La història de la violència explicada per l'arqueologia
Alfredo González Ruibal repassa la guerra des del plistocè fins l'actualitat al llibre 'Tierra arrasada'
BarcelonaA Atapuerca hi ha un homínid de fa uns 430.000 anys a qui van colpejar a la part frontal del cap fins a matar-lo. No és l'únic rastre de violència del plistocè que es troba al jaciment de Burgos: hi ha víctimes infantils de fa uns 800.000 anys que van ser devorades. Hi ha testimonis arqueològics de violència des de fa milers d'anys, tot i que les massacres col·lectives no van començar fins al neolític (10.000 anys aC). Una de les primeres fosses que ho testimonien és a Talheim (Alemanya): dins un pou hi havia 34 persones (16 no havien arribat a l'edat adulta), a les quals van matar amb cops de destral cap al 5100 aC. Hi ha fosses similars a Àustria i Eslovàquia, on les víctimes van ser decapitades i torturades. Des d'aleshores no s'han deixat de succeir els conflictes, les matances i l'acarnissament contra els més vulnerables.
En quin moment van començar les guerres? ¿Ha canviat la manera de matar? ¿Es mata igual a homes que a dones? ¿La violència és un fenomen global des de la prehistòria? ¿Quan hi va haver acarnissament o es va començar a deshumanitzar l'enemic? ¿El patriarcat arriba amb la cultura de la guerra? A totes aquestes preguntes i a moltes més intenta respondre l'arqueòleg Alfredo González Ruibal (Madrid, 1976) al llibre Tierra arrasada (Crítica), fruit de tot el que s'ha descobert en jaciments i fosses comunes des de la Xina fins als Andes, passant per Europa, i des del paleolític fins a l'actualitat. Impacta com d'ancestral i global és la guerra i la violència contra les dones.
¿Per què hi ha més violència al neolític?
Tot indica que les massacres van començar amb l'agricultura. "Segurament per un excés demogràfic i uns recursos limitats, podrien ser també conflictes polítics o, en alguns casos, perquè van començar a aparèixer les primeres identitats ètniques. Al mesolític van començar a proliferar més els ornaments personals i noves maneres de diferenciar-nos els uns dels altres", explica González.
No tothom es matava durant el neolític. "A l'Àfrica no hi ha gaires evidències de massacres ni de grans conflictes fins a pràcticament el segon mil·lenni dC, ni tampoc a l'Àsia Central", diu l'arqueòleg. En canvi, la primera societat neolítica del centre i nord d'Europa va acabar col·lapsant enmig d'un bany de sang i la principal hipòtesi és que tot ho va provocar una crisi ecològica. Els sòls eren fèrtils, però era un ecosistema pobre. "No hi havia diversitat i hi va haver un gran creixement demogràfic. Ens pot recordar el moment actual, perquè també hem abandonat el cultiu de molts tipus de cereals i depenem exclusivament del blat, el blat de moro i l'arròs i, a més, els sols s'estan empobrint i tenim sobrepoblació. Esclar que ara tenim eines tecnològiques i podem aprendre d'errors del passat", puntualitza l'autor, doctor en arqueologia prehistòrica per la Universidad Complutense de Madrid.
¿Les dones perden poder quan comença la guerra?
Per poder parlar de guerra no només hi ha d'haver dos bàndols enfrontats, sinó una institucionalització de la violència, segons González. Això vol dir normes, persones que es dediquen a combatre i s'identifiquen com a guerrers, l'existència d'armes i rituals que celebren la violència. Tot plegat, a Europa, va aparèixer quan va començar l'edat del bronze. Eren comunitats sedentàries que ja tenien excedents i personatges que acaparaven més que d'altres. "En aquest moment les dones van començar a ser relegades a un segon pla", afirma González. Certament, s'han trobat tombes de dones guerreres i les dones han combatut en diferents cultures i períodes històrics. Tanmateix, segons l'arqueòleg, sempre de forma marginal. "Sobretot a Europa, va començar a haver-hi líders i elits masculines i les dones van començar a ser apartades de l'esfera pública. Fins aleshores les dones podien haver participat en assemblees i en la política de la comunitat", explica. La relació entre virilitat i violència adopta tota mena d'expressions. "Ens podríem preguntar què hauria passat si hagués estat al revés, si les dones haguessin estat líders, potser la política hauria estat diferent i no s'hagués imposat una política de la violència i la competència", reflexiona. És amb l'aparició de la guerra que les dones passen a tenir cura de la comunitat, i aquest rol el continuen tenint dins l'exèrcit: són les que alimenten els soldats, curen ferides, donen tota mena de suport moral i logístic, però no acostumen a aparèixer ni en les obres d'art ni en la literatura èpica.
¿Es mata igual a homes que a dones?
