de les 49 reunia els requisits per fer bé la feina.

La situació en aquests centres devia ser força desesperant. El maig del 1938, el director de l'Institut Mental de Sant Andreu, Òscar Torras, va escriure: "La vida intramanicomial es fa cada dia més angoixosa, per excés de nombre de malalts, i aquesta sobrepoblació és deguda principalment a les dificultats que troba la direcció mèdica per part dels parents dels malalts a reintegrar-los al seu ambient familiar al·legant, en la seva resistència, la poca confiança en llur curació, i per tant la por del retorn de les reaccions morboses que obligaven a recloure'ls. Les dificultats actuals de la vida familiar i social acaben d’agreujar el problema, fins al punt que ens trobem ara, molt sovint, amb què l'única motivació de l’internament d’un malalt i l'obstacle més gran que s’oposa a la seva sortida és la incomoditat de cuidar-lo i mantenir-lo. Ha arribat a tal extrem aquesta norma que, en aquests últims temps, han ingressat alguns malalts amb la sola tara mental de tenir una edat avançada, i amb la mala condició social de no poder-se guanyar la vida i necessitar el sosteniment dels altres".

La manca de recursos i una superpoblació poden ser, doncs, dos dels motius pels quals hi va haver una mortaldat tan esfereïdora en aquests dos centres on hi havia una població extremadament vulnerable que difícilment podia fer sentir la seva veu.