Els gossos a la Barcelona medieval: animals de càrrega o vides privilegiades
Un estudi de la UB analitza les restes òssies de diferents jaciments i les petjades localitzades al monestir de Pedralbes
BarcelonaEl subsol de Barcelona amaga molts capítols de la història de la ciutat: des de l'urbanisme fins a la dieta alimentària, passant per la relació dels habitants amb els animals de companyia. De mascotes, els humans en tenen des de temps remots i el tipus d'animal, sovint, depenia de l'estatus social. A l'Edat Mitjana, les classes benestants presumien de micos, esquirols i fures, i conills, especialment en els monestirs femenins; i tota mena d'ocells, des de merles fins a falcons. Tanmateix, el que més abundaven eren gats i gossos, perquè eren els animals que es podien permetre ciutadans de totes les classes socials.
Els jaciments excavats a la ciutat, dins el projecte Paleo Bàrcino i Monbones de la Universitat de Barcelona, han donat moltes pistes sobre com era la relació entre els barcelonins i els gossos. En un estudi recent, els investigadors expliquen els resultats obtinguts en jaciments entre els segles IX i XV. No només s'han analitzat les restes òssies que s'han trobat en diferents punts de la ciutat, sinó també les 134 petjades que van deixar els gossos a les dependències del monestir de Pedralbes, fonamentalment a les galeries dels dos pisos del claustre. "Evidentment, aquest material no es va aconseguir in situ, però l’estudi de la documentació permet considerar que majoritàriament procedia de tallers terrissers de Barcelona, que estaven al carrer Tallers", expliquen els historiadors i arqueòlegs Marina Fernández i Jordi Nadal, que han liderat l'estudi. Les petjades eren sobretot de gossos de mida mitjana, però també n'hi havia una d'un gos de grans dimensions i d'un altre molt petit.
"La manera com ens relacionem amb els gossos no ha canviat gaire", assegura Nadal. En aquell moment les races de cans no rebien els mateixos noms que ara, perquè no va ser fins al segle XIX que es va fer una classificació més exhaustiva, però sí que les seves proporcions eren similars a les dels gossos actuals. Abundaven sobretot els animals de mida mitjana, entre 40 i 60 centímetres d'altura de la creu, i més escassament animals de talles o bé més petites o bé més grans.
Dos estils de vida molt diferents
Hi havia dues realitats força diferents. En general, els gossos que vivien a la perifèria, en l'àmbit rural, acostumaven a tenir una vida força més miserable que els que vivien dins del tramat urbà. Viure a ciutat, però, tampoc no garantia una existència plàcida. S'ha pogut comprovar que alguns gossos urbans tenien les apòfisis espinoses corbades, cosa que podria indicar que s'havien utilitzat com a animals de càrrega. "En l'àmbit rural es feien servir altres animals com cavalls, rucs o bous, però en l'àmbit urbà alguns carrers eren massa estrets per aquests animals i de vegades es feien servir gossos. Ara pot semblar sorprenent, però fa cent anys encara era força habitual fer-los servir com a animals de càrrega; n'hi ha molts exemples al Flandes del segle XIX o quan es van utilitzar gossos belgues per arrossegar metralladores durant la Primera Guerra Mundial", detalla Nadal. De fet, en un article de Le Figaro del 17 d'agost del 1907 s'anunciava la creació d'un club a Bèlgica per millorar les condicions i la protecció dels gossos de tir que es feien servir per transportar llet, verdura, fruita o la roba de la bugaderia.
Al carrer Sotstinent Navarro, on durant l'Edat Mitjana hi havia construccions adossades a la cara externa de la muralla romana, s'han trobat 390 restes de gossos. Un dels animals, que hi va viure al segle XI, feia 47 centímetres d'altura a la creu. Com altres gossos destinats a ser mascotes, tenia una morfologia anòmala, amb unes potes massa petites per aguantar un cos de dimensions grans. "Són patologies força freqüents. Tenen malformacions genètiques perquè estan fets per agradar als humans i perquè algú en tingui cura, no per valdre's per si mateixos", diu Nadal. Són un tipus de gossos que es coneixen des de la romanització i que acostumen a tenir dificultats de locomoció i patologies associades a problemes de mobilitat. Malgrat que no es pugui parlar de races, es creu que podien tenir una morfologia semblant als corgi gal·lès de Pembroke o els basset hound, segons Nadal.
A Sotstinent Navarro, la tipologia de gossos era força més diversa que la que hi havia sota el solar que es va excavar entre els carrers Mestres Casals i Martorell, i Arc de Sant Cristòfol. Allà, fora de les muralles, hi havia un establiment rural amb horta i vinya. Els tres gossos analitzats feien entre 55 i 57 centímetres. Hi havia una femella amb moltes patologies, fonamentalment provocades per traumatismes. Una altra femella tenia apòfisis dorsals i les vèrtebres toràciques i les lumbars doblegades. El mascle havia mort de vell i tenia molts traumatismes. En aquest cas, hi ha una homogeneïtat racial perquè tots s'assemblaven. Compartien el fet d'haver rebut moltes garrotades i una dieta molt pobra i deficient.
Els gossos i els ajusticiats a les forques
A Barcelona hi devia haver força gossos perquè en alguns moments també es van convertir en un problema social. Al Cerimonial dels magnífics consellers i regiment de la ciutat de Barcelona, que recollien dietaris de la ciutat entre mitjans del segle XIII i principis del segle XVIII, se'ls esmenta en diferents ocasions. Per exemple, una de les preocupacions del govern municipal eren els gossos de carrer descontrolats. L'any 1382 s'escriu que la ciutat de Barcelona va haver de pagar unes reformes a Miquel Aguilar Calvari per protegir millor les forques de la Trinitat. Els gossos havien provocat destrosses perquè s'havien menjat part de les despulles humanes dels ajusticiats a les forques.
Una altra dificultat era què fer amb els gossos quan es morien, que s'abandonaven. El juliol del 1483, als dietaris de la ciutat es parla de l'ofici de llençar els gossos i els gats al mar. Per tant, es va establir un ofici específic que consistia a recollir els cadàvers dels animals de companyia i tirar-los al mar. "Amb aquests estudis no només documentem part de la cultura de la ciutat en relació amb els animals domèstics, sinó que també ens serveix per aportar nova llum al creixement de la ciutat al llarg del temps", conclou Jordi Nadal.