Així era la fusta que escalfava la Barcelona romana i la medieval
L'alzina, el bruc i l'arboç de Collserola, i més tard la llenya del Maresme, van nodrir la ciutat
BarcelonaBarcelona ha fet servir la fusta dels boscos de la serra de Collserola des de fa molts segles. No és cap secret, però ara una investigació de l’arqueobotànica Sabrina Bianco publicada al Journal of Archaeological Science ha permès conèixer millor com van ser explotats els boscos i constatar que des de la Bàrcino romana fins a l’Edat Mitjana la ciutat es va nodrir bàsicament de tres espècies: l’alzina, el bruc i l’arboç. En general la gestió va ser prou eficaç perquè en temps dels romans no hi hagués una desforestació dels boscos dels quals obtenien energia. "Hem pogut detectar que la gestió de les zones de bosc va ser sostenible", assegura Bianco.
Els orígens llegendaris dels pobles grecs i romans estan lligats als boscos. Van ser els temples dels primers déus i n’hi havia que gaudien de protecció per estar consagrats a divinitats. Tanmateix, no eren intocables i Roma hauria estat impossible sense els arbres: "Podem solcar els mars i apropar unes terres amb les altres amb l’acàcia de fusta negra, que no es deteriora amb l’aigua; i fer servir el cedre d’Egipte i Síria o el pi de les costes italianes per a la fusteria. Amb els arbres es construeixen mansions per als homes i temples per als déus. Amb la fusta de cedre, que és eterna, es fan les estàtues. Per a l’escriptura i la pintura es fa sevir el làrix, que és incorruptible. Construïm carruatges, armes, instruments musicals...", va escriure al segle I el naturalista, escriptor i militar Plini el Vell.
"A Bàrcino hi havia moltes termes, s’utilitzava la fusta també per cuinar, i per a la calefacció i per als forns de ceràmica, entre altres. A diferents punts de la ciutat, com als carrers Princesa i Montcada i al Mercat de Santa Caterina, s’han trobat una gran quantitat d’àmfores que demostren que hi havia tallers i, per tant, hi devia haver forns", detalla Bianco, que ha estudiat les restes de carbó conservades al sediment de set punts de la ciutat: el carrer Boters, la zona de la catedral, la plaça de Ramon Berenguer el Gran i els carrers Sotstinent Navarro, Avinyó i Ferran. De cada excavació se'n conserven mostres de terra que es guarden al Centre de Col·leccions del Museu d'Història de Barcelona. Sota el microscopi, en aquesta terra apareixen restes de totes aquestes plantes llenyoses que han perdurat fins avui en forma de fragments de carbó que s'ha comparat amb altres estudis com el pol·len. Part dels resultats es van presentar al XVIII Congrés d’Història de Barcelona, dedicat a la història ambiental de la ciutat, que es va celebrar el novembre passat.
Llenya de roure per als morts
La llenya va tenir també un ús funerari. Sota el Mercat de Sant Antoni hi havia una necròpolis del segle I que va ser abandonada cap a finals de segle per una inundació. Va pertànyer probablement a diverses famílies d’extracció social elevada o acomodada. Quan es van fer obres al mercat, el Servei d’Arqueologia de Barcelona va desenterrar les restes de cremacions d'almenys vuit llits funeraris que es van fer probablement amb fusta, ferro i bronze i es van revestir amb els ossos de bous i cavalls. Però aquest no és l'únic rastre que van deixar els morts. Allà el carbó era diferent de la resta d'excavacions: hi havia més roure que alzina, que es devia utilitzar per construir les pires funeràries. El roure també és predominant a la necròpolis de les Drassanes, contemporània a la de Sant Antoni.
S’utilitzaven troncs de diàmetre considerable per a la pira i s'escollia el roure perquè probablement produeix un foc continuat de moltes hores. Per mitigar l'olor del difunt destinat a convertir-se en cendres, es cremaven ginebres o pi. Les cerimònies d'incineració començaven a l'alba i podien durar fins al vespre, quan es menjava en honor del difunt, s’orava, es plorava, es llançaven flors, es cantava i es tocava música. Era important la combustió, perquè una incineració parcial era considerada una gran ofensa per als morts. A finals del segle I ja no s'utilitzava tant el roure i una de les hipòtesis és que hi havia menys abundància d’aquesta espècie. Aleshores va predominar l'alzina.
La llenya arriba per mar
"Si fins a l’època baiximperial romana les restes d’alzina són d’un 60% aproximadament, entre els segles VI i XIV hi va haver un clar declivi i va passar a ser d'entre un 20 i un 30%. Una de les hipòtesis, sobre la qual encara s'està investigant, és que els boscos ja no estaven tan ben gestionats com abans", explica Bianco. A partir del segle XV va tornar amb força l’alzina, i les xifres van passar a ser similars a les dels temps dels romans: entre un 60 i un 70%. A l'Edat Moderna hi va haver força més canvis: s'utilitzaven més espècies com el pi i el roure, però hi ha menys restes d'arbres fruiters o de màquia. "Creiem que té a veure amb l’expansió i densificació urbana de Barcelona. Amb el creixement demogràfic de la ciutat, també va créixer el comerç a més llarga escala", detalla Bianco.
L’arqueòleg Mikel Soberón, que va presentar el seu treball al Congrés d'Història, ha estudiat els registres del port i els impostos que s’imposaven als vaixells a partir del segle XV. Molts dels vaixells que entraven a Barcelona en aquella època transportaven llenya que arribava, sobretot, del Maresme. "En aquells anys el Maresme de manera evident i, en grau més baix, la Selva i el Baix Camp van ser els principals proveïdors de llenya de la ciutat. Més de tres quartes parts de la llenya que entrava a Barcelona pel port entre 1439 i 1447 tenia un origen maresmenc. Més enllà dels dos principals centres que canalitzaven l’exportació de llenya a Barcelona, hi van jugar un paper gens negligible Mataró, Pineda i Vilassar", detalla Soberón en un dels seus estudis.