Bioarqueologia

La genètica aporta noves proves del poder de les dones celtes

L'anàlisi de les restes d'una necròpolis de la tribu dels durotriges mostra evidències del poder femení durant l'edat de ferro

L'enterrament d'una dona jove, que va ser enterrada amb un mirall, joies i una moneda romana.
4 min
1
Regala aquest article

BarcelonaEls clàssics romans ja van deixar escrit que les celtes eren dones empoderades. Ho veien com un fet molt exòtic. A Britània, els celtes van tenir reines poderoses, com Boudica, que al segle I dC governava la tribu dels icens i que, quan va enviduar, es va enfrontar als romans i va arrasar Camulodunum (Colchester), Londinium (Londres) i Verulamium (St. Albans). Una altra reina celta que la història ha volgut recordar és Cartimandua, que va ser reina dels brigants entre l'any 43 i el 69, i va decidir aliar-se amb els romans. Les dones celtes podien tenir propietats i utilitzar-les com volguessin sense haver de demanar permís ni a pares ni a marits. Es podien separar, el divorci era senzill i no estava mal vist, i emportar-se totes les seves possessions. I, si estaven casades, qui decidia què fer amb el patrimoni era qui n'havia aportat més.

L'arqueologia i la genètica han aportat noves evidències del poder que tenien aquestes dones, que ja durant l'edat de ferro van arribar a tenir més llibertat que les seves congèneres d'altres cultures europees fins ben entrat el segle XX. Una investigació publicada a Nature aporta dades de 50 individus enterrats a la necròpolis de Winterborne Kingston, a Dorset, entre els segles I aC i I dC. Tots ells pertanyien a la tribu dels durotriges, que van ocupar la costa sud d'Anglaterra. Les inhumacions són força excepcionals, perquè hi ha poques necròpolis de l’edat del ferro, ja que sovint els morts eren incinerats o descarnats (els cossos es deixaven a la intempèrie perquè els ossos es despullessin del teixit que els envoltava). Un equip d'arqueòlegs de la Universitat de Bournemouth excava aquest cementiri des del 2009, on ja s'havia observat que les tombes de les dones tenien un aixovar funerari molt més ric que les dels homes.

Una imatge de les excavacions a Winterborne Kingston.

"Winterborne Kingston és la necròpolis d’un gran grup familiar. Vam reconstruir un arbre genealògic amb moltes branques diferents i vam descobrir que la majoria dels membres traçaven el seu llinatge matern fins a una sola dona, que hauria viscut segles abans. En canvi, les relacions per la línia paterna eren gairebé inexistents –explica Lara Cassidy, professora de genètica del Trinity College de Dublín i directora de l'estudi–. Això ens indica que els marits es desplaçaven per unir-se a les comunitats de les seves dones després del matrimoni, amb terres que probablement es transmetien per la línia femenina. Aquesta és la primera vegada que es documenta aquest tipus de sistema a la prehistòria europea i suggereix una capacitat d’empoderament social i polític de les dones. És relativament rar en les societats modernes, però potser no sempre va ser així”, afegeix Cassidy.

De patriarcal a matriarcal

Les dades obtingudes, a més, s'han comparat amb altres comunitats que van viure a l'actual Gran Bretanya des del neolític fins a l'edat de ferro. En concret, s'han comparat amb dades extretes de 156 jaciments arqueològics que demostren que, entre els anys 400 i 50 aC, hi ha un domini dels llinatges materns. El fet que la cultura matriarcal fos més present en aquest període que en els anteriors aporta una altra dada interessant: es va passar de societats patriarcals a matriarcals.

"A moltes necròpolis de la Gran Bretanya hem vist com la majoria dels individus compartien ancestres femenins. A Yorkshire, per exemple, una línia materna dominant s’havia establert abans de l’any 400 aC. Sorprenentment, aquest va ser un fenomen estès amb arrels profundes a l’illa", assegura Dan Bradley, professor de genètica del Trinity College de Dublín.

"Més enllà de l’arqueologia, el coneixement sobre la Gran Bretanya de l’edat del ferro ha arribat principalment a través dels escriptors grecs i romans, però no sempre es consideren fonts fiables. Als romans els va impactar trobar a Britània dones ocupant càrrecs de poder. De fet, dues de les primeres reines documentades van ser dones (Boudica i Cartimandua), que comandaven exèrcits –assegura Miles Russell, director de l'excavació i coautor de l'estudi–. S’ha suggerit que els romans van exagerar les llibertats de les dones celtes a Britània per emfatitzar que era una societat indomable. Però l’arqueologia, i ara la genètica, suggereixen que les dones van tenir una gran influència en molts àmbits de la vida de l’edat del ferro. De fet, és possible que l’ascendència materna fos la principal responsable de la formació de les identitats dels grups", afegeix Russell. El fet que les dones es quedessin a prop del seu lloc d'origen no demostra que tinguessin poder. Tanmateix, sí que indica que tenien veu i vot en les xarxes familiars o socials, eren les propietàries de les terres i eren les que decidien qui les heretava. I això, segons com, és tenir molt de poder.

L'arribada de la llengua celta

Tot plegat evidencia que en el passat les estructures socials podien haver estat més diverses del que molts relats historiogràfics han defensat. No és l'única evidència que posa en qüestió que sempre hi hagi hagut, a Europa, societats patrilocals i patrilineals. Al jaciment de la Almoloya (Pliego, Múrcia) es va trobar una dona d'entre 25 i 30 anys enterrada al damunt d'un home, i, al costat, un ric aixovar, gairebé tot pertanyent a la dona. Tant l'home com la dona formaven part de la societat de l'Argar, una enigmàtica cultura que va ocupar el sud-est de la península Ibèrica durant més de sis segles, entre el 2200 i el 1550 aC. Tots dos estaven enterrats sota un edifici que devia ser un centre polític, perquè s'hi va localitzar una àmplia sala de reunions de sostres alts amb bancs a les parets i amb capacitat per a unes 64 persones.

Els nous estudis genètics publicats a Nature donen una altra dada nova: a l'edat del ferro, la costa sud d'Anglaterra era un formiguer. L'intercanvi cultural i de població a través del canal de la Mànega era molt intens. "Hi va haver importants moviments migratoris durant l'edat del bronze, i això ha fet pensar que la llengua celta va arribar durant aquest període a la Gran Bretanya. Però els nostres resultats apunten també a una mobilitat transcanal substancial durant l'edat del ferro. Determinar l'època exacta d'arribada de les llengües cèltiques serà difícil. De fet, és força possible que les llengües cèltiques fossin introduïdes a la Gran Bretanya més d'una vegada", assegura Cassidy.

stats