BarcelonaL’historiador Josep M. Muñoz, biògraf de Jaume Vicens Vives i director de L’Avenç els últims 23 anys, anuncia en aquesta entrevista que l’emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, deixarà de publicar-se. L’últim número, el 500, serà el del mes d’abril. La falta de suports institucionals i privats, i la progressiva reducció del nombre de subscriptors, fa inviable la seva continuïtat tal com és avui. Muñoz i Núria Iceta, copropietària de la històrica capçalera, han trucat a diverses portes sense trobar solucions. La seva voluntat és mantenir una pàgina web i continuar amb l’editorial de llibres, però la revista en paper, si no es produeix un miracle, arriba al seu final.
Si no canvia res, ‘L’Avenç’ s’acaba?
— Tal com l’hem conegut, no continuarà. La revista aturarà la seva edició amb un número extraordinari després de 46 anys de publicació pràcticament ininterrompuda. És una decisió que m’ha costat molt de prendre i que té un punt de traumàtica, però està meditada i obeeix a les dificultats econòmiques. No és que pleguem, sinó que les circumstàncies ens porten a plegar.
Què perd el país perdent ‘L’Avenç’?
— És un país que valora poc les institucions que té. N’hem vist exemples. Crec que L’Avenç és una institució important. Però més enllà d’això, es perd un espai on fer un tipus de periodisme, un tipus de literatura i un tipus d’història diferent del que fan altres mitjans. Es perd una singularitat cultural.
Allò que Pierre Vilar va definir com a “pensar històricament”. Ha perdut pes la reflexió històrica?
— He demanat a Andreu Mayayo que hi reflexioni. És evident que no tenim el rol social que teníem durant la Transició. Ara només opinen els politòlegs i es perd la perspectiva històrica. Antón Costas em va dir una vegada que una de les causes principals del crac financer del 2008 era la desaparició de l’assignatura d’història de les facultats i les escoles de negocis del món anglosaxó. Els estudiants ja no saben què va passar el 1929 i per què. És preocupant. La mirada llarga és imprescindible.
Doncs mirem enrere: ‘L’Avenç’ ha canviat en aquest quasi mig segle.
— Hi ha dos períodes de la revista que corresponen bastant exactament amb les dues meitats: els 23 anys primers fins al 1998 i els 23 següents, quan n’agafo la direcció i fem un gir cap a una revista cultural que el país no tenia. La literatura, per exemple, hi passa a tenir un pes molt gran, però es manté la idea de pensar històricament.
Alhora que el paper dels historiadors ha reculat, s’ha produït un creixent interès pels temes de memòria.
— Sí. De fet, des de L’Avenç hem viscut aquesta irrupció de la memòria com un dels grans temes de la contemporaneïtat. El número 500 el farem sota l’epígraf Parla, memòria, títol de les memòries de Nabokov. És una qüestió a la qual seguirem dedicant atenció a través tant del web que estem desenvolupant aquestes setmanes com dels llibres que continuarem publicant i mirarem de potenciar.
Per tant, la marca ‘L’Avenç’ seguirà?
— Sí. Com a editorial. I ja es veurà en quina dimensió com a web.
Quants subscriptors té la revista i quants n’hi caldrien?
— Estem cap als 1.200. I molts són biblioteques. Per tenir un mínim confort, en necessitaríem el doble.
En el camp de les revistes de cultura en català l’altra gran capçalera és ‘Serra d’Or’. I després ‘Sàpiens’, ‘El món d’ahir’, la científica ‘Mètode’, ‘El Temps’, ‘Revista de Catalunya’, ‘L’Espill’, ‘Recerques’... Un petit ecosistema molt limitat, quasi sense presència als quioscos. Què passa amb el públic?
— El suport públic ha de ser fonamental. Sempre poso l’exemple de Noruega, país demogràficament petit. Els noruecs llegirien els diaris de Dinamarca si no hi hagués fortes inversions per part del govern de Noruega, que fa possible que tinguin mitjans propis. A Catalunya no hem situat mai la cultura al centre de les polítiques públiques. I això ha estat un error quan el catalanisme polític, històricament, havia estat molt atent a això. En relació a la llengua, moltes vegades ha manat aquella frase d’“el meu mal no vol soroll”. En part també hem retrocedit per això. Fins i tot hi ha hagut una certa desconfiança cap a la cultura. I això es reflecteix en la societat. És a dir, jo crec que són els lectors els que han d’aguantar una publicació com L’Avenç, però hi ha d’haver un compromís públic que acompanyi. Si com a cultura, com a país, vols tenir alguna cosa a dir en el diàleg global, i si ho vols dir en català, cal un ecosistema més robust. Com va dir Josep Fontana, correm el perill de convertir-nos en consumidors d’una cultura que es produeix a fora. Bàsicament al món anglosaxó. I ho diu algú, com jo, molt anglòfil i americanòfil.
¿L’existència d’un sector editorial fort a Barcelona, en castellà i català, tampoc ha estat suficient?
— Des del principi vam buscar un paraigua editorial. La Núria Iceta havia entrat l’any 1998 per portar l’empresa. Teníem clar que la intempèrie és un lloc on hi fa fred i plou. No volíem continuar treballant artesanalment. RBA ens va venir a trobar i es va incorporar al projecte amb una ampliació de capital. Gràcies a això vam engegar la publicació regular de llibres. Però tot i l’agraïment al seu president, Ricardo Rodrigo, i a tots els nivells intermedis de l’editorial, bastant aviat vam veure que hi havia una clara diferència de cultura empresarial. I quan la crisi va deixar notar els seus efectes, ens vam separar. Des d’aleshores, el 2013, hem continuat a la intempèrie.
¿Ara heu anat a trucar portes del sector privat?
— Sembla que els mecenes es mouen més, i tenen tot el dret a fer-ho, per raons de glamur. I L’Avenç no en té prou. A vegades tens la sensació que prefereixen subvencionar una pel·lícula de l’Albert Serra que no veurà ningú que sostenir un projecte de llarga trajectòria. Hem trucat a bastantes portes amb un èxit perfectament descriptible.
Des de ‘L’Avenç’ també editeu la revista ‘Els Marges’. Continuarà?
— Editem Els Marges i els Plecs d’història local, que surten amb L’Avenç quatre cops a l’any. Això continuarà associat a la web i eventualment també en farem alguns exemplars en paper. Amb Els Marges, que el 2024 complirà 50 anys, fa temps que insistim en la necessitat de fer un replantejament per passar-la definitivament al món digital.
¿Sense ‘L’Avenç’, el món dels estudiants, professors i investigadors perd una tribuna clau?
— El sistema universitari fa temps que els empeny a la publicació en revistes indexades, en castellà o en anglès. És un sistema que ha anat absolutament en contra de revistes com L’Avenç. I després hi ha hagut un altre canvi molt important a l’ensenyament secundari: abans la revista els era útil. Molts professors la llegien i la feien servir. Ara, per dir-ho de forma caricaturesca, a l’aula han de fer més de policies que d’incitadors culturals. En tot cas, els factors de reducció del nostre públic han estat múltiples.
La llengua hi ha influït?
— Soc dels que pensen que no s’ha de despolititzar la llengua. En un sentit ampli de la paraula, no en el sentit partidista. I crec també s’ha produït un canvi d’estatus del castellà. S’ha naturalitzat com una llengua moderna, guai. Als anys 70 això no ho tenia. Dit això, estic d’acord amb el que fa pocs dies deia el president de la Secció Filològica de l’IEC: el nombre de catalans que parlen el català es manté. El que passa és que no se’n guanyen de nous. Cal empoderar la gent cap a l’ús de la llengua i tornar a una situació de prestigi. I crec que sense L’Avenç anem en la direcció contrària.
Durant anys vostè ha fet entrevistes de personatges que incloïen la mirada sobre els orígens familiars. Quins són els orígens de ‘L’Avenç’?
— La infantesa de L’Avenç està íntimament associada a la Transició, no s’explica sense la existència d’uns joves estudiants polititzats en una universitat on era absent la història de Catalunya i dels Països Catalans. Passava el mateix amb la filologia catalana. Vist des d’ara, esgarrifa. L’Avenç va tenir una voluntat clara d’explicar l’experiència democràtica i autonòmica dels anys 30. El número zero té una entrevista a Josep Tarradellas. Es tractava de fer una història que servís per al present.
També va estar marcada políticament com l’alternativa a la historiografia nacionalista.
— És evident que als anys 80, d’alguna manera la revista s’instal·la en la Catalunya dual i es fa ressò de les batalles culturals del moment. Pel meu gust, acaba sent massa identificada, no sé si amb justícia, amb els socialistes, i això li suposa un cert peatge. En la meva etapa, hem fet una revista poc política, que intentés entendre, més que jutjar. Hem posat l’èmfasi en la cultura i sempre hem intentat parlar en positiu de les coses.
No heu aconseguit arribar al País Valencià i les Illes.
— No. Ha sigut molt difícil també per manca de suports allà. Vivim en el país en què vivim. Hi ha molt pocs exemples de llengües tan fragmentades. Alfons Cucó deia que ens pensàvem que el règim autonòmic establiria una cooperació més gran i ha estat al revés: ha marcat més les fronteres. Per part del nacionalisme espanyol això ha estat una cosa volguda, deliberada. La Constitució prohibeix la federació entre autonomies.
Estem parlant d’un final trist. Però hi ha moltes coses que s’han fet bé. Què destacaria d’aquests 46 anys?
— Jo, que no he fugit a vegades a la consideració de neonoucentista, crec que la continuïtat, a la qual ara posem fi, és un valor molt important per a la cultura catalana. Per això també és tan dur ara haver de posar fi a aquesta etapa. Al llarg del segle XX, ha costat molt tenir continuïtat. Per tant, 46 anys són una fita, i per això el número 500, malgrat tot, serà celebratiu. La segona qüestió important és que la revista ha estat capaç de canviar. Vam fer que el rellevant no fos l’adjectiu, si la revista era d’història o de cultura, sinó el substantiu: per exemple vam recuperar un gènere periodístic d’indubtable eficàcia com l’entrevista. No me n’he sortit tant, perquè és més car, de fer reportatges tipus New Yorker. Però hem donat un to, una manera de fer, hem creat un espai per fer un discurs intel·lectual de fons. Lluís Muntada ho va resumir així: L’Avenç aporta “allò que l’intel·lectual més emblemàtic de la nostra època, Google, no pot oferir: jerarquitzar la informació, lluitar contra la mercadotècnica culturalista i filtrar. Connectar, sumar més visions al programa cultural”.
Si arran d’aquesta entrevista demà li truquen la consellera de Cultura o el president de la Generalitat i li diuen que això ho arreglen, o si vingués algun privat disposat a ajudar, la revista continuaria?
— Deixa’m ser escèptic. Això no passarà. Però, evidentment, tot ho estudiarem. Ara tinc una mica de por dels elogis fúnebres que rebré. I no vull dir que no siguin sentits ni que no els agraeixi. Més que tot, jo voldria que aquesta notícia, que és una mala notícia, servís per generar una reflexió sobre els instruments o les eines culturals de les quals disposa aquest país i de les quals no es pot permetre el luxe de prescindir.