Núria Sales va ser una extraordinària historiadora d’arxiu, cosa que li permetia oferir, millor que ningú, una panoràmica rica i acolorida de la societat catalana entre els segles XVI i XVIII. Per aquest camí podia descobrir realitats complexes i diverses que no sempre eren coincidents amb les explicacions històriques de caràcter general, davant les quals sovint es mostrava reticent i, fins i tot, crítica. El llibre Senyors bandolers, miquelets i botiflers és excepcional, com ho és el dels Mossos d’Esquadra i també De Tuïr a Catarroja: estudis sobre institucions catalanes i de la corona d'Aragó (segles XV-XVII). Sempre li estaré agraït perquè em va fer conèixer els arxius de Perpinyà i de París, d'on vaig pouar la documentació per fer la tesi de doctorat sobre Els catalans i Felip V, sense la informació dels quals no hauria pogut fer-la.
Mor als 90 anys Núria Sales, renovadora de la història moderna
Filla de l'escriptor Joan Sales, va créixer a l'exili i es va formar a França, com a deixeble de Pierre Vilar
BarcelonaLa historiadora Núria Sales i Folch, un referent en la renovació de la història moderna, especialista en el segle XVI i la Guerra de Successió, ha mort aquest diumenge al vespre als 90 anys. Era l'única filla de l'autor d'Incerta glòria, l'editor Joan Sales, i de Núria Folch, i mare de l'editora Maria Bohigas, que el 2005 va recuperar l'editorial que havia creat el seu avi el 1959, Club Editor. Una de les seves últimes aparicions públiques va ser, precisament, per cedir l'extraordinari fons del seu pare a l'Institut d'Estudis Catalans. Bohigas és qui ha informat del decés de Sales als més propers amb un missatge que deia: "Ja no hi és". La vetlla i la cerimònia de comiat seran aquest dimarts al tanatori de Collserola (11 h).
L'historiador i amic Agustí Alcoberro, destinatari d'algunes de les seves llargues cartes, la defineix a l'ARA com "una persona lliure, molt original en tots els sentits, imprevisible". Al costat de la historiadora Eva Serra, traspassada fa cinc anys, van ser dues investigadores que van tenir un paper clau en la relectura de l'Edat Moderna catalana i en avançar "la idea d'un país molt més actiu, viu i no tan decadent com havien dit Ferran Soldevila o Jaume Vicens Vives sobre els segles XVI i XVII", afirma l'historiador. Crítica i compromesa, tot i negar la decadència específica d'aquests segles, l'inconformista esperit de Sales quedava palès en una entrevista a L'Avenç del 2017: "Em sembla que tots els segles de la història de Catalunya són de decadència respecte a una cosa o altra. No és la història d'Anglaterra, ni tan sols la d'Escòcia, que va tenir les seves hores de glòria. És un país estrany, Catalunya. És un país com de rebuig".
Núria Sales va néixer a Barcelona el 1933 i va créixer a l'exili. Va marxar amb la mare al final de la guerra, l'any 1939. Recordava que havia travessat la frontera al costat d'Antonio Machado, ja molt malalt, i la seva mare agombolant-lo és una imatge que la va marcar. Van passar per França –on se'ls va unir el pare, que havia estat servint com a oficial de l'exèrcit republicà al front d'Aragó, experiència que plasmaria a la novel·la referencial Incerta glòria (1956)–, i quan França va ser ocupada van marxar a la República Dominicana i Mèxic. Fins al 1948 no va tornar amb la família a Barcelona.
Va estudiar història per lliure, mentre treballava de mecanògrafa en una "Barcelona trista i resclosida". Va llicenciar-se a la Universitat de Barcelona i va assistir a alguns cursos de Ferran Soldevila als Estudis Universitaris Catalans abans de marxar a París. S'hi va instal·lar el 1962 amb el seu marit, el físic nuclear Oriol Bohigas, i amb un encàrrec de l'editorial Ariel per traduir una biografia de John Kennedy. S'hi van quedar per la feina d'ell al Centre Nacional de Recerca Científica: "Segons sembla, era un investigador francament bo. Existeix un teorema o no sé què dit «de Bohigas», pronunciat a l’anglesa", n'havia dit.
Una deixebla crítica
Formada en investigació a França als anys 60, va ser deixebla de Pierre Vilar i, com molts historiadors de la postguerra, també de Jaume Vicens Vives. El 1965 es va doctorar a la Sorbona amb una tesi sobre el servei militar, sobre el qual va escriure al primer número de la revista Recerques (1970), cosa que va donar peu al llibre Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (Ariel, 1974). Núria Sales vivia a París quan va tenir lloc el Maig del 68 i ho descrivia així, amb el seu característic esperit crític, en una carta al seu amic i també historiador Josep Fontana: "Jo al principi mirava de cua d’ull tots aquells Cohnbendits i no vaig creure que la cosa anava de debò fins que vaig saber que els pagesos regalaven queviures als obrers ocupants de fàbriques".
A partir dels anys 80 va tenir una gran importància en la historiografia catalana a través de volums i articles a les revistes L'Avenç i Afers. Va estudiar la Història dels Mossos d'Esquadra (1962), perquè era descendent de la família Veciana, que va tenir els tres primers caps de les Esquadres, dels quals es parlava com a botiflers. De fet, el botiflerisme va ser un dels seus camps de treball, instigada pel pare. "Quan s'analitza l'origen del cos de Mossos d'Esquadra és evident que neixen dins del règim borbònic i amb intenció d'aturar els moviments guerrillers en la conjuntura de la Quàdruple Aliança (1717-1729), en què les forces aliades s'enfronten a Felip V. Per això, aquest no va tenir cap més remei que armar les forces catalanes, trencant un dels preceptes del Decret de Nova Planta –explica Alcoberro–. Amb el cas dels Veciana, Sales demostra que el felipisme va connectar amb un segment de la població catalana". Va recollir altres articles sobre el tema a Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII (1984).
Sales signa diversos llibres d'història de Catalunya, com De Tuïr a Catarroja: estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (segles XV-XVII) (2002)i, sobretot, participa en la magna Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, amb el volum titulat Els segles de la decadència (XVI-XVIII) (1989). Aquí és on rebat justament la idea del títol, la suposada decadència de la llengua i de la noblesa catalanes dels segles XVI i XVII, i on subratlla el caràcter pluriestatal de la monarquia abans de la Guerra de Successió.
En l'àmbit literari, va escriure el poemari Exili a Playamuertos (1961), però sobretot es va dedicar a la traducció literària, en diverses etapes, d'autors com Skou-Hansen, Blaise Cendrars o Pär Lagerkvist. Més recentment, per a Club Editor, va traduir Dues ciutats de Dickens i Entre dos silencis d'Aurora Bertrana.
Va viure als afores de París fins que va quedar viuda, fa deu anys, i va tornar definitivament a Barcelona. En un dels últims textos escrits el 2020 per a Club Editor sobre els seus records vitals, acabava així: "Visc a la planta baixa de la casa on vivia amb els meus pares, i ni els altres em fan nosa ni crec fer jo nosa a ningú. I vet aquí".