"Hi ha violència de gènere sens dubte des del neolític, i és una constant històrica i global. Als homes i a les dones se'ls mata diferent, i l'acarnissament es produeix en les dones", assegura González. Les troballes a diferents fosses comunes revela que la violència és més aferrissada contra els que no combaten, els més indefensos. "Crec que això revela quelcom de molt profund sobre què és una guerra, una violència desfermada, sense límit, que s'acarnissa sobre els més indefensos". Les dones són les que pateixen més aquesta crueltat. Són violades, torturades i assassinades. Que hi ha un acarnissament més gran es veu molt en l'àmbit antropològic, i passa tant a l'Amèrica precolombina com a les Croades o a Espanya durant la Guerra Civil. "Té a veure amb el desenvolupament d'unes identitats masculines molt agressives, la dominació, el control sobre els altres i, en la seva versió més patològica, una violència extrema i salvatge", detalla l'autor de Tierra arrasada.
De la guerra íntima a la guerra als despatxos
"Les guerres medievals eren sòrdides i sanguinàries, però també intensament íntimes", diu González. Es combatia cos a cos, cara a cara, en contacte físic amb l'enemic. Era tot molt sensorial. Fins i tot els monarques van combatre fins al segle XVI. Ricard III va morir a la batalla de Bosworth el 1485. 527 anys després es van trobar els seus ossos: tenia onze lesions perimortem, nou de les quals al crani, causades per ganivets, dagues i alabardes. "Ara moltes guerres es fan des de despatxos, a vegades amb ordinador, hi ha més distància, i això potser ens fa banalitzar-les", diu l'arqueòleg.
És cert que a Europa la tecnologia més puntera sempre s'ha aplicat a la guerra, però no ha estat així històricament ni a la Xina, ni a Amèrica ni a bona part de l'Àfrica subsahariana. "En tots aquests altres llocs va passar el contrari: la tecnologia es va aplicar tard o marginalment a la guerra", assegura. Moltes armes que s'utilitzen arreu són molt arcaiques, com els ganivets de combat, però sí que hi ha coses que han canviat. "Si en comptes de ser a l'any 2023 fóssim al 1914, la guerra d'Ucraïna s'hauria convertit en la Tercera Guerra Mundial. Si això no ha succeït és per la memòria històrica", assegura González. "Es continuen matant civils, però ningú en presumeix. Fins fa relativametn poc, massacrar civils, saquejar, cremar les cases, matar gent desarmada... era motiu d'orgull. Ara Putin, com Bush amb la invasió de l'Iraq, nega que estigui matant civils. Crec que s'ha institucionalitzat la idea que no està bé massacrar gent indefensa, i és un canvi important", afegeix.
Drogues i art a les trinxeres
L'alcohol ha acompanyat gairebé sempre els combatents. S'ha fet un gran esforç logístic per subministrar drogues, sobretot alcohol, a les tropes tant el 1914 com el 218 aC. "En l'edat del bronze es consumia en rituals. En canvi, en les guerres contemporànies no hi ha cap ritual, sinó que l'alcohol té una funció pràctica: que els soldats siguin menys conscients del perill, tinguin menys por i combatin més eficientment". Les drogues, tant les legals com les il·legals, es consumien a dojo durant la Guerra del Vietnam. A Europa, a les trinxeres de la Gran Guerra s'han trobat moltes ampolles de rom britàniques i de schnapps alemanys, però també art: des de bales convertides en encenedors fins a pedres esculpides, passant per relleus i grafits en coves subterrànies que van servir de refugi. "Ara també es fa art a les trinxeres d'Ucraïna; té a veure amb la quantitat de temps lliure que tenen els soldats en els conflictes moderns i contemporanis. En l'antiguitat les guerres duraven menys temps i eren unes hores al dia. Ara són de llarga duració i no estem acostumats a no fer res, tenim la necessitat psicològica d'estar ocupats", reflexiona l'arqueòleg.
Els escenaris dels enfrontaments
La batalla més trista de l'Edat Mitjana
Per a González Ruibal, la batalla que va tenir lloc el 27 de juliol de 1361 a Visby, a l'illa de Gotland (Suècia), és una de les més tristes de l'Edat Mitjana. Un terç dels esquelets recuperats eren d'adolescents i avis. Camperols sense experiència militar, malalts o discapacitats que es van enfrontar als homes a cavall, amb cotes de malla, i armats, del rei de Dinamarca. Hi havia 1.085 individus enterrats: 456 tenien talls d'espases i destrals al cap.
Holocausts medievals
Hi ha proves arqueològiques de violència antisemita des del segle XII. A Norwich (Anglaterra), es va descobrir un pou amb les restes de 17 persones jueves assassinades el 1190. Al segle XIV hi va haver massacres de jueus arreu d'Europa. A Basilea (Suïssa) fins i tot van construir una casa per executar-los. A Tàrrega, el 1348, es calcula que es van assassinar 300 persones: el 2007 es van trobar sis fosses comunes amb 69 persones: hi havia sobretot, infants, dones i nadons.
La primera guerra global
Es considera que la guerra total és un conflicte contemporani, del segle XX, però la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), segons González, té algunes peculiaritats de guerra total. Va deixar els territoris alemanys plens de fosses comunes. Es tracta de la primera guerra amb abundants proves de violència a gran escala des de les massacres neolítiques. La població civil també en va ser víctima. Entre Praga i Nuremberg, la marxa dels exèrcits va crear una zona de destrucció d'uns deu quilòmetres a cada banda de la via.