Josep M. Salrach: "L'any 714 es va produir la guspira per convertir Barcelona en capital"

BarcelonaJosep Maria Salrach (Barcelona, 1945) és un dels grans medievalistes de Catalunya i d’Europa. Delicat de salut, ha fet un esforç per atendre l’ARA en aquesta entrevista. Catedràtic emèrit de la UPF, repassem amb ell la seva trajectòria i la seva visió de la Catalunya al voltant de l’any 1000, en el moment de formació de la nació.

Fins l'any passat encara donava classes... des de l'hospital!

— Quan em vaig jubilar de la UPF, vaig acceptar la idea d’explicar una història de Catalunya de l’antiguitat al segle XXI per a membres del Col·legi de Llicenciats. Així m'obligava a llegir i aprofundir altres períodes més enllà del medieval. Des que feia enciclopèdies, això sempre m’ha anat bé. I sí, a través de la pantalla vaig poder donar algunes lliçons des de l'Hospital de Sant Pau.

Ara, malgrat la seva salut delicada, segueix escrivint. Està acabant la ‘Catalunya Carolíngia’.

— Voldria acabar-la, però no podré. La va engegar Ramon d’Abadal el 1920. La feina ha anat passant d'una generació a l’altra: un segle per publicar tots els documents catalans anteriors a l'any 1000. Catalunya en té molts, i n’aniran apareixent més, sobretot als arxius de protocols notarials. Els notaris molt sovint han de copiar documents anteriors. L'obra, de molt de valor, suma entre 6.000 i 7.000 documents. Gaspar Feliu i jo som els directors dels darrers volums, que inclouen el volum introductori que Abadal no va arribar a fer.

És on estan fixant el sentit i la importància de l’obra.

— Sí, és on reconstruïm la història de Catalunya d'aquest període.

A què es deu aquesta abundància documental catalana?

— És un cas excepcional a Europa. Potser trobaríem un cas semblant en alguna regió d'Itàlia. El més sorprenent és que no es tracta de documents polítics, sinó del dia a dia, de la vida quotidiana. En especial sobre els drets de propietat: el dret civil. Cosa que demostra que hi havia, realment, una pràctica del dret.

Es deu a la influència romana passada pels visigots?

— No hi ha cap dubte que ve dels romans, del Baix Imperi. Els visigots venen del nord dels Pirineus, del seu regne d'Aquitània, on van coexistir el dret romà i el visigòtic. Aquesta coexistència es trasllada a la Península. Per tant, aquí hi ha un coneixement no complet, potser precari, però un coneixement del dret romà. Del codi de Teodosi.

Josep Pla estava orgullós de conservar els documents familiars del segle XIV. Això és una cosa prou habitual, oi?

— Sí. Fins i tot hi ha alguna família excepcional que ha conservat documents de l'any 1000. Què vol dir això? Que la gent estava absolutament convençuda que el document traduïa una realitat, segurament més real que el bé que contenia l'escriptura. Quan Al-Mansur ataca Barcelona a finals del segle X, la gent de la rodalia es tanca a la ciutat i s'emporta els documents. Si perdies la propietat perquè algú te l'havia envaït, un dia podies anar amb l'escriptura al jutge i, si el jutge deia que era autèntica, la recuperaves. Els documents eren testaments, escriptures de compravenda, donacions, crèdits hipotecaris, contractes agraris, algun inventari...

D’on li ve a vostè la passió pels documents i per la història? Té documents familiars?

— No, no. Però a la meva família hi havia una afició a conservar-ho tot, a col·leccionar. Hi havia una gran veneració pel germà del meu avi, l'escultor Frederic Marès. Jo era un noi de poble que treballava com un pagès ajudant els oncles al camp, a Llinars del Vallès. També ajudava el pare, que tenia una petita fàbrica de lleixiu. El pare era invàlid. Però com que jo anava bé d’estudis, l’oncle avi Marès, l’escultor, va ajudar perquè pogués fer el batxillerat a Barcelona. Ho vaig combinar treballant en un centre d'ensenyament per correspondència que es deia CEAC. I feia nocturn a l'Institut Maragall. Després l’oncle avi em va posar als Escolapis de Sant Antoni i vaig fer el sisè i el preu al Milà i Fontanals, llavors un dels millors instituts de Barcelona. I a continuació vaig anar a la residència universitària que dirigia Fèlix Martí, un personatge extraordinari de pensament, de formació, d'espiritualitat.

Va estudiar gràcies a l’escultor Marès?

— Sí, m’ho pagava tot: els estudis, la residència, la matrícula, tot. No m’ho va dir mai, però suposadament jo havia d'entrar al museu a treballar amb ell. Quan vaig acabar la carrera, em van cridar de l'Ajuntament per entrar al museu. Però jo havia començat a treballar al món de les editorials, tan extraordinari als anys 60. Els professors seleccionaven els alumnes per treballar amb ells a les editorials. Uns feien l'Enciclopèdia Catalana, altres a Planeta, i nosaltres fèiem el Salvat Universal. A Salvat m'hi vaig quedar potser massa anys. Vaig acabar-hi de director. Allà vaig aprendre català.

Quan va anar a França?

— Als anys 80, ja més gran. Però va ser un derivat una mica del món editorial. Salvat em va demanar que dirigís una història universal en fascicles que donés 10 volums. Vaig buscar coordinadors d’arreu del món, sobretot francesos. I a través seu vaig anar un any a París a estudiar, a la Sorbona, i un altre a donar classes, a París VII.

Quins considera els seus mestres?

— Indiscutiblement, Ferran Soldevila. Les seves biografies de Jaume I i Pere el Gran, la seva edició de les Cròniques... És un gran, gran historiador. A ell no el vaig conèixer, però sí a Ramon d’Abadal: em va influir molt la lectura de les seves síntesis de l'època carolíngia i el seu llibre Els primers comtes catalans. I sens dubte Jaume Vicens Vives.

També ha llegit molta història d’època moderna i contemporània. 

— Sí, Josep Fontana, per exemple. Tots els seus grans volums. I naturalment Pierre Vilar, que va dirigir la Història de Catalunya de 62, en la qual vaig fer un volum. Vaig poder establir-hi una relació personal durant l'estada a París. De francesos, Guy Bois, militant i historiador comunista, o Michel Vovelle, capdavanter en història de les mentalitats, i també marxista. O Pierre Bonassie, humanista marxista, la influència del qual em va portar a escriure la història de la fam al món.

Quina relació ha tingut amb el marxisme historiogràfic?

— El marxisme és una de les dues influències que m'expliquen. L’altra és la formació religiosa important que no he abandonat mai del tot. Soc creient. Són els dos humanismes fonamentals que expliquen Europa. La democràcia cristiana i el socialisme. Avui ens estem allunyant d’aquestes nostres bases i arrels. 

Catalunya va ser nació abans que estat i ha seguit sent nació després de perdre l’estat. D'on surt aquesta fortalesa? Quins són els pilars? Fontana parla més aviat del dret –de les lleis– que de la llengua.

— Hi ha moltes coses que hi influeixen. La consciència progressiva d'adonar-se que parlen el mateix, la vida política i, també, el comerç intern, que segurament exerceix més influència de la que es pensa: que tothom acabi tenint un mercat a una proximitat d'un dia d'anar i venir. Això neix espontàniament i els senyors hi ajuden, esclar: com més mercat, més rendes pots obtenir.

Anem enrere. Quan cau l'Imperi Romà, com es reconfiguren la societat, el poder i el mercat? Són cinc segles d’evolució.

— La gent deixa de pertànyer a una gran estructura política, l'Imperi Romà, i passa a dependre d'una estructura política més petita, un calc empobrit de l'anterior, els regnes, diguem-ne germànics, que en realitat són una barreja. Aquí, a més, es produeix la invasió musulmana. És un període que ens costa d'imaginar, no sabem el que voldríem saber. És possiblement quan Catalunya s'obre al món, com diu Abadal, i pren consciència de si mateixa. Quan Enric de Pisa escriu el seu poema sobre els pisans il·lustres que van a la conquesta de Mallorca, el 1112, explica una anècdota, potser inventada però graciosa: els pisans venen amb les naus per atacar Mallorca i a causa d'una tempesta erren el rumb i arriben a Blanes. A la platja hi ha una gent que no són turistes, esclar, i que els diuen: "Ei, som cristians catalans". Cristians, d'acord, però d’on surt això que es descriguin com a catalans? 

Alguna cosa ha quallat. 

— Ha quallat un món de relacions entre poderosos, el que en diem les institucions feudals, amb virtut de les quals es juren fidelitat, es presten serveis, s'alien, es fan la guerra. Tot això funciona sobre una herència legal molt important.

La continuïtat del dret romà. 

— Un dels miracles és que la noció de bé públic no es va perdre mai. Malgrat la salvatgeria, les violències, etcètera, sempre hi va haver gent que va tenir al cap la idea del bé públic. Que es complís o no és una altra cosa, però la noció hi era. I constitueix la base futura, molt futura, de l'Estat.

Els bàrbars del nord no eren tan bàrbars...

— També havien viscut dins de l'Imperi Romà d'Orient. 

Precisament ara estem en un moment de crisi fortíssima de la idea de bé públic.

— Hem lluitat durant segles per millorar. Al segle XII hi va haver un primer renaixement, una reacció contra l'aspecte més salvatge del món feudal. A l'època feudal s'estimaven gairebé més el pacte que la llei, la negociació que la justícia.

Què és el pactisme i què significa en la cultura política institucional catalana? 

— És molt important. Un grup de recerca de sis persones hem dedicat els últims dotze anys a reunir la documentació catalana sobre justícia i resolució de conflictes a Catalunya entre els segles IX i XII. Als segles IX-X els grans i petits problemes es resolien per la via de la justícia d’acord amb un codi jurídic romanovisigòtic i uns professionals que l’aplicaven. Això passava en època carolíngia. S’ha dit que després s'esfondra i ve un temps d'anarquia. Però ara sabem que no s'enfonsa tot. La noció del bé públic no desapareix. La noció de com s'administra justícia, tampoc. Es fan més pactes, tant els nobles com els particulars. El pactisme polític neix aquí, als segles XI-XII. Els grans problemes els resolen o amb la guerra o negociant. Es trien àrbitres que facin de mediadors i hi ha sentències arbitrals. I en el nostre cas, amb una monarquia feble i amb molta força dels estaments, el pactisme és crucial. La monarquia és feble perquè gasta més del compte a causa de les seves ambicioses iniciatives polítiques d’expansió peninsular i mediterrània. 

No hi havia capacitat ni demogràfica ni econòmica per mantenir-les. 

— I la qüestió és que aquesta debilitat dona com a resultat una monarquia constitucional encara que no vulgui. En aquest sentit, som un país avançat. 

És allò de Pau Casals l'any 1971 dient a l’ONU que Catalunya va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra (el 1283 amb Pere el Gran) i que al segle XI va tenir l'embrió de les Nacions Unides amb la Pau i Treva.

— Són realitats. Sempre és difícil discernir si una reunió amb un monarca ja és un Parlament. Hi pot haver marge de discussió. Però és indiscutible que al segle XI estem en els orígens del pactisme i en els orígens de les assemblees parlamentàries. I Catalunya se situa en la primera fila en aquest camí.

D'aquí la resistència a l'absolutisme. 

— Sobretot perquè les classes mitjanes, i fins i tot les populars, troben que aquest sistema polític els és molt avantatjós: tot es pot dialogar, tot es pot pactar. La monarquia no pot ser arbitrària: vulgui o no, ha de respectar la llei. 

Aquest camí pactista arriba fins avui? 

— Si ho mirem bé, la política és pacte. La bona política és diàleg i pacte. És com el tempteig i retracte en una operació entre venedor i comprador: s’han d'acabar posant d'acord sobre un preu. En la política naturalment hi ha forces de pressió. Però sempre hi ha d'haver diàleg. Això també va passar en el Procés: es va partir d'un diàleg que va resultar impossible.

Ens hem quedat amb la Generalitat. Ara la idea és que recapti els impostos. És com tornar a l’origen medieval de la Generalitat, nascuda per recaptar. 

— Però la Generalitat actual té una capacitat de govern que la medieval no tenia.

S’ha menystingut la importància del món musulmà a Catalunya?

— Bona pregunta. Algun cop potser m'he passat i he dit que el feudalisme va destruir l'herència musulmana a Catalunya. Alguns arabistes ho han acceptat, però d'altres s'han enfadat, i segurament tenen raó.

Com es va forjar la Barcelona capital? Com s’arriba als Usatges, el Consell de Cent, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi? 

— Tot incendi parteix d'una guspira. La guspira va passar l’any 714, quan els musulmans que havien anat ocupant la Península entren a la part de la Tarraconense que serà la futura Catalunya. L'única ciutat amb prou pes per fer-los front era Tarragona, la Tàrraco romana. I és pràcticament l'única que prenen a l'assalt. El bisbe de l'època fuig a Itàlia i la classe dirigent de la ciutat, si no mor en la resistència, també es dispersa. Els musulmans segueixen amunt cap a Barcelona, que segurament no va resistir. Es va rendir i, per tant, va conservar íntegra la seva estructura defensiva. La classe senatorial de la ciutat que tenia grans propietats al camp no va ser obligada a fugir i segurament va coexistir amb la guarnició musulmana. 

Llavors, la guspira és una rendició mil anys abans de la rendició del 1714?

— No ho havia pensat, això. El cas és que quan, menys de cent anys després, el 801, Guillem de Tolosa i el jovenet Lluís el Pietós entren a Barcelona, la ciutat sí que ha resistit, fent causa comuna amb els musulmans, amb els quals possiblement la relació no era dolenta: no els imposaven tributs massa forts. En canvi, hi havia mala relació amb els francs. Van resistir quasi un any i, finalment, quan pacten s'ho cobren respecte a les lleis, etc. Els francs de Carlemany van adoptar una política que no és única de Catalunya: si no hi havia resistència total, si hi havia capitulació, es respectava un nivell d'autoritat, de propietats, etc. Aviat tindrem a Barcelona a vegades comtes francs, a vegades hispanogots. Barcelona serà la gran capital de la frontera de l'imperi al sud dels Pirineus. I en les disputes amb els seus parents, el comte de Barcelona acabarà dirigint l'hegemonia i constituint un principat. Però aquest tipus d’evolució és comuna a tot Europa.

És així com quallen els preestats.

— Sí, arreu van sorgint estructures polítiques supracomtals. Ja sigui perquè els mateixos carolingis ho decideixen o perquè famílies de l'aristocràcia agafen el poder. I quan al segle XII comença l'expansió marítima i econòmica, Barcelona es converteix en cap i casal. A Barcelona es decideix tot: salaris, preus dels productes... La llotja serà fonamental en connivència amb el govern de la ciutat, esclar.

I quin és el seu monarca rei preferit?

— Jaume I, un noi que va néixer i viure sota la tutela dels templers, pobret. Li devien donar una educació duríssima, va perdre el pare de molt petit, però estava convençut que tenia un destí per complir. Una missió. Era un home una mica il·luminat. I se'n va sortir prou bé. Va crear els Països Catalans, però a quin preu, no? Però la vida és així. No ho vull justificar. En altres aspectes va ser d'admirar.

Ja que ha triat Jaume I, el 1250, en l’època de la gran expansió mediterrània, com vivia un pagès a Catalunya?

— Tendim a imaginar un ésser molt explotat. I no dic que no ho fos. Però no era un esclau, de cap manera. Tenia uns drets reconeguts. El senyor no podia fer el que volia amb un pagès. No hi havia pagès sense senyor, estava sotmès al dictat senyorial i, per tant, no ens ha d'estranyar que els pagesos es revoltessin. Però precisament es van revoltar perquè dins la classe pagesa hi havia una mena d'aristocràcia: pagesos prou rics i poderosos per fer de prestadors dels seus senyors i tenir càrrecs de responsabilitat al capdavant de la comunitat. Els senyors havien de vigilar perquè els pagesos asseguraven el seu modus vivendi. Entre el senyor que de seguida va poder anar a viure a ciutat i el pagès que pagava rendes, qui les cobrava era un altre pagès. Els pagesos rics arriben a tocar poder. Les viles reials estan representades a les Corts i els pagesos hi poden ser presents, cosa que en els moments de màxima tensió els nobles no poden suportar.