Com sonava el cant dels ocells fa 12.000 anys?

BarcelonaL’arqueòleg José Miguel Tejero passa temporades llargues fora de casa, en jaciments d’arreu del món, però això no li impedeix portar una vida paral·lela, menys coneguda, com a intèrpret de música antiga. “He arribat a pagar un bitllet d’avió extra per endur-me la viola de gamba i tocar al vespre, a l’hotel, després de passar-me el dia excavant”, admet Tejero, que és investigador del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona i del Laboratori de Paleogenètica de la Universitat de Viena. En una d’aquestes excavacions, al jaciment paleolític d’Eynan-Mallaha, a Israel, ha pogut unir les dues passions, la música i l’arqueologia.

L’equip d’arqueòlegs i etnomusicòlegs que lidera juntament amb Laurent Davin ha trobat set instruments aeròfons –que es toquen bufant– de fa 12.000 anys, que segurament es feien servir per imitar el cant d’aus rapinyaires com el xoriguer i l’esparver. Són una mena de flautes i xiulets, fabricats amb ossos d’ocell, que emetien sons aguts, de freqüències d’entre 3.000 i 7.000 Hz. “És un descobriment rellevant per dues raons: són els aeròfons més antics que s’han trobat mai al Pròxim Orient i, d’altra banda, és la primera vegada que s’han pogut reproduir sons de l’època paleolítica”, ressalta Tejero, que explica que han creat rèpliques dels instruments i les han fet sonar a través de tècniques experimentals. 

“Està demostrat que els sons de les aus rapinyaires eren presents en danses rituals de diverses poblacions, però no podem saber exactament quines funcions tenien els aeròfons d’Eynan-Mallaha”, diu l’arqueòleg, que creu que “haurien pogut servir per caçar, però també per fer música en cerimònies i rituals”. En qualsevol cas, “podem parlar d’instruments musicals”, defensa Tejero, que afegeix que “la música i el cant eren essencials per a la comunicació i la transmissió de coneixements, especialment a les societats sense escriptura”. L’etnoarqueòloga i musicòloga Raquel Jiménez Pasalodos, de la Universitat de Valladolid, apunta que “la música ha tingut sempre funcions culturals, rituals, pedagògiques i utilitàries”, no només en grups de caçadors-recol·lectors, sinó en totes les societats humanes. “La musicalitat és inherent a l’ésser humà, va desenvolupar-se paral·lelament al llenguatge: durant el procés d’hominització, fins a arribar a l’Homo sapiens, la fisiologia humana es va anar modificant per augmentar el ventall de sons, controlar millor la respiració i dominar més posicions de la llengua”, comenta la musicòloga. 

Les primeres evidències musicals 

Els aeròfons d’Eynan-Mallaha pertanyen a la cultura arqueològica natufiana, que es va desenvolupar entre 15.000 i 11.700 anys enrere al Llevant mediterrani i que va suposar un punt d’inflexió entre les societats caçadores-recol·lectores i les societats productores d’aliment. “Van ser els primers grups sedentaris, vivien en cabanyes amb sòcol de pedra, mig excavades a terra, i enterraven els morts al costat dels poblats”, explica Tejero. Segons ha evidenciat la darrera troballa d’Eynan-Mallaha, també tenien “un coneixement profund de l’acústica” que els permetia fabricar instruments complexos i perforar-los per modular les vibracions de l’aire. “És evident que aquestes comunitats celebraven activitats musicals: si no, no s’haurien molestat a construir objectes tan sofisticats, amb tanta complexitat tècnica”, assegura Jiménez. 

Ara bé, Tejero està pràcticament convençut que “els neandertals i els Homo sapiens del paleolític superior ja van produir instruments sonors a la regió del Llevant mediterrani”, encara que no se n’hagin trobat restes. De fet, a escala mundial les primeres evidències musicals corresponen al paleolític superior. Es van trobar aeròfons de fa uns 35.000 anys al jaciment arqueològic de Geissenklösterle, a prop de les serralades del Jura de Suàbia, a Alemanya. També es coneixen una vintena de flautes de fa 20.000 anys, provinents de la cova d’Isturitz, a Iparralde, tot i que “no s’han pogut contextualitzar amb precisió, perquè es van recuperar en excavacions antigues que no comptaven amb els estàndards de registre actuals”, explica Tejero. “Per la complexitat d’aquests instruments, tot fa pensar que ja se’n fabricaven des de molt abans, segurament a l’Àfrica, abans que els humans arribessin a Europa”, diu Jiménez, que destaca la importància de no perpetuar “narratives eurocèntriques i supremacistes”, encara que els primers instruments trobats siguin en territori europeu. 

Una cultura musical complexa

“No eren menys que nosaltres, no eren menys evolucionats artísticament”, reivindica Jiménez. “De la mateixa manera que l’art visual paleolític tenia una gran capacitat figurativa, de concepció dels volums i de l’espai, les societats de caçadors-recol·lectors també tenien una cultura musical rica: disposaven d’instruments de timbres variats, dominaven el ritme i barrejaven veus i instruments”, hi afegeix. Segons la musicòloga, és un error pensar que les flautes d’os i els litòfons de sílex corresponen a una cultura musical simple. “Tot i que no podem tenir evidències de la complexitat vocal, melòdica, rítmica o simbòlica d’un temps tan llunyà, sabem que totes les cultures del planeta han fet instruments amb materials que no haurien sobreviscut al pas del temps, que en aquest cas podrien ser sonalls i arcs musicals”, explica Jiménez. A més, encara que avui dia les flautes ens puguin semblar instruments senzills, van ser “un gran avenç acústic i tecnològic”. “En realitat, no és tan obvi pensar que, si forades un tub, una sola persona podrà fer melodies de moltes notes!”, exclama.