Finlàndia va esterilitzar les dones sordes durant més de 35 anys

BarcelonaAquest 2024 Finlàndia encapçala per setè any consecutiu el rànquing mundial de la felicitat i, segons les enquestes, és un dels països europeus on els ciutadans gaudeixen de més llibertat i més benestar. Tanmateix, també té capítols foscos. "De quin benestar estem parlant i de la felicitat de qui? La versió que donarien les persones sordes seria força diferent", assegura Hisayo Katsui, professora d’estudis de la discapacitat de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Hèlsinki, que va parlar sobre l’esterilització forçada i l’avortament de persones sordes durant el segle XX a Finlàndia a les jornades Memòries Subalternes. Persones amb discapacitat, cap a la inclusió, que va organitzar l’Observatori Europeu de Memòries (Eurom) de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona (UB).

A finals del segle XIX i principis del segle XX, les persones sordes finlandeses tenien el dret a aprendre la llengua de signes i van sorgir moltes associacions que defensaven els seus drets. Per exemple, el 1905 es va crear l'Associació Finlandesa de Persones Sordes i el 1915 es va inaugurar el Museu dels Sords amb una donació dels deixebles de Carl Oscar Malm, el fundador de l'educació amb llengua de signes a Finlàndia. Tot va canviar, però, amb tan sols deu anys, arran de l'auge del feixisme a Europa.

Tots els drets que havien guanyat les persones sordes a finals del segle XIX i principis del XX es van perdre. El 1929 es va prohibir a les persones sordes casar-se i, sis anys més tard, una altra llei defensava l'esterilització forçada de les dones sordes i l'avortament a Finlàndia. L'esterilització de les dones sordes va continuar fins al 1970. "Jo soc japonesa, i al Japó les lleis eugenèsiques van continuar fins al 1996. Per tant, si ho comparem, Finlàndia va adonar-se molt abans que esterilitzar les dones per prevenir el naixement d'infants sords era una violació dels drets humans", afirma Katsui. En el context dels anys 30, Finlàndia no era una excepció. La primera llei europea sobre l'esterilització forçosa dels malalts mentals es va aprovar al cantó de Vaud, a Suïssa, el 1928. Noruega i Suècia van aprovar lleis d'esterilització obligatòria el 1934, i un any després Dinamarca i Finlàndia en van seguir l'exemple.

Un estigma transmès de generació en generació

"Quan es van fer aquestes lleis entre el 1928 i el 1935 va ser un cop molt dur perquè les persones sordes se sentien part de la societat i utilitzaven el llengua de signes. Van significar un canvi radical, sobretot perquè no podien casar-se i en aquell moment el matrimoni era molt important socialment. Si tenies fills sense estar casat, estaves condemnat a l'ostracisme", destaca Katsui. A l'educació tot va empitjorar molt. "Fins aleshores, hi havia professors de llengua de signes, però amb tota la legislació dels anys 20 i 30 es va prohibir. Per tant, es va forçar a aprendre matemàtiques o ciències de manera oral, i això era un gran desavantatge. Les persones sordes difícilment podien accedir a bones professions, i la majoria acabaven treballant a les fàbriques", diu Katsui. La professora d'estudis de discapacitat explica com molts dels testimonis a qui ha entrevistat per a la seva recerca afirmen que si mai intentaven utilitzar el llengua de signes a l'escola, els pegaven.

La genètica eugenèsica ha tingut un gran impacte en diferents generacions de persones sordes. "Molts ni tan sols són conscients que van ser víctimes d'una violació dels drets humans. N'hi ha que no en volen parlar perquè se senten avergonyits de ser sords o d'utilitzar el llengua de signes. És un sentiment que s'ha transmès de generació en generació. Tenen una imatge molt negativa d'ells mateixos", lamenta Katsui.

A partir dels anys 70 hi va haver un potent moviment que defensava els drets de les persones sordes i gràcies al seu activisme va començar a canviar la llei. "Ara estem parlant de com compensar totes les persones que van ser víctimes de violacions dels drets humans a través d'un procés semblant al que es va fer a Sud-àfrica", detalla Katsui. Un instrument clau per gestionar la transició sud-africana va ser la creació d'una institució oficial independent creada per llei: la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. A la comissió hi van comparèixer més de 22.000 víctimes i 7.100 potencials responsables d’ofenses, als quals cal sumar els participants en les vistes sectorials i d’esdeveniments específics. En conjunt la investigació va abastar aproximadament uns 50.000 individus. "Encara queda molt camí per recórrer perquè hi hagi també una transformació social", assegura Katsui, que reivindica canvis als llibres de text i als llibres d'història perquè s'expliqui com es va marginar i reprimir la comunitat sorda